Catalunya 2020

El meu amic Joan Castillo llegeix el diari atentament mentre jo prenc el sol al seu costat -les cames peludes i blanques, el pit encara més blanc i pelut, la gorra per protegir-me la calba-. De sobte, m’ordena:

-Llegeix!

El diari porta la notícia d’un acord entre Itàlia i Suïssa per connectar Milà i Zuric amb un tren de mercaderies d’alta velocitat. L’obra comportarà l’obertura d’un túnel de 55 quilòmetres a través dels Alps, i estarà enllestida el 2020.

-Què et sembla? -em diu.

-Que haurem d’anar a viure a Suïssa. Potser la junta s’avindria a traslladar el club nàutic a la vora del llac….

Però el meu amic té ganes de debatre.

-No tens res més a dir, tu que ets tan catalanero? Quins plans té aquest país per al 2020?

-Discutir sobre les comes de l’Estatut, mentre recuperem la dignitat. Que no ho has llegit al diari?

Segons el meu amic, la sentència del TC  és un afer menor. Creu que ens distreu del problema principal, que és el projecte de país. Diu que els polítics han perdut la credibilitat perquè no emmarquen les seves decisions en cap pla estratègic, perquè no saben quina Catalunya volen tenir d’aquí deu anys. “Per què no responen aquesta pregunta?”, m’insisteix.

-Home, Joan, perquè no són amos d’ells mateixos. El Parlament, la Generalitat, són institucions espanyoles, no poden planificar sense el permís de l’Estat. T’ho recordo perquè tu mai no has estat independentista.

-Un Estat és un mitjà -es defensa el meu amic-, un Estat no pot ser una finalitat per ell mateix, ni un Estatut tampoc. Els polítics haurien d’explicar bé quin país volen i demostrar que treballen per aconseguir-lo. Els mitjans han d’estar al servei dels objectius. Ara, esclar, posar objectius concrets darrere les grans paraules és arriscat i vol valentia i compromís.

El Joan es dedica a reflotar empreses redefinint el seu futur -o a tancar-les si no hi ha més remei-. És el clàssic català pragmàtic, amb un sentit de la comptabilitat imbatible, incapaç de perdre el cap. Així doncs, mentre surt de l’aigua una noia amb un biquini ínfim, li pregunto:

-I tu quin país vols per al 2020?

-Jo vull un país que aprofiti les oportunitats, que no sigui una prolongació del nord d’Àfrica. Un eix València-Barcelona-Lió, per exemple, ens posaria al moll de l’os del tràfic de mercaderies del Mediterrani i de l’Atlàntic. Seríem un centre d’exportacions i importacions, i això crearia llocs de treball i atrauria inversions de la UE. L’eix Gènova-Milà-Zuric serà una realitat el 2020. Els alemanys ja treballen per tenir quatre milions de cotxes elèctrics d’aquí 10 anys. Quins plans tenim nosaltres?

Com que mai no havia vist el meu amic tan preocupat pel país, miro de calmar-lo amb un llenguatge cofoista.

-Els polítics no volen generar frustració.

-Un projecte frustrat és alguna cosa. L’avorriment sí que no serveix de res, és l’escenari de la mediocritat absoluta.

-Som un país petit.

-Tenim una mida raonable, i un clima immillorable i una gastronomia excel·lent. El nostre sistema financer funciona; tenim sectors industrials potents, grans empreses farmacèutiques, turisme de qualitat. Compte, perquè hi tenim molt a guanyar i, per tant, molt a perdre!

-Però Madrid…

-Deixa estar Madrid. Quins problemes tenim aquí? Els nens acaben la primària amb problemes de lectura i matemàtiques i això no és culpa de Madrid. Tenim poca memòria col·lectiva. La por a parlar clar i a pensar sense tallar-nos les ales generen una manca de debat i de discurs preocupant. Necessitem autonomia i transparència en la gestió dels diners públics. Madrid és un obstacle, però Espanya no és el gran mercat d’abans i el seu exèrcit ja no és una amenaça. Aquest fet no té precedents. Si ens cal un Estat, que els polítics ho argumentin i mirin de guanyar eleccions. A mi m’és igual un Estat o un Estatut, el que no m’és igual és viure lligat de peus i mans.

Leopardi deia que l’home pensa perquè desitja i que desitja perquè no hi ha res al món que s’estimi més que ell mateix. A mesura que els catalans ens estimem més, deixarem de dir rucades. El problema no és Madrid ni és el TC, el problema és que no tenim prou valor per imaginar-nos la Catalunya del futur.

11 Comments

·

Leave a Reply

  1. Us deixo el meu estaribot d’avui. Ja he tornat de vacances ben follat i ben relaxat. Per cert podries haver descrit millor la noia del bikini ínfim. En fi, aqúí l’estaribot.

    Ara hi ha la comèdia muntada arran de si el Tribunal Constitucional retallarà l’estatut . Quina paraula més pocasolta aquesta de retallar. Se la deurien inventar els nacionalistes, o pitjor encara, els periodistes. De mentres el govern Montilla s’ho passa de conya gastant el pressupost en fer lleis estúpides que suposadament desarrotllen els grans articles de l’estatut. No em vull imaginar els diners que gastaran en fer-les!. De veritat que si el Tribunal Constitucional retalla -com diuen- l’estatut, en sortirem molt beneficitas. Aviat semblarà la Rusia Stalinista aquest país. Diuen que muntaran una manifestació i jo que sé quantes burrades més. La telenovel.la que tenim muntada dura ja masses capítols. I tot per coses tan banals com són les competències i els impostos i altres tonteries que podrien haver-se regulat en una llei més simple, sense tant d’himne al parlament, sense tanta bandereta i tan de burro català al cotxe. Però aquí si no fem les coses a “lo grande” , a l’estil zapateril, ¡vaja,! no estem contents. Sóm tan pacífics que ni la llengua catalana hem aconseguit que es parli al parlament espanyol. I mira que seria fàcil que un dia totes les forces polítiques catalananistes es plantessin i donguessin un cop de puny a la taula, i diguessin que si no és en llengua catalana, deixen de fer política a Espanya. ¿Us imagineu a Duran fent això…? Noooo. Duran menja que te menja de la causa espanyola. ¿Ehh Duran..? I tanmateix si tinguessin els ous de fer-ho, amb cuatre dies en tindrien suficient per resoldre aquest petit affaire. Tanta competencia i tanta mandanga i després resulta que aquest idioma, que és el nostre, no el parlen ni a la seu de l’estat espanyol. I esclar, quan veus a qualsevol imbècil de Erc parlant el castellà al congrés de diputats, ja tot el demés t’importa un bledo. L’estatut i la comèdia del Tribunal Constitucional. ¿Quantes planes de diari s’ompliran aquesta vegada amb el drama?.

  2. Si l’any que ve proclaméssim la independència amb la benedicció dels EUA, tindríem uns quants anys d’una eufòria, una energia, una empenta tans bèsties, que segur que sortirien projectes seriosos i ambiciosos per d’aquí 10, 20 anys. Penso que el més sensat i el més fàcil és que, en primer lloc, siguem lliures. Després ja decidirem què volem ser quan siguem grans. I ho farem, segur, perquè la llibertat ens despertarà i ens donarà un impuls acollonant, almenys durant uns quants anys. Què vols planificar si no tens competències, si no tens estat? L’estat és l’¡únic que compta a la UE. Ho ha deixat b3en clar el Durao Barroso: el català no serà oficial perquè no té estat, prou de reclamar seleccions catalanes si no tenim estat. Prou de perdre el temps amb mariconades.

  3. “Jo, primer jo, després jo, sempre jo”, he llegit algun cop. Tampoc es tracta d’això. Però si hem de ser generosos, per què no amb el Tercer Món, que Espanya s’aguanta tota sola.

    De totes maneres, els països independents no deixen pas de tenir problemes, com ens passaria aquí també. Sembla ben obvi, això, tant que em sembla estúpid de dir-ho. Anar contra corrent, en canvi, pot arribar a ser molt positiu. No et pots adormir.

  4. Enric i Noctas, torno a emprenyar breument perquè havia de dir-ho: el Monzo ha afusellat descaradament la meva campanya DON’T COME TO CATALONIA, transformada en Don’t come TO BARCELONA. Gràcies (també al Monzó)

  5. Estirabot, estirabot, estaribot., colló ja m’he tornat a equivocar… sí que sóc un estaquirot…saludus Marc i gràcies per la correcció:) Pafiam tú no emprenyes mai crack…

  6. Molt bo l’article. Deixa’n de banda la forma de govern i la relació que establim amb Espanya, la classe política catalana té que donar moltes respostes si el que vol és fer un projecte de país. Per començar, ser independents vol dir competir, i per poder competir tenim que saber donar respostes a moltes preguntes incòmodes: per exemple, com articulem la reforma sanitària, o la reforma de les pensions, com modifiquem les nostres institucions laborals per adaptar-les al nou entorn empresarial i poder competir amb Xina, India, Boston o Sao Pablo, com millorem l’educació (si hem de competir ens hem de preparar i formar, incentivar el talent, millorar les escoles), etc…

    Tot això involucra tota una sèrie de paraules que espanten: llibertat, privatització, competència, responsabilitat, treball, estalvi, sacrifici, estudi, etc…

    Hem de ser conscients de que molts cops el camí de la llibertat no és el més fàcil ni el més còmode, i això també aplica a la llibertat com a país. Si volem fer país: primer de tot exigim un projecte als nostres polítics.

    El gran escull: en una Catalunya independent, que tingues que competir en un món global, ens tindríem que desfer de la meitat, o més, dels funcionaris de la Generalitat i òrgans adscrits… Canviar el status quo no ha estat mai fàcil. Tots som independentistes fins que la independència ens costa diners o ens exigeix més treball o esforç, com és el cas.

    PD: Enric, podries penjar la foto de la noia amb el biquini ínfim?, si la tens.

  7. Molt interessant l’escrit i sens dubte descriu la por dels polítics a dir quin futur volen quan tots ho saben. Ara fa poc ha sortit el Laporta dient quin futur vol, ja et dic jo que aquest ho ha dit CLARAMENT. Almenys alguns diuen les coses qué pensen sense ‘tapujos’ i això és d’agraïr. No conec del tot les seves intencions, però aveure si aviat ens aclareix el seu nou projecte, que espero ens agradi. Almenys algú es mulla.

    Salut i felicitats per l’article

    komunikat.wordpress.com

Respon a jorobitg Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *