Antonio Baños, l’esquer de la CUP (El Nacional)

Antonio Baños és un home graciós i juvenil, que sembla molt més resistent a l’alegria efervescent i passatgera de les nits de farra que no pas al cul de ferro i a l’instint assassí que demana la política. Les ulleres de mandarí i la barba de bohemi li donen un aire d’intel·lectual antic o d’estudiant etern, sobretot quan somriu i se li fan els clotets de bon noi a les galtes. La seva manera de vestir, a mig camí entre el modernisme català i el casticisme madrileny, fa pensar en aquells dandis de barri que tothom saluda i que sempre troben algú prou disposat a pagar les seves copes o a escoltar els seus acudits.

David Fernández creu en sants i màrtirs i té una idea del fracàs melodramàtica i redemptora. Fernández creu que els perdedors fan avançar el món. Baños és un epicuri que ho sacrificaria tot –o quasi tot– a protegir la seva llibertat i els seus petits plaers de cada dia. Fernández va connectar amb el país perquè té un aire d’home patidor i compromès. Baños sembla un perdedor d’ofici, un home assedegat d’amor que busca en el romanticisme de les causes impossibles una manera de sentir-se acompanyat i de dissimular la mala opinió que té d’ell mateix. Si Fernández agradava perquè es pren la tragèdia de la vida a la valenta, Baños connecta amb el país perquè disfressa d’ironia i de consignes revolucionàries un complex d’inferioritat social i nacional compartit per molta gent.

Baños (“la meva pàtria és la Meridiana”) no s’explica sense la petjada que la Gauche Divine i Pasqual Maragall van deixar en la cultura urbana del país i en la Barcelona destruïda pel franquisme. Si Fernández no s’explica sense l’independentisme basc, el nou líder de la CUP forma part d’un món de classe mitjana-baixa que ha mimetitzat l’èpica d’aquell progressisme pijo i provincià de la transició que, per dissimular la seva impotència i la seva castellanització, va pretendre que fins i tot la misèria es pot comprar i convertir en una experiència atractiva. La nova figura de la CUP, que diu que és un català autèntic perquè tots els seus avantpassats són d’origen estranger, va tenir un avi de la CNT i un altre falangista. La seva mare es deia Liberty i va ser la primera nena que va portar pantalons a Nou Barris i Sant Andreu.

Nascut el 1967, Baños arriba al Parlament després de dedicar-se al periodisme durant més de vint anys sense haver establert compromisos laborals estables. Llicenciat a la Universitat Autònoma, ha col·laborat en mitjans del sistema espanyol com Ajoblanco, La Vanguardia, El Periódico, ADN, Público, Qué Leer, Diario.es, La Marea, La Sexta, Cadena Ser, Onda Cero i en revistes marginals amb noms com ara Apnea, Vida Apícola o Panadería y Molinería. Parlant de l’època de l’Ajoblanco, el seu mític director, Pepe Ribas, declarava fa poc que Baños és un home que necessita desaparèixer de tant en tant sense avisar. Per il·lustrar que és un home que no es deixa amargar la festa fàcilment, el columnista d’El Mundo Antonio Lucas recordava en un article una crònica de Baños d’un concert que, en realitat, no es va celebrar mai a causa del mal temps.

Repassant la vida professional de Baños, un té la impressió que el nou independent estrella de la CUP no és només un tastaolletes; com a opinador ha viscut de donar lliçons sobre tot allò que descobria de nou i de demostrar que és més intel·ligent i té més raó que els especialistes. És el que fa en llibres com La economía no existe (2009), Posteconomia(2012) o La rebel·lió catalana (2013), això sí, sempre amb molta amenitat i enginy, i segurament més per ganes de jugar, que no pas per pedanteria. En un país de gent tan susceptible i patidora, i que es pren tan seriosament, Baños té la gràcia que no és perfeccionista, ni sembla tenir cap interès a aprofundir en res –potser perquè considera que la profunditat no existeix–. Aquest passotisme estilitzat de poeta que ofereix un vers o un neologisme a canvi d’un anís de franc també és l’aire que respiren les cançons del seu grup Los Carradine.

Jo crec que si Baños no és de dretes és perquè no va néixer ric i que si ara és independentista és perquè, actualment, aquesta és la manera més eficaç d’atacar l’ordre establert sense perdre l’alegria. La CUP l’ha utilitzat d’esquer per endolcir la seva imatge de partit dogmàtic, igual que David Fernández va servir en el seu moment per picar l’ullet a l’activisme. Tenint en compte que Baños sembla més adient per animar una festa que per negociar uns pressupostos, és difícil de creure que la tria de la CUP és innocent. De fet, em costa de no veure en ell l’encarnació de la psicologia del país que es comença a preparar per si calgués embellir una altra derrota.

La relevància política de Baños, igual que la de Gabriel Rufián, no s’explica sense aquesta Catalunya que demana perdó per existir i que necessita sentir-se validada per la cultura castellana i el discurs políticament correcte. Cap dels dos no se sent identificat amb el nacionalisme melindrós, però tots dos són sobrevalorats per aquest mateix nacionalisme. Si Catalunya no fos un país colonitzat, Quim Arrufat o l’Anna Gabriel segurament haurien anat de caps de llista –només cal comparar els currículums–. Però si les noies guapes de l’unionisme intenten tapar el fantasma de la Guardia Civil, els nois de moda de l’independentisme també fan la seva funció de simulació i encobriment.

Després de participar en les manifestacions de Gènova i de Barcelona contra la globalització o de fer d’escut humà a la Franja de Gaza i a l’Iraq, per Sadam Hussein, Baños ha aterrat a l’independentisme català. Tant de bo aquesta vegada, la causa que ha triat per divertir-se i apujar-se l’autoestima tingui una mica més de sort.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *