Segona autoentrevista

Au, segona edició, deu estar content!!
Contentíssim. Aquestes últimes setmanes les he passades aguantant-me la respiració.

Les crítiques han sigut boníssimes.
L’altre dia vaig llegir la rebentada d’un crític d’aquests, prematurament envellits. Però la tònica ha sigut l’elogi ditiràmbic, sí.  I justament aquest èxit m’ha fet sentir com si em fumés el cigar de la victòria del revés.

No està content?
La primera edició és entranyable, però va sortir una mica esguerradeta. Com que ja està solucionat, ja estic content.

Però si ningú no s’ha queixat!
Perdoni, no cal obligar la gent a queixar-se. El llibre és bo i passa bé. Segurament passa tan bé que la majoria d’errors no es noten gaire. Ni tant sols el crític ferotge, els ha vist. A més, és un llibre barat. Però les coses s’han de fer bé. No dic perfectes –ja m’agradaria!- però s’ha rectificar quan és possible.

Em sembla que és una mica histèric.
Miri, histèric és justament el que m’han dit alguns dels que em tractaven de boig per publicar amb una editorial nova i petita. Abans em deien no ho facis, i ara tot són “aleluies” i “no n’hi ha per tant”.

Se’n penedeix?
Al contrari! A Contravent donarà per una història bonica. Hem superat tota mena d’entrebancs. Si un dia n’escric alguna cosa serà un èxit. L’últim episodi ha sigut trobar-me trucant a les llibreries i repartint exemplars de la segona edició revisada, amb el cotxe de mon pare.

Caram.
Sí. Alguns llibreters em deien: “Retiraré la primera edició quan m’arribi la segona, perquè el llibre es ven molt bé”. Primer insistia: “S’ha de retirar”. Al final he desistit de barallar-me. No vull enfonsar cap negoci.

Així no té retrets per l’editor.
No. És un paio que cada dia aprèn alguna cosa i que s’ha situat perfectament en quatre dies. L’únic defecte que té és que va treballar molts anys en una empresa suïssa i encara es pensa que tothom fa la feina amb el mateix rigor que ell. Aquí s’ha de treure el xiulet.

Qui més s’ha equivocat.
Escolti: és que a mi no em dolen les equivocacions; si em dolguessin les equivocacions, amb les meves n’hauria tingut prou per tirar-me per la finestra. A mi em dol la desídia, aquesta gent que, quan treballa, sembla que et faci un favor.

El món va així.
Ja ho sé, i per això, de tant en tant, em sento cansat, trist, descontent de mi mateix per tenir tan poca paciència, per ser tan ambiciós, per estimar tan malament, per voler-ho tot i no acabar de voler res, per ser tan autocompassiu, tan orgullós, tan vanitós, tan perfeccionista, tan imbècil, en definitiva. Davant de la desídia sóc com el gos de l’Àsterix amb els destructors de boscos, primer bordo i després quedo aixafat, deprimit i amb un mal de cap horrible.

Així, quina diferència hi ha entre aquesta edició i la primera.
Aquesta és més polida: hem corregit la maquetació, hem tornat a corregir el text i, posats a fer, jo he aprofitat per afinar alguns passatges. De vegades, entre el que és bo i el que és boníssim va d’un pèl, i jo aspiro a fer-ho tant bé com pugui: el contingut és exactament el mateix. No hi ha cap pàgina de més o de menys. Però la prosa és una mica millor.

Ha agafat mania als correctors?
No, però he de dir que estan tan pendents de la puresa de la llengua, que després se’ls passa l’error més groller. Els correctors, ja em perdonarà, són com els perruquers, els informàtics o els polítics: gasten molts fums i a l’hora de la veritat n’hi ha pocs de bons.

Vostès no han fallat, però?
Esclar. Ho vam voler fer massa bé: oi, que el disseny del llibre és bonic, oi que la lletra és agradable, oi que la caixa de text és perfecte, oi que la distribució ha sigut bona, oi que el contingut és sucós? Tot això es va fer amb un temps rècord. Ens vam abocar tant en els detalls, i ho vam fer amb tan pocs mitjans, que ens va fallar la base.

Quina llàstima. Em sap greu que hagi patit.
No passa res, de tant en tant necessito crear-me algun infern per cremar energia. Encara sort que la sensibilitat m’evita haver de matar la vitalitat fumant com un carreter o dalt d’una bicicleta.

Per què confessa tots aquests errors? Insisteixo: ningú se n’havia queixat
Per principis; però no morals, eh?, sinó polítics. La precarietat fa que en aquest país tothom es deixi dominar per l’avarícia, per la urgència i per la por. Jo no vull passar per l’aro. Vull ser normal. El llibre és bo; si ara perdem algun duro, el guanyarem més endavant.

El veig molt segur del llibre.
És lògic. Uns diuen que les millors pàgines són les de Pla-Luján, d’altres diuen que són les úniques que sobren; alguns es queixen que hi ha massa Vila, d’altres troben que hi ha massa Pla. N’hi ha que han vist la llum en les entrades sobre les dones, d’altres troben que són una pocasoltada. Alguns diuen que llibre és llarg, d’altres se l’han llegit en dos dies. Del final, m’han dit que és cursi i que és preciós. Fins i tot em consta que una senyora ha plorat d’emoció. Ningú no es posa d’acord i, amb tot això, encara no he parlat amb gairebé ningú que hagi entès el llibre. Aquest llibre és bo perquè, si ara es llegeix, d’aquí a un temps es llegirà encara més. La veritat costa de pair. S’ha d’anar menjant a poc a poc. Pensi que, si el contingut s’entengués bé de cop, alguns lectors molt intel·ligents haurien de reconèixer que la universitat no els va servir de res.

Bé, i ara què farà?
Deixar que el llibre vagi sol, encara que no sigui perfecte, i començar-ne un altre. Faré una biografia de Pau Casals. No sé encara si amb el sistema dietarístic d’aquest llibre o més convencional. Vull una cosa fàcil de traduir a l’anglès i al francès. M’agrada viatjar.

23 Comments

·

Leave a Reply

  1. Dónes massa importància als errors de la primera edició. Tampoc no n’hi ha per tant. La majoria de llibres que s’editen en català en tenen més.

    És cert, no hi ha gaires correctors bons i la feina està molt mal pagada. Així és molt difícil que els que en saben es dediquin a corregir llibres per quatre xavos i amb presses.

    Sort amb el nou llibre.

  2. Tens raó, passa bé. De fet, m’ho he passat molt i molt bé llegint-lo. Té una prosa còmoda, un terme mig entre barroera i de persona culta. Ja m’agradaria escriure a doll com fas, o sembla que fas. Ja t’ho vaig dir un dia sobre un article teu antic sobre Gaziel, m’agrada com escrius. Pla tenia un model de llengua, un model a seguir. Llegint-te, no identifico encara un model de llengua enricvila; a estones em sembla del tot planià. Per parlar biogràficament de Pla el llibre no és, com ha t’han dit i repetit, convencional. Tant li fa: crec que un dietari permet sincerar-se més amb el lector. Crec que connecta molt bé amb aquell lector que estima i valora les coses que tu valores i estimes. Em sembla un llibre reeixit en aquest sentit. En la presentació del llibre a la Fundació Josep Pla, crec que en Jordi Amat va fer curt. Ara que l’he llegit, m’adono que va deixar de dir moltes coses bones del llibre. La més important per a mi: has contribuït decididament a desfer un tort històric. Pla no només va ser un escriptor comparable a qualsevol gran escriptor en qualsevol llengua, sinó que també va voler ser-ho per amor al seu país i la seva “tribu”. Després d’haver llegit el teu llibre,encara estimaré més a Pla. I espero sobretot llegir ben aviat un altre enricvila, polèmic o no, convencional o no, tant se val. Gràcies.

  3. A les Cartes completes>/i>, p. 817-818, any 1979:

    Rodoreda: “Què us sembla el rebombori Pla? Jo el començo a plànyer. Tants franquistes que hi ha que han girat veles… però ell no és polític i no té cap partit al darrera [sic] que el defensi. Tot plegat, misèria.”

    Sales: “Completament d’acord amb el que em dieu d’en Pla. Trobo que s’hi fa massa rebombori. I a més, de fa temps sospito que el que no li perdonen no és pas que hagués estat franquista (com recordeu tan oportunament, el país és ple de polítics que ho van ser i que ara figura que són d’allò més demòcrates i catalanistes), ni que hagués escrit en castellà (que també hi ha escrit i no s’atipa d’escriure-hi en Fuster per exemple), sinó que escrigui bé. Si escrivís amb els peus com en Pedrolo, ja li haurien donat la Col-i-Flor d’Enguany cinquanta mil vegades.”

    Pel que fa al rebombori, a la web de la Fundació Josep Pla diuen: “Pla guanya el Premi Ciutat de Barcelona per Notes del capvesprol. Ramon Sala, diputat de Convergència Democràtica, promou una campanya d’homenatge a l’obra literària de Pla que crea polèmica.”

    Per cert, al Prefaci de Notes del capvesprol, Pla diu: “És per aquesta raó que he titulat aquest llibre «Notes del capvesprol». Què podia fer? Jo sóc un home d’aquest país.”

  4. Vejam ara:

    A les Cartes completes, p. 817-818, any 1979:

    Rodoreda: “Què us sembla el rebombori Pla? Jo el començo a plànyer. Tants franquistes que hi ha que han girat veles… però ell no és polític i no té cap partit al darrera [sic] que el defensi. Tot plegat, misèria.”

    Sales: “Completament d’acord amb el que em dieu d’en Pla. Trobo que s’hi fa massa rebombori. I a més, de fa temps sospito que el que no li perdonen no és pas que hagués estat franquista (com recordeu tan oportunament, el país és ple de polítics que ho van ser i que ara figura que són d’allò més demòcrates i catalanistes), ni que hagués escrit en castellà (que també hi ha escrit i no s’atipa d’escriure-hi en Fuster per exemple), sinó que escrigui bé. Si escrivís amb els peus com en Pedrolo, ja li haurien donat la Col-i-Flor d’Enguany cinquanta mil vegades.”

    El rebombori, em sembla deduir del que diuen a la web de la Fundació Josep Pla: Pla guanya el Premi Ciutat de Barcelona per Notes del capvesprol. Ramon Sala, diputat de Convergència Democràtica, promou una campanya d’homenatge a l’obra literària de Pla que crea polèmica.

    Per cert, al Prefaci de Notes del capvesprol, Pla diu: “És per aquesta raó que he titulat aquest llibre «Notes del capvesprol». Què podia fer? Jo sóc un home d’aquest país.”

  5. Apreciat Enric,

    He aprofitat aquesta Setmana Santa per enllestir la lectura del teu llibre. Magnífic. Mira que sóc un lector poc experimentat però t’asseguro que he passat moltes hores seguides llegint-te sense parar entretingut i absort. Tot l’escrit és molt erudit. M’ha interessat tot moltíssim. Ho sento per en Francesc Vilanova però no n’ha encertat ni una: la “fórmula” del llibre sí que funciona i encara es queda curta. En aquest llibre hi ha tant de Pla com de Vila i en la seva justa mesura. Me n’hagués agradat més però ja està bé. Segur que tindrem noves oportunitats. Et felicito per la clarivident visió que tens de la situació del nostre país. M’has ofert moltes dades i citacions interessants que faré servir. La d’obres de Pla que a partir d’ara tinc pendents de llegir! Ara, aquest exemplar de la 1a edició, el tinc ple de frases i paràgrafs subratllats o marcats i se m’ha convertit en un text de consulta. M’ha agradat molt tornar amb Xammar (65 anys d’anar pel món) , també en Quim Torrà (Ganivetades suïsses) i m’has encuriosit per en Proust que no conec. Sobre tot m’ha agradat molt com has posat el peu ben posat sobre el càncer, la xacra, el llast nacional que ha representat i representa La Vanguardia. Sobre en Xavier Pericay encara trobo que has sigut una mica benèvol (vaig llegir la seva “Filologia catalana” i o va mentir llavors o està mentint ara). En l’escrit del 10 d’abril m’has llegit el pensament: a aquesta hora també m’agrada escampar la boira. Els teus pensaments sobre Castella i Espanya, sobre la situació política i cultural del nostre país tots molt encertats. Hi coincideixo plenament.
    No et preocupis sobre les faltes. Fa poc vaig llegir, també amb gran satisfacció, la darrera edició d’Incerta gloria. Amb les moltíssimes edicions que té al darrera encara apareixen algunes faltes (!). M’he entretingut a anotar-te les que he vist en la 1a edició. Segur que en falten i potser alguna no ho és “(?)”. No sé si ja no hi són a la 2a. [No, no, ja estàn resoltes] Com et vaig dir en un altre missatge, en les primeres 90 pàgines no en vaig saber veure. M’atreveixo a fer-te-les arribar, ja que crec, pel que he vist, que ets molt detallista i perfeccionista. Aquí les tens per si alguna et pot ser d’utilitat… potser per la tercera edició!: [No fotem, la segona hauria d’estar gairebé perfecte. Em copio les faltes en un document. Només de veure-les em poso malalt i em faria vergonya exposar-les cruament. La majoria de les que em dius estan corregides, perquè jo mateix les vaig posar en l’informe. Moltes, moltes gràcies, però]

    Afectuosament,

    Xavier

  6. Xavier,

    ¿Em podries donar algun exemple d’error a l’última edició d’Incerta glòria? Aquest tema m’interessa per deformació professional i mental. No dubto que n’hi hagi, eh?, però el fet que hi hagi mots, expressions, combinacions de pronoms febles, etc., no normatius, no vol dir que hi hagi errors. El Sales en sabia molt, de llengua; era un antipurista i tenia la seva pròpia normativa. I ben fet que feia! A més, el Sales era molt sorrut (fins al punt que va treure de polleguera la mateixa Rodoreda quan n’era l’editor) i no m’estranyaria que hagués deixat escrit que no li toquessin ni una coma, que no li normativitzessin la Incerta.

    També s’ha de tenir en compte que la normativa d’avui no és la mateixa que la de fa mig segle i pot ser que hi trobis algun adverbi com darrera, abans normatiu i ara no. La no-actualització potser és volguda.

    Si ets tan amable, t’ho agrairé.

    Quan el Vila parla del Pericay, el Toutain, la cova integrista catalana, la cultura del campanar del Pujol (he, he), etc., posa el dit a la llaga, com sempre. Exposa un fenomen que ens ha portat, avui, a tenir una sèrie de monstres quintacolumnistes. D’on vénen? “Els va amargar tant la vida que van perdre la paciència.” Això, aquests. D’altres, com el Crostes, van perdre el senderi.

    En aquestes dues pàgines, el Vila carrega amb força contra “aquesta nacionalisme que vol duros a quatres pessetes i que munta sidrals per foteses i després s’empassa totes les humiliacions” i contra els “que van acabar identificant Catalunya amb el problema de Catalunya”. Una visió molt clarivident, que diria el Vila.

    Del Pericay només he llegit El malentès del noucentisme, un llibre que em va impressionar ja fa segles i que diu coses com aquestes:

    “El primer prosista que va tenir clar on era la tradició i on era el plagi, i el primer que va saber aplicar-ho a la seva obra i treure’n el màxim rendiment, va ser Josep Pla.
    […]
    Pla no podia suportar que el valor simbòlic de les paraules se li mengés la capacitat d’expressió, que el govern de la llengua que volia utilitzar no li correspongués. El que a començaments dels anys vint s’entenia per llengua literària, no ho podia fer mai seu.
    […]
    Però, mentre els noucentistes feien el seu camí de perfecció, Pla, Segarra i Soldevila anaven configurant l’altre gran model de prosa que la tradició catalana moderna havia d’acabar fixant. Aquest model [..] també el retrobarem a les narracions d’Espriu o en l’obra de Sales, si bé no es consolidarà del tot fins a la dècada dels seixanta, fins que Rodoreda no encetarà la seva producció novel•lística definitiva amb la publicació de La plaça del Diamant”. (p. 20-22)

  7. Marc

    Completament d’acord amb el que dius del Pericay. Anar del “Malentès del noucentisme” a “Filologia Catalana” és passar d’un molt bon assaig a una molt bona autobiografia (on pots llegir de primera mà tota la seva vida fins fa poc). Però el que ara està fent Xavier Pericay a l’ABC no té perdó de déu i sembla una auto-flagel·lació, un suïcidi, o, més aviat, anar-se’n a Puerto Eden (Patagònia, Xile) i allí començar una nova vida. Sobre l’assumpte de la “Incerta glòria”, t’haig de dir que la seva lectura recent m’ha deixat trasbalsat. Encara em tremolen les cames. El meu oncle va ésser tinent de l’exèrcit republicà i em va semblar que ho estava llegint tot en directe. M’ha deixat amb el cor obert i, a més, segur que la seva lectura a contribuït encara més a que la meva lluita per l’alliberació del nostre país no la para ni déu ni la meva mare (la germana del meu oncle). Malauradament em sembla recordar que els possibles errors no els vaig marcar com he fet amb el llibre de l’Enric. Recordo que no era qüestió de normativa ni cap mot o expressió de Sales que estigués per sobre de la normativa. Ja vaig constatar que anava per lliure. Era més aviat una pífia “tonta” de “frare” o de maquetació. D’una falta que no era per desconeixement sinó per cagada al moment de picar. D’edició, vaja. La possible pífia la buscaré, la trobaré i te la diré. Amb una mica de sort, fins i tot la vaig marcar i la cosa anirà potser més ràpida del que crec(i sempre de bon rotllo).

    Xavier (xauxa)

  8. Gràcies, Xavier, però no cal si són faltes d’aquesta mena.

    És normal que la Incerta t’hagi trasbalsat. Un fragment de l’article bufetada de Francesc Canosa a l’AVUI, el 2004 (Qui va matar Joan Sales?):

    “¿Funciona el sistema educatiu amb la represa de la Catalunya autònoma? Doncs no. Dos més dos no fan quatre. Hi ha una assignatura que no s’ensenya en aquest país. És la Catalunya iceberg: enfonsada i congelada, tot i ser real. El país dels vençuts, dels exiliats esborrats, dels morts sempre morts i dels vius enterrats en vida. Un crim gairebé perfecte. ¿Era aquest també un dels pactes de la Transició? O potser d’una nova Rendició? Sens dubte, han triomfat les matemàtiques: la pedagogia de l’amnèsia.

    M’agradaria que els nostres polítics, intel·lectuals, mestres, veiessin la cara (i no de número) que els queda a tots els nens i nenes dels anys setanta que, ara, han descobert Incerta glòria (novel·la) i Cartes de la guerra (relació epistolar amb Màrius Torres) d’en Joan Sales. Bé, també m’agradaria veure la seva, perquè és evident que la majoria no l’han llegit. Però això és Catalunya, oi? Organitzem una lectura al Parlament? Val més que no, molts s’enfonsarien als seus seients. Ja sento el rum-rum.

    Joan Sales és un dels testimonis més excepcionals i lúcids de la tragèdia de Catalunya. Sí, de Catalunya. Sí, de la Guerra Civil. Però els nens de la crema catalana rostàvem els plats cuinats per l’EGB, el batxillerat i la universitat. Ens feien sanglotar amb la mort de Lorca, el Cotlliure de Machado, la presó de Miguel Hernández… I és clar, tot s’explica amb l’Homenatge a Catalunya, de George Orwell, i ara, els Soldats de Salamina, de Javier Cercas. Dos llibres que bajo palio (pseudo)progressista s’han convertit en una mena de monoteisme literari, històric i popular. Lectures obligatòries en molts centres d’ensenyament. Per cert, per aquests indrets, en Sales és com la resposta de les operadores telefòniques: ‘No me consta’.”

    Tot l’article:

    http://www.lletres.net/sales/js_canosa.html

    Salut.

  9. Per al·lusions indirectes… (Sóc correctora, entre d’altres coses.)

    Hi ha correctors i correctors, com en tots els gremis, que hi ha bons professionals i altres de no tan bons. Jo no sé qui va corregir la primera edició del teu llibre, Enric, ni si a A Contravent paguen bé als correctors o no. Però avui dia la norma general és pagar poc als correctors i a més demanar-los que facin la feina amb la meitat del temps necessari. Hi ha correctors que ens hi neguem i intentem renegociar tarifa i termini (i no sempre ho aconseguim i ens veiem obligats a rebutjar feines), però n’hi ha que comencen (o que tenen l’autoestima minada, vés a saber) i accepten tots els encàrrecs, al preu que sigui i amb el termini que sigui. I llavors els llibres surten com surten.

    I encara una altra cosa: la majoria d’editors d’avui dia tenen poca(per no dir gens) competència lingüística (ja no dic filològica, que això ja és ciència-ficció) i, per tant, no distingeixen un bon corrector d’un de no tan bo. Diguem-ho tot.

    Si els lectors s’acostumessin a tornar els llibres quan se’ls troben plens d’errades, potser podrien canviar una mica les coses. Oi que si comprem un DVD i després resulta que les pel·lis no es veuen bé l’anem a tornar? Doncs el mateix. Els llibres són productes!

  10. Aquest debat sobre les faltetes dels collons em comença a cansar bastant. Tanta comèdia per cuatre faltes…va home va…el llibre és bo i si hi ha alguna falta benvinguda sigui. Tanta perfecció i tanta collonada!!!

  11. Coincideixo plenament amb tu, Tina. Només hi afegiria que a vegades també hi ha gent que corregeix llibres i no és correctora. Ho fan per necessitat, és clar, i cobrant una misèria. També tenen la mateixa necessitat els editors?

  12. Exacte, Marc, però són els editors els qui haurien de veure si és corrector professional o no aquell a qui encarreguen la feina, no? D’intrusos n’hi ha a totes les professions!

  13. Es cert, em van semblar d’allò més útils. Només començar el llibre vaig veure les referències al Sostres i vaig llegir primer les pàgines que parlaven d’ell i tota la comèdia de que escriu i escriu i escriu i reescriu i corregeix fins a la cua del parc d’atraccions (només faltaria que no ho fes si es dedica justament a escriure) i després vaig començar el llibre per la primera pàgina…després vaig rellegir les pàgines del tio aquell que viu en un àtic molt acollidor (el mateix que discuteix amb el el Vila sobre la paraula “Estiercol”)i es parla de les biografies, i de com Pla amb Vida de Manolo escriu la millor de les seves biografies (vet aquí que Vida de Manolo l’havia llegit fa anys i em va avorrir soberanament). Cal detacar que el Vila ,tan orgullós ell, s’equivoqui justament quan diu que “Viaje en Autobús” és el millor escrit per Pla., aquí em vas sorprendre Vila., Viaje en autobús és bo, ¿però el millor…? en fi, un llibre que ja he paït, i que li manca una mica més de frivolitat i de sentit de l’humor, una mica només per no sortir del tren amb el convenciment que tots els que parlen en castellà al seient del costat, són uns okupes…

  14. Marc, jo pixo fora de test dia sí dia també. Jo no segueixo cap rigor alhora d’escriure, és més escric per defogar-me, punt i final. No tinc cap més pretensió. Si volgués apuntar, ja et dic que abans em tancaria a casa sol, i escriuria allà, i no al mig d’una oficina, amb tot de companys passejant pel voltant…saludus mestre

  15. Noctas,

    Et llegeixo al teu bloc i m’agraden força els teus desfogaments. T’ho deia perquè em sembla que aquí no hi ha hagut cap comentari de collonades per desvirtuar el llibre del Vila. Al contrari. I si hi ha un debat i no t’agrada, ho tens molt fàcil.
    Salut.

  16. Perdona les meves sortides de to Marc, i a més tens tota la raó, ara que he llegit els teus comentaris., per cert jo tb fa temps que visito el teu blog i es d’allò més interessant….saludus crack

  17. No t’has de disculpar, Noctas. Sort n’hi ha de la gent com tu. Si no, la blocosfera seria avorridíssima. Pensa que això està dominat per gent que només espia i s’amaga com les serps.

    Jo escric impulsivament i moltes vegades penso ‘quina parida que has escrit’. Però tant me fot, mira. Va com va i cadascú és com és.

    Qui no obre mai la boca no s’equivoca?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *