Un dels últims llibres que ha sortit aprofitant l’aniversari de la Primera Guerra Mundial és un assaig d’Adam Tooze titulat The Deluge: The Great War and the Remaking of Global Order (1916-1931). Encara no l’he pogut llegir però, després de fullejar-ne el pròleg -i d’assabentar-me de l’abdicació del rei- no puc deixar de pensar en el panorama que tenim a Espanya.

La tesi de Tooze és que la Segona Guerra Mundial va ser una conseqüència del fals lideratge que els Estats Units van imposar a Europa –i per tant al món- a través del Pacte de Versalles. Tooze diu que els Estats Units van cometre el cinisme i l’error de voler imposar un ordre pacífic, sense dotar-lo de seguretat. L’acadèmic de Yale recorda que el principal nexe d’unió entre els líders dels països totalitaris era l’antiamericanisme. L’Alemanya Nazi, la Itàlia Feixista, el Japó imperialista i la Rússia sovietitzada tenien en comú el fet de veure’s a si mateixos com a països insurgents davant d’unordre opressiu, hipòcrita i decadent, imposat pel capitalisme nordamericà.

Les cròniques i els estudis sobre la Pau de Versalles parlen molt del caràcter vanitós i narcissista del president Woodrow Wilson, i de la intransigència i la manca de tacte que el va acabar aïllant. El ressentiment produït pel fracàs de l’Europa d’entreguerres s’ha projectat molt intensament en la figura del president nordamericà i això ha tingut tendència a amagar els beneficis concrets que els Estats Units van treure com a país de la retòrica grandiloquent i idealista del seu líder. Davant de l’impressionant creixement de l’economia xinesa, tot just ara es comença a assenyalar que, malgrat que els americans es van convertir en la primera potència industrial del món el 1875, difícilment haurien pogut assumir-ne també el lideratge polític imoral sense les dues guerres que van arrassar Europa.

La perspectiva de Tooze posa en evidència perquè els principis de Wilson van triomfar a mesura que el mateix president nordamericà quedava aïllat, cada cop més impotent per controlar les conseqüències perverses del seu discurs. Wilson potser volia salvar Europa, però el capitalisme nordamericà sobretot volia aprofitar la situació per posar els Estats Units al capdavant de l’ordre mundial. La prova més simbòlica de l’aplicació cínica dels valors wilsonians –diu Tooze- és l’absència dels Estats Units en la Societat de Nacions que havia de garantir l’ordre pacífic que propugnava. El plantejament del llibre m’ha cridat l’atenció perquè, per poc que analitzem la situació espanyola, veurem que la força retòrica de l’independentisme corre el perill d’acabar portant el president Mas a una situació semblant, si darrera no hi ha una determinació política molt clara.

Com li va passar a Wilson, el president Mas no sols s’arrisca a ser instrumentalitzat per forces de casa seva sinó que també corre el perill de despertar els dimonis més obscurs dels adversaris polítics del seu país. Entre okupes i monàrquics, aquests dies hem tingut un tast del profit que determinats grups d’interessos intentaran treure de les dinàmiques d’afebliment i fragmentació de l’escenari polític espanyol. Ha passat d’altres vegades a la història i, malgrat que el final no tingui per què ser el mateix, és lògic que es repeteixin els esquemes. Si Convergència no camina amb totes les conseqüències cap a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació -si no es concentra a fer valdre els drets democràtics de Catalunya-, es col·lapsarà entre un partit de l’ordre i un partit de la revolució. Igual que el capitalisme nordamericà va necessitar una aparença d’ordre pacífic i una segona guerra mundial per consolidar el seu lideratge polític i moral sobre les runes d’Europa, hi ha unes elits que necessiten abanderar una il·lusió de regeneració democràtica i una dinàmica de polarització simbòlica i bullanguera per poder liderar Espanya sobre les runes de Catalunya.

Dijous passat, havia d’anar al Born a presentar la xerrada que van donar el Conseller Francesc Homs i l’Alfred Bosch sobre l’Arxiduc Carles, al cicle Herois de 1714, i com que feia tard vaig agafar un taxi. De seguida que vaig donar l’adreça, el taxista, que era un nano de 28 anys, de Palau de Plegamans, es va posar a parlar de política. Potser inspirat per la visió de la immensa senyera que presideix el centre cultural, el noi va començar a fer-me aquestes petites confessions inofensives que la gent de vegades fa als estranys amb la idea d’agafar una mica de distància i d’aclarir algun dubte personal.

El taxista em va explicar que ve de família catalanoparlant però que ell sempre compra llibres en castellà, perquè llegint-los s’hi troba més còmode. Em va dir que no entenia per què li passa això, si a diferència dels seus pares va rebre l’educació català, i que li sabia greu, però que tampoc no se’n feia mala sang. També em va explicar que amb els amics que conserva de l’escola parla en castellà, perquè la majoria “tenen pares de fora”, però que, tot i així, la majoria són independentistes. Em va semblar que mirava de saber fins a quin punt tenia dret a il·lusionar-se amb el país, tot i que tampoc no el vaig veure massa espantat per la possibilitat que els polítics el traïssin.

L’endemà, dinant amb uns amics, em vaig trobar una situació semblant. Un comensal amb xalet a l’Empordà se’m va presentar dient: “Hola, sóc franquista i independentista”. El comentari em va fer gràcia perquè resumeix molt bé un estat d’esperit que veig a tot arreu. L’èxit de l’independentisme és que les pors, els prejudicis i els sistemes ideològics que fins fa dos dies mantenien el país fragmentat en espais mentals estancs i permetien controlar-lo, han saltat pels aires. No és tant que la gent cregui que la independència serà bufar i fer ampolles com que la gent s’ha cregut que té dret a sentir-se catalana i a voler la independència al marge de la carraca que li serveixen als diaris i a les teles de Madrid.

L’independentisme es troba en aquell moment dolç de l’home que ha seduit la dona que li agrada amb una posada en escena interessant i divertida i només necessita un pretext per dur-la a casa i abaixar-li les calcetes. Fins ara ERC, CiU i la CUP, i també Iniciativa, s’han beneficiat de l’ambient de confiança i vitalitat creat per les bases independentistes. Fins ara la gent ha treballat i els partits han recollit els vots, sense necessitat d’arriscar-se ni posar en joc massa interessos. Tant és així que si les previsions per aquestes europees s’acompleixen, el panorama polític català haurà fet un tomb que pocs experts haurien cregut possible fa només tres anys. No obstant, em sembla que aquest cicle s’ha acabat.

Em sembla que, després d’aquestes eleccions, s’obrirà una etapa nova més complicada i institucional, que demanarà oficialitzar les il·lusions i les energies que han anat transformant la política catalana. En els propers mesos els polítics hauran de prendre el relleu a la gent i demostrar l’audàcia i la llibertat d’esperit que fins ara ha tingut l’independentisme de base. Per això és important que tothom vagi a votar. És important que no hi hagi gaire espai per la sospita i les excuses. A Madrid confien que el Referèndum del nou de novembre no es farà i que això enverinarà prou la situació per arribar a controlar-la. Jo no crec que tot depengui del Referèndum.

A mi em sembla que l’independentisme ha fet amb el país una mica el que Cruyff i Laporta van fer amb el Barça. En els propers mesos veurem si els partits són capaços de desenvolupar aquest esperit des de la política, o bé han quedat estancats en la retòrica rondinaire del culer nuñista, que no sabia ni guanyar ni perdre. Si la política fallés, llavors ja veuríem què quedaria més tocat, si l’independentisme o l’actual sistema de partits. Però jo crec que ara tot depèn d’allò que els psicòlegs en diuen Fear Paralysis Reflex. Ara és el moment ideal perquè els nostres polítics consultin els psicòlegs i vegin aquells reportatges del National Geographic, en els quals una guineu caça un conill que en comptes de fugir corrent s’ha quedat immòbil, confiant que el sotabosc el protegia.

 

 

Si jo fos un d’aquests diputats convergents, republicans o fins i tot d’Iniciativa que corren pel parlament em posaria, com a mínim un dia a la setmana, un d’aquest videos que l’e-noticies penja puntualment del Jordi Cañas o de l’Alícia Sánchez Camacho. I no me’ls posaria a l’ipad o al portàtil, no. Aquests vídeos s’han de veure en pantalla gran i amb uns bons altaveus per copsar la història política que s’amaga darrera la ràbia que traspuen.

Una cosa que no oblidaré mai és la cara que feien alguns diputats de Ciutadans el dia que el president Mas va anunciar que havia arribat l’hora d’exercir el Dret a l’Autodeterminació, la tardor de 2012. Aquell dia vaig entendre què havia sigut el franquisme i fins a quin punt els discursos ideològics disfressen situacions i tares personals, en la política catalana. Vaig veure una cosa que només sabia en la teoria: que la independència podria tenir efectes dramàtics per l’economia i l’autoestima d’algunes persones que han aconseguit una posició social que difícilment haurien assolit en cap altra lloc d’Espanya.

En les cares que feien alguns diputats mentre el president Mas desgranava el seu discurs, no s’hi llegia una preocupació excessiva per la Pàtria. La cara que feien els concernia només a ells, a la seva situació en el món. Feien cara d’intempèrie, aquesta cara d’estupor que fa la gent quan veu fer-se realitat els seus presentiments mes negres. Quan la càmera els va enfocar em van venir al cap tota la colla d’amics i coneguts que han quedat despenjats o que han hagut de marxar a l’estranger de resultes d’aquesta guerra soterrada que oficialment no s’ha produït mai -i encara menys des que tenim la sacrosanta Constitució.

Aquell dia vaig veure tot el que hi havia de baix, de lluita pel rosegó de pa, en l’anomenat debat entre Catalunya i Espanya. I vaig recordar allò que sempre diu l’Enric Ucelay da Cal, que la guerra civil va ser una guerra de la fam. Paradoxes de la política, Franco va durar tant temps perquè ell i els seus seqüaços van llençar els morts de gana contra les classes mitjanes i menestrals de les grans ciutats. L’empremta que el franquisme va deixar en l’esquerra la vam tornar a veure no fa gaire quan Rodríguez Zapatero li va dir a l’entrevistador aquell del sofà Chester: “Me vas a decir que alguien que no sabe inglés no puede gobernar Espanya?”

A partir d’aquí és fàcil d’entendre que la Inés Arrimadas es vegi en cor de donar-nos lliçons de política lingüística o que el bo del Jordi Cañas, que només és un romàntic que un dia va ensopegar amb un convergent més tonto que ell, faci aquests discursos sobre la democràcia i el nazisme. Sobretot, si a més, es té en compte que, a Catalunya, aquesta política franquista de llençar la gosadia que dóna la gana i la ignorància contra els sectors llegits de les ciutats es va fer amb gent de fora del país. Com ja vaig explicar a Breu història de la Rambla, l’espanyolització de Catalunya no va venir de la immigració; va venir de la situació perversa que va suposar que la memòria i la cultura dels nouvinguts esdevingués, per la força de la llei i la propaganda, el marc de referència de prestigi del país i la seva capital.

La qüestió era plantar en el territori rebel una contramemòria, una contracultura que expulsés de l’espai públic l’imaginari del país, perquè Catalunya anés morint en espais petits, contaminats per passions cada dia més petites. Com intentava d’explicar-li l’Antoni Tàpies a un corresponsal del New Yorker, als anys seixanta, no era només la llengua que Madrid prohibia. El sistema de colonització anava més enllà de les escoles i de la censura. El que estava prohibit -i de fet segueix estant prohibit, però en comencem a prescindir- era pensar seriosament en català. En català només es podien tenir idees subsidiàries i petites. És així com el franquisme va aconseguir socialitzar uns discursos que fins aleshores només havien defensat alguns nobles sifilítics i la policia.

I d’aquí ve aquesta ràbia de gos que agafa por que un altre gos li robi l’òs, perquè s’ha vist reflectit en un mirall, que traspua l’oratòria d”alguns polítics unionistes. D’aquí ve que Garcia Albiol o Fernández Díaz gosin parlar els immigrants amb un menyspreu que no es va pas utilitzar amb els espanyols de fa unes dècades. O que la Camacho ens acusi de fer-la sentir “estrangera” i que el Cañas doni, a TV3, les lliçons de pluralitat que no tindria els nassos de donar als mitjans públics de l’Estat. No cal escandalitzar-se. Però cal tenir present que aquesta mala llet no té res a veure amb el respecte a la legalitat ni amb l’amor a Espanya. A manca d’un passat decent per explicar, una de les armes de Madrid són aquestes criatures malcriades per la història que per por de perdre els privilegis són capaços de qualsevol cosa.

És la mateixa cultura del saqueig i la superficialitat que portarà alguns socialistes andalusos a demanar, com sempre fan, el mateix que obtingui Catalunya. Probablement fins i tot si aconseguim la independència.

Escric aquest article sense saber què van dir els diputats catalans i espanyols en la pantomima que es va celebrar ahir al Congrés sobre el nostre Referèndum. Molt més important que la cerimònia de la confusió que es va escenificar ahir, han sigut les notícies que ens han arribat del Vènet aquestes últimes setmanes. La celebració d’un referèndum digital i la construcció d’un tanc domèstic per part de suposats nacionalistes venecians ha omplert de satisfacció alguns periodistes i polítics espanyols que no han entès del tot els canvis que hi ha hagut al món els últims anys.

Als diaris, i també en converses amb amics, sovint surt l’argument que França i Alemanya no permetran que els catalans obrin la llauna de les sobiranies nacionals segellada en el vell pacte de Westfàlia. Alguns intel.lectuals i polítics unionistes creuen realment que la proliferació de moviments separatistes per Europa serà un factor que ajudarà l’Estat a aconseguir el suport internacional que fins ara no ha trobat per fer callar l’independentisme català. Però si els dirigents europeus saben història és probable que acabi passant tot el contrari. De fet, no m’estranyaria que algun dia escoltem les converses d’un diplomàtic europeu o americà dient que cal sacrificar Espanya per salvar França, Itàlia o fins i tot potser Alemanya – que també té els seus reductes de ciutadans inadaptats.

Seria bo de recordar que si Escòcia es disposa a votar aviat sobre la seva independència és perquè fa uns anys va admirar la Generalitat de Jordi Pujol i va voler tenir una autonomia com la de Catalunya. També seria bo de tenir en compte que el terrorisme etarra ha estat derrotat i que no trigarem a veure aquests bascos ferrenys que aixequen troncs i pedres agafant-se de les mans com les nostres assenyades marietes en una via per la llibertat que naturalment passarà per Navarra. Els polítics convergents sempre diuen que Madrid no hauria de subestimar la voluntat del poble català. Jo crec que haurien d’anar a fer una reflexió semblant a Brussel.les. Els catalans hem perdut totes les guerres per la nostra llibertat, però abans sempre hem tingut força per posar Espanya de cap per avall.

Si jo fos un patriota de qualsevol país de la Unió una mica artificial correria a donar via lliure a Catalunya per la seva independència. Com abans els catalans haguem de preocupar-nos d’un Estat, abans deixarem d’escampar el virus del cantonalisme i de l’autodeterminació dels pobles. A més, no és per amenaçar, però aquesta vegada juguem a casa perquè la democràcia és el paradigma dominant. Tot i la crisi econòmica que assola el continent, no estem al 1705, ni al 1808, ni al 1870, ni al 1914, ni molt menys no estem al 1936. Els catalans hem tingut la mania de voler tornar a aparèixer al mapa coincidint amb grans esclats de violència fraticida a Europa, per això els unionistes espanyols s’han acostumat a resistir i a esperar que la situació internacional els ajudés a derrotar-nos.

Ara, deixar que Madrid vagi allargant la situació és una tàctica que pot esclatar al nas de tots els europeus, perquè Espanya ja no és una ballena embarrancada a les costes del continent sinó que és membre de la Unió. Els catalans som especialistes en perdre guerres, és veritat; però som els millors organtizant merders i subvertint esquemes. Si a Brussel.les són intel.ligents veuran que, en el context actual, el mal menor és ajudar-nos a assolir la independència perquè estiguem tranquils i callem d’una vegada.

Estic acabant de llegir un llibre sobre la Il•lustració i la Revolució Industrial que m’ha fet pensar en les conseqüències de la derrota de 1714. El llibre de seguida em va interessar perquè l’autor no menysprea el poder de les idees i perquè, tot i centrar-se en el cas britànic, té un enfoc molt europeu. La tesi de l’autor, un tal Joel Mokyr, és que al voltant de 1700 Europa ja estava immersa en la colla de canvis de mentalitat, de progressos tecnològics i de redefinició de les relacions polítiques que acabarien socialitzant la riquesa fins a un punt impensable i fins aleshores desconegut en la història del món.

Mokyr assegura que el fet que els britànics lideressin aquest procés és circumstancial. La revolució industrial l’hauria pogut encapçalar qualsevol altre país del continent i només haurien canviat alguns matisos. Segons Makyr, la Revolució Industrial va ser una obra conjunta dels països europeus promoguda per un ambient intel•lectual i mercantil que es va anar covant a tot el continent. Tal com es planteja el llibre, si la Gran Bretanya es va convertir en el gran taller del món és perquè les idees que van catapultar l’economia europea van trobar a l’Illa el seu millor laboratori.

El llibre explica com la Unió d’Anglaterra amb Escòcia va permetre els britànics d’unificar el mercat interior abans que la resta d’Estats europeus. El fet de tenir unes fronteres protegides pel mar va alliberar l’economia britànica de la destrucció ocasionada per les guerres, i les industries van poder aprofitar millor les innovacions i l’especialització dels treballadors. Per descomptat, el llibre remarca la feina liberalitzadora feta per la Revolució Gloriosa de 1688. L’autor recorda que molts dels instruments que s’associen a la Revolució Industrial s’haurien pogut construir amb el coneixement disponible el 1600. El que va marcar la diferència, insisteix, va ser el clima intel•lectual cada cop més favorable a treure’n rendiment.

Els treballs de James Amelang o de Garcia Espuche han deixat prou clar que Barcelona participava de l’esperit que va permetre Londres desenvolupar el model econòmic que acabaria servint de patró a la resta d’Europa. Fins i tot pel que fa a la importància de l’espionatge industrial, el cas anglès fa pensar en el català. Mokyr dóna molta importància a la revolució gloriosa, però a mi se’m fa difícil no pensar en la guerra de successió i en l’efecte que devia tenir en el procés que descriu el llibre. Diria que, derrotant Catalunya el 1714, Espanya va matar la gallina dels ous d’or i que els anglesos van quedar-se en una situació de privilegi davant d’un continent dominat per una França governada per caps d’Estats tirant a egòlatres i despòtics.

Curiosament, és durant els primers anys del segle XVIII que l’economia anglesa supera per sempre l’holandesa. Els impostos sobre el vi francès que van convertir la cervesa i el whisky en les grans begudes nacionals britàniques s’aproven el 1713 –el mateix any de la Pau d’Utrech. Algunes de les lleis sobre la protecció de la propietat i sobre el control de l’especulació bancària que serviran de base perquè l’economia de les illes s’acceleri també són d’aquests mateixos anys. La Unió entre Anglaterra i Escòcia se signa el 1707, l’any de la derrota d’Almansa. El mateix Mokyr dedica pàgines i pàgines a defensar que les guerres colonials promogudes per Londres i París no sols anaven contra les teories econòmiques dels il•lustrats, sinó que van perjudicar la Revolució Industrial més que no pas afavorir-la, com habitualment es creu.

Tot i que el llibre no esmenta per res la Guerra de Successió, és fa difícil no preguntar-se què hauria passat si els holandesos, els alemanys, els austríacs i els catalans haguessin derrotat, juntament amb els anglesos, les forces borbòniques. Hi ha un mapa d’aquella guerra dibuixat per Vicenç Vives el 1950 del qual ja vaig parlar una vegada. Sobre les fronteres de l’Europa de 1705, el gran historiador va dibuixar una línia verda que anava de Barcelona a Torí, de Torí a Viena, de Viena a Berlín, de Berlín a Amsterdam, d’Amsterdam a Londres i de Londres a Lisboa. Amb el mapa és molt fàcil d’entendre perquè els catalans i els anglesos van conquerir Gibraltar i perquè Madrid i París es van defensar amb tanta fúria.

És temptador pensar que, sense Barcelona, aquest circuit comercial va quedar estroncat i que la revolució industrial es va haver de refugiar a la Gran Bretanya, mentre la resta d’Europa quedava dividida entre ultramontans arnats i progressistes dogmàtics. Catalunya és com aquelles peces petites que potser no es veuen però que, si fallen, fan que l’engranatge no acabi de rutllar. Em sembla que si trobo el correu electrònic de Joel Mokyr li enviaré el mapa. El vaig veure en la portada d’un llibre d’homenatge a Vicens Vives titulat El naixement i la construcció de l’Estat modern. El llibre de Mokyr porta el títol de The Enlightened Economy: Britain and the industrial revolution 1700-1850. Llegir-lo fa pensar. I ara que tantes coses ens fan creure que encetem un nou període històric estaria bé ser previsors i mirar de no tornar-nos a quedar en el pròleg.