Tot i la forma de dietari, el protagonista d’aquest llibre no sóc jo, és Josep Pla. És veritat que el llibre va començar sent un dietari personal, però de seguida em vaig adonar que no tindria prou força, prou talent, que ni tant sols no tenia prou experiència, per mantenir viu un relat posant la meva vida i el meu pensament en primer terme. Això, juntament amb una colla de ficades de peus a la galleda, va despertar-me uns dubtes i unes inseguretats que es poden resumir amb aquesta pregunta: “Val la pena que continui escrivint?”
 
Pla és el meu pare literari; de demanar-li explicacions a respondre’m la pregunta a través seu només hi va haver un pas. Pla m’ha donat l’estil i m’ha acabat de formar el caràcter, que finalment és el que dóna consistència a tot discurs. Encara recordo, quan començava a llegir-lo, l’angoixa que em provocaven alguns passatges dels seus llibres. Cap altre autor m’ha fet sentir amb tanta força aquesta sensació de vertigen, d’atracció i de repulsió alhora, que dóna tot el que et posa de cara a l’abisme. Un altre potser ho hauria deixat córrer, però a mi em va poder la curiositat i vaig seguir endavant, i es pot dir que tot l’aprenentatge literari l’he fet agafat de la maneta de Pla.
 
Durant tot aquest temps, i ja deu fer uns deu anys, a mesura que anava coneixent Pla, hi havia un sentiment que es feia gran. És el mateix sentiment que vaig tenir quan investigava per fer la biografia de Companys. Parlo d’un sentiment d’estafa. Si en el cas de Companys la sensació va ser d’haver conegut un bandarra que no m’havien presentat, en el cas de Pla em va passar tot el contrari. Em va semblar que ni el retrat del seu egoïsme ni el retrat del seu franquisme o la seva asèpcia nacional no eren justos.
 
L’altre dia vaig llegir una frase d’Ernst Junger que deia que, difícilment trobarem entre els defensors de causes injustes escriptor bons, perquè escriure és sobretot tenir un sentit de la justícia. És veritat: per posar les paraules a lloc, per triar bé els adjectius, que diria Pla, cal tenir un sentit de la justícia molt refinat.
 
Bé, doncs: em sembla que si pla va fer l’esforç de ser just, és just que algú faci l’esforç de ser just amb ell. Jo crec que fins ara aquest esforç s’ha fet molt relativament. I s’ha fet relativament perquè el primer que ha de tenir un país per ser país, o un escriptor per ser escriptor, o una persona per ser persona, és un sentit de la justícia que el representi, una relació sana i forta amb la veritat, que tingui alguna cosa de particular. Un país ha de tenir un sentit propi de la justícia que el justifiqui davant del món, i aquí el sentit de la justícia està massa infectat d’espanyolisme i de provinciancisme (tant li fa si és pedant o sentimental).
 
 Aquest llibre, doncs, seria innecessari en un país normal; com a mínim m’hauria demanat accentuar la nota personal i se m’haurien vist algunes mancances. En canvi, gràcies a les oportunitats que dóna tenir un país a mig fer, crec que és un llibre amb capacitat per interpel·lar el lector, sigui quina sigui la seva ideologia, i a partir del qual es pot construir alguna cosa. El mateix format de dietari, que permet fer d’historiador en primera persona, té la seva gràcia i originalitat, i demostra que també és important saber fer de la necessitat virtut.
 
Per tant, en aquest llibre he construït la imatge de Pla que he trobat a faltar en la infinitat de textos i llibres que s’han escrit sobre ell. Les coses que vaig dient al llarg de les notes són les que m’hauria agradat llegir en les obres dels especialistes actuals.
 
La gota que va fer vessar el got, i que va servir per escriure la nota que obre el dietari, va ser el reportatge de Sàpiens sobre els espies de Franco. Encara no fa una setmana, una alumne em justificava el franquisme de Pla amb l’argument de la seva actuació durant la guerra civil. La manca d’una interpretació catalana sobre la guerra civil i la confusió entre aquell desastre i els 40 anys de franquisme, em sembla una de les proves més contundents del nostre provincianisme, de la superficialitat del pensament intel·lectual i polític català.
 
En aquest sentit, hi ha una manera de llegir Pla que sempre m’ha sorprès molt. Si deixem de banda Xavier Pla, veurem que la majoria d’especialistes llegeixen l’escriptor empordanès com si hagués escrit en un país normal amb un estat propi de tradició democràtica. No tenen en compte que Pla era català i que va viure el caciquisme, la dictadura de Primo de Rivera, la guerra civil, el franquisme i, encara, el cop d’estat de Tejero. No tenir això en compte és ignorar totalment l’essència de l’escriptura. En el llibre això queda perfectament explicat.
 
Una altre punt sobre el qual posa èmfasi el llibre és el factor determinant que l’agressivitat castellana va constituir en la configuració del món de Pla. En el llibre parlo de la relació de Pla amb les dones, dels seus començaments, del protagonisme que va tenir a Destino, del mestratge que va exercir amb Luján i Baltasar Porcel; parlo de la meva recepció de Pla i la de personalitats relacionades amb la literatura com Amadeu Cuito, Jordi Amat, -Cristina Badosa, Albert Manent o Xavier Pla. Parlo de Pla a través de persones que el van conèixer i a través de cartes, algunes inèdites. Parlo també una mica dels seus viatges, dedico 30 pàgines a situar-lo en la tradició periodística occidental. Pla surt per tot arreu, però darrera, de fons, hi ha el problema espanyol i català i sobretot la meva obsessió pel franquisme i la seva herència, que encara em sembla veure massa viva.
 
Aquest llibre, també, és un intent de desinfectar la meva memòria i la de la meva família de les conseqüències de la guerra civil i la dictadura. Pla és una figura fabulosa per explicar el franquisme. És una ullera magnífica perquè té, com a català, totes les misèries però també totes les virtuts que expliquen que encara siguem aquí després d’una història tan sacsejada.
 
No és curiós que jo hagi acabat explicant la història als meus pares i corregint la versió que me n’havien donat? No és curiós que els meus pares tinguessin Pla per un pagès franquista i Companys per un heroi nacional molt més net de culpa i de defectes del que probablement era? Doncs la necessitat d’explicar-me el per què d’aquest fenomen ha estat un dels tres motors del llibre, juntament amb la meva voluntat de donar la meva visió de Pla i la meva dèria per comprovar què tinc d’escriptor.

El president Quim Torra va publicar aquest cap de setmana un article que demanava la unitat de tots catalans contra el feixisme. L’article estava mancat del mínim rigor i to institucional exigible a la primera figura d’un país i de seguida va poder ésser atacat per l’unionisme subvencionat, que el va acusar de totalitari, com era de preveure.

Per no estressar la Constitució, el pujolisme va buscar sempre un equilibri de forces entre catalans i espanyols. És natural que els seus hereus també busquin empatar, ni que sigui en actituds totalitàries. Apel.lar a la unitat del poble contra el feixisme quan has estat incapaç de defensar dos mandats democràtics és una forma grollera d’espantar la gent i de fer-la sentir indefensa.

El feixisme modern és tan eteri que Madeleine Albright acaba d’explicar en un llibre que l’únic govern del món que qualificaria en aquests termes és Corea del Nord. Els polítics de la Generalitat s’han fet un tip de plorar, els darrers anys, perquè els dirigents dels partits espanyols els qualificaven de nazis. Té gràcia que ara que pateixen per mantenir el suport del seu electorat treguin a passejar els mateixos fantasmes que Madrid.

Torra utilitza les baralles que provoquen els llacets grocs amb una hipocresia que fa pensar en la manera com el president del Parlament i el vicepresident del govern utilitzen La Vanguardia per fer-se els simpàtics. És pertorbador que els partits de la Generalitat intentin blindar els presos polítics de qualsevol critica i, alhora, Roger Torrent i Pere Aragonès s’ho passin bomba tocant el piano o cuinant pels fotògrafs del diari català que més suport ha donat a l’article 155.

El president escriu sobre el feixisme amb una confusió mental que lliga bé amb les declaracions que ha fet aquesta setmana assegurant que la Generalitat no acceptarà condemnes d’escarment. Si la Generalitat volgués respectar el significat de l’1 d’octubre no patiria tant per les condemnes dels presos polítics com per deixar clar que no accepta la legitimitat de la justícia espanyola, i menys ara que ha rebut tantes clatellades d’Europa.

Com que Torra té totes les deformacions que la repressió espanyola ha infringit a la interpretació del cristianisme, el president és una figura perfecta, fins i tot millor que Junqueras, per comunicar impotència i patiment gratuït. Si en comptes de reduir el feixisme a l’anècdota, insistís a recordar que la situació actual és fruit de les promeses que la monarquia li va haver de fer a Franco per ser restaurada, no quedaria espai perquè ERC li fes la feina bruta a l’Estat alimentant l’esperança d’un nou referèndum que no es produirà.

Un president de Catalunya no pot tractar de feixistes quatre quinquis que treuen llacets grocs influïts per la propaganda d’Antena 3. Si hem d’acusar a algú de feixista, fem-ho amb classe i recordem que la monarquia va ser imposada per Franco el 1969. En comptes de fer-nos els ofesos recordem que Felip VI no seria ningú sense la dictadura. Expliquem que l’article 155 i les porres de l’1 d’octubre no s’entenen sense l’adoctrinament que el rei Joan Carles va rebre de petit i el salt successori, forçat per Franco, que va obligar Don Joan borbó a renunciar a la corona.

Fer folklore antifeixista servirà per donar aire al republicanisme espanyol. Com apuntava un article de Francesc de Carreras, l’Estat vol barrejar l’independentisme amb Podemos per tornar al vell discurs de l’Espanya nacional contra el Rojo-separatismo, que va funcionar tan bé als militars sublevats que van muntar la guerra civil i la dictadura. Si els partits de la Generalitat prefereixen pactar una reducció de condemnes que intentar aplicar el resultat de l’1 d’octubre que deixin d’embolicar la troca i ho expliquin en una campanya electoral.

Angela Merkel was born in Hamburg in 1954, but her family moved to East Germany when she was a few months old. Daughter of a Lutheran priest, she lived several years in Templin, a city not too far from Berlin, where her father was sent in order to control the loss of churchgoers in those German territories controlled by the Russians and the Communists.

Unlike her friends, the Chancellor was never involved in the fight against the regime. Although she lived restricted by surveillance and censorship, and though she didn’t feel the GDR was really her country, she was always sure that life would turn out to be fine and that, ultimately, she would find a way to escape if repression turned unbearable.

Having more propensity for academics than for heroics, she joined the Communist party youth chapter in order to write her doctoral thesis and make her way through the scientific circles. The fall of the Berlin’s Wall caught her by surprised, but she adapted quickly, maybe because she always kept in touch with her Hamburg relatives and because Lutheranism kept her connected to the dream of reunification.

Unlike the young Communists and the offspring of East Germany who were forgetting their roots in exchange for cars and American sports shoes, Merkel was a genuine nationalist. Her sense of discipline and power, together with Germany’s need to bring in young leaders from the east side, gave her the first opportunities.

Right after the fall of the wall, she joined a new party called Democratic Awakening. When the party won the elections, the only democratic minister from the GDR, Lothar Maizière, made her his spokeswoman. With the reunification of the country, Helmut Kohl made her part of his closest advisors and she was appointed to the cabinet as Minister for Women and Youth, subjects in which she has admitted not to be interested.

If Maizière prompted her to buy modern outfits when she became spokeswoman, Merkel learned to use credit cards when she was appointed minister in the first cabinet after the reunification. Back then Kohl was enjoying his best time and would introduce her to foreign leaders as “my girl” with a dangerous mix of enthusiasm and contempt; little did the Chancellor know that he had brought in his successor – or as he would say, the snake that would have to kill him.

Some biography suggests that the fact of being among the ugly girls in the classroom – even claiming she was included on those cruel lists of the “unfuckable” – made her develop discipline and silence as powerful weapons, since she was very young. Just as it happens with Mariano Rajoy, observing her political career, it’s not hard to see that the Chancellor has been very skillful when it comes to waiting for her rivals to self-destruct or to be within the reach of her knife.

Since she was a woman educated in communist Germany trying to make it on her own in a world of men cultivated in West Germany, she obtained a fundamental distance very useful with regard to the vanity and the weaknesses of her male counterparts. In order to become Chancellor, Merkel had to put out of action individuals that seemed more powerful than her, like Kohl, Edmund Stoiber, or Gerard Schröder.

Since she’s of one piece -very unusual on ambitious individuals- she is impermeable to criticisms and machinations, but, on the other hand, it has reinforced a harshness which has eroded her virtues over the years. In a country that’s still paying for the defeats of bigmouth leaders of the past century, her low profile has soothed many Germans, who only want to live in a stable country within a world becoming more insecure.

Merkel has been able to keep her party’s authority in Germany and Germany’s authority in Europe, but by sacrificing the democratic spirit of her country and, by extension, that of the European institutions. One of the secrets of her survival is that the Americans never have wanted German leaders with great principles. For Merkel, who was able to adapt to communist Germany, everything is negotiable, while there’s a minimum of freedom.

Just as it happened with Jordi Pujol, the Chancellor embodies the stereotypes about her country that seem to be coming from foreign countries. Her efficiency and her pragmatism have ended up becoming her worst enemy, because democracy is not a formula nor a method and it doesn’t work without idealism. Unable to avoid Brexit, which she could’ve prevented from happening with a firm support to David Cameron, the coalitions she has forged with the social democratic opposition in order to keep her authority have deteriorated the political debate and have reinforced the extremist parties.

The only attempt that gave a shimmer of greatness to her performance was her gesture with the refugees, but it didn’t work because it was only for show. It only connected with the do-goodist rhetoric that it was already becoming obsolete. Puigdemont’s arrest has brought the Catalan conflict home. Just a few years ago this conflict was small and easy to handle; now all bets are off and it could deeply shape Europe’s future. It’s unlikely that a leader who has largely contributed to turn democracy into a cold and dark routine is in a position to solve it.

Vaig començar a tenir sospites greus que el president Puigdemont llençaria als lleons els catalans, fa unes setmanes, quan li vaig sentir a dir en una televisió francesa que preferia ésser vençut per l’Estat espanyol que no pas tenir morts sobre la seva consciència. El tall era celebrat a Twitter amb aquell bonisme histèric que de vegades fa tant difícil el debat i el vaig deixar passar.

Després van venir les primeres detencions i l’èxit de l’1 d’octubre. Així com la repressió de l’Estat semblava dirigida per polítics que no coneixien el país, la comunicació de la desfeta policial em va semblar brillant. Només algú que volgués retornar el poder d’intimidació als cossos de seguretat espanyols podia orquestrar una campanya de la por tan alarmista i tan intensa com la que hem viscut des d’aleshores.

La nit del referèndum ja vaig avisar que Puigdemont es guardava un roc a la faixa. Després d’escoltar-lo vaig explicar a Twitter que el seu discurs buscava desvaloritzar els resultats abans i tot de fer-los públics, no pas trobar la manera d’aplicar-los. Quan es va promoure la vaga contra la violència policial, i es van multiplicar les fotografies de caps trencats, ja vaig veure que la pornografia sobre els morts jugaria un paper important per intentar anar a eleccions.

Només en un país dominat per una premsa que perverteix tots els valors, un polític que es proposa fer la independència pot posar com a condició que no hi hagi morts. Si dius que no vols morts, l’Estat hostil només ha d’amenaçar de fer-ne algun per aturar-te i els països que et podrien reconèixer només han de posar com a excusa que, si no estàs disposat a vessar sang per un motiu de base, no ets un soci de fiar.

Si Puigdemont fos pacifista no patiria perquè Espanya matés patriotes catalans en una acció de defensa passiva. En tot cas patiria perquè es fessin morts en nom de Catalunya. Si fos pacifista no faria veure que ha marxat a l’exili. Hauria abaixat la bandera espanyola de la Generalitat i hauria activat les lleis suspeses pel tribunal constitucional, disposat a assumir-ne les conseqüències, per tensionar la situació política i donar un missatge al món. 

Com passa amb les declaracions d’amor, hi ha una diferencia finíssima, però important, entre el pacifisme i la comèdia. El pacificisme fals de Puigdemont i el seu govern només es pot disfressar amb una premsa que és capaç d’elogiar polítics tan nocius per la vida democràtica com Santi Vila. En quin país un polític que entra en un govern escollit per fer la independència i que l’abandona després d’haver cobrat totes les nòmines és tractat d’intel.ligent i moderat en els diaris, i no pas de barrut o inconsistent?

Només en una societat que cada dia veu normalitzat el cinisme i l’ús sectari de la violència en els mitjans de comunicació és possible que Santi Vila sigui presentat com un polític digne de ser tingut en compte. Així mateix, només en un país que s’ha avesat a conviure de forma natural amb la hipocresia més grollera, l’articulista més oficialista del partit de Puigdemont pot gosar culpabilitzar els “hiperventilats” de la Declaració d’Independència.

Puigdemont no va declarar la independència perquè li diguessin traïdor, com va escriure l’Enric Juliana. Ni la seva negociació amb Rajoy no es pot comparar amb el cas de Tarradellas, que venia d’un exili penós i, quan va dir que la reunió amb Suárez havia anat bé, el que volia era poder quedar-se a viure a Barcelona. La DI va ser la maniobra electoral d’uns partits que s’han passat cinc anys dient que construïen estructures d’Estat, quan en realitat no tenien ni volien tenir res a punt.

Com va explicar Luis del Pino en una editorial a EsRadio que ha corregut pels grups de whatsapp, els moviments dels governs de Puigdemont i de Rajoy semblen sospitosament sincronitzats. La data de les eleccions convocades pel PP demostra que el govern de l’Estat no les tenia totes de poder controlar el territori català. Però també posa en evidència que ni Espanya ni els els partits del govern de la Generalitat tenen interès en unes eleccions a llarg termini que puguin alterar l’equilibri de poders dins l’independentisme.

Des del punt de vista electoral la jugada de Rajoy és un win win amb unes elits nacionalistes cada cop més sobrepassades perquè res no canviï. Els arguments que Puigdemont va donar en privat per convocar eleccions, abans de fer-se enrera i passar la pilota al Parlament, costen de creure i de justificar. Si hi havia informacions que grups armats de paisans espanyols farien una escabetxina, com va explicar el president, hi havia els mossos per evitar-ho. Ni tant sols si l’escabetxina l’havia d’intentar fer la policia espanyola s’aguanta per enlloc la gestió de Puigdemont.

La força mai no pot ser un argument per privar els ciutadans d’un país del dret a la defensa pròpia, sigui violenta o pacifica. El 1936, Companys també va argumentar que no podia desarmar els anarquistes sense fer un bany de sang i tothom que té una mica de cultura sap com van anar les coses. Si realment Espanya havia de matar catalans pel sol fet d’intentar aplicar el dret a l’autodeterminació dins de la UE, és segur que, tard o d’hora, n’acabarà havent molts més amb actituds tan frívoles com les del govern de Puigdemont.

El que s’ha posat en evidència aquest cap de setmana és que la Generalitat estava en mans de gent que no està en condicions de comandar la independència. Només estaven en condicions de declarar-la per equivocació, per això ni tan sols no la van publicar al DOGC. Fan veure que protegeixen el seu poble, però només es protegeixen a ells mateixos amb autoenganys i mentides pietoses. Per amagar la seva manca d’esperit i d’amor a la vida, es fan passar per persones astutes i abnegades, igual que Companys i que Pujol. Mira quin final van tenir tots dos.

Aviam si n’aprenem d’una vegada.