Carnaval (El Món)

La sessió que va viure ahir el Parlament va tornar a posar en evidència la deriva retòrica que està prenent la política catalana i el caos que ens espera si no es produeix una reacció inesperada. Les escenes que es van veure al matí parlaven per si soles. D’una banda vàrem veure Lluís Llach exercint de diputat del partit del president Mas habillat amb un barret de llana i la mateixa samarreta que David Fernández va portar en la primera sessió de la legislatura passada. De l’altre, vam veure l’Anna Gabriel defensant una cosa tan seriosa com la secessió vestida amb una samarreta feminista que reivindicava el dret a decidir sobre el propi cos.

També vam veure el partit de Coscubiela amagant-se rera unes pancartes que demanaven un referèndum pactat que tothom sap que es podrà fer. Els diputats del PP van treure les banderes com si fossin un grup de hooligans en un camp de futbol, i la Inés Arrimadas va alliçonar la cambra sobre les llàgrimes que va costar la restauració del Parlament, com si fos una veterana de la lluita antifranquista i del catalanisme.

Tot aquest festival d’impostures i banalitzacions deixa clar que la llibertat de Catalunya i la història d’Espanya encara són un tabú pels nostres polítics, inclosos els independentistes. Resulta difícil de creure que els mateixos partits que van ser incapaços de convertir el 9N en un referèndum vinculant, ara seran capaços de suportar la pressió de realitzar una independència a terminis contra l’Estat, mentre discuteixen quin líder ha de presidir el govern, com s’han de repartir les conselleries i quines polítiques s’han d’aplicar.

Desobeir el TC per celebrar un referèndum mantindria el conflicte en el camp de la legitimitat democràtica i nacional, en el qual fins ara l’independentisme ha tingut l’hegemonia. Si Mas proposés de celebrar un referèndum unilateral per acabar de resoldre el resultat de les eleccions del 27 S, els diputats de la CUP ho tindrien molt difícil per no votar-li la investidura. Ara bé, en el moment que, amb l’excusa de la prohibició espanyola, tothom utilitza el debat sobre la independència per vendre el seu programa electoral el Carnaval està servit.

Els indepes ja poden riure del ministres del PP, perquè diuen que la unitat d’Espanya és sagrada. És més fàcil entendre’s amb algú que pensa així que amb partits independentistes que pretenen resoldre els problemes socials i alliberar el país a la vegada. Si l’independentisme assumís que la prioritat és la llibertat de Catalunya, no s’hauria posat la corda al coll aprovant un paper que corre el perill de dividir el seu electorat, dividir els funcionaris de la Generalitat i convertir qualsevol incompliment, per petit i insignificant que sigui, en munició per l’Estat espanyol.

A partir d’ara fins i tot incompliments tàcits i consolidats esdevindran una arma política de Madrid per trencar el binomi entre sobirania catalana i democràcia que les bases de l’independentisme havien aconseguit socalitzar amb unes urnes de cartró i molt voluntarisme. Per por a plantejar l’enfrontament amb Espanya en el terreny nacional, els polítics independentistes estan contribuint a judicialitzar el procés i a convertir-lo en una carnisseria. Els propers mesos, Madrid tindrà moltes ocasions d’aplicar la arbitrarietat en nom de la llei, per anar desgastant l’independentisme.

La desobediència més massiva, més clara i més cohesionada que l’independentisme podia articular era la d’un referèndum unilateral. El referèndum era l’acció constituent. Això, esclar, demanava determinació, i allò que se’n diu una idea essencialista del país, que és la idea que tots els paisos tenen d’ells mateixos. El discurs de Mas i de la CUP ens va confirmar ahir que no serà així. El programa exposat pel president gairebé podria ser el programa de Ciutadans. Si on va dir Catalunya, Mas hagués dit Espanya, li hauria sortit gairebè el mateix tot a cent, la mateixa carta als reis que va venent Albert Rivera. De la CUP i el seu discurs preintel.lectual sobre les retallades i la corrupció ja no cal ni parlar-ne.

David tenia l’oportunitat de tombar Goliath d’un sol cop de fona i per por a enfrontar-s’hi de cara ha decidit de torturar-lo, anar-lo matant a poc a poc. No sé si és una decisió gaire intel.ligent. Josep Pla ja va escriure en algun lloc que els catalans tenim la mania de posar el cap com un timbal als espanyols fins a fer-los perdre l’oremus. Entre l’anomenat dret a decidir i l’anomenat procés constituent, som a punt de tornar-ho a aconseguir.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *