Tot i la forma de dietari, el protagonista d’aquest llibre no sóc jo, és Josep Pla. És veritat que el llibre va començar sent un dietari personal, però de seguida em vaig adonar que no tindria prou força, prou talent, que ni tant sols no tenia prou experiència, per mantenir viu un relat posant la meva vida i el meu pensament en primer terme. Això, juntament amb una colla de ficades de peus a la galleda, va despertar-me uns dubtes i unes inseguretats que es poden resumir amb aquesta pregunta: “Val la pena que continui escrivint?”
 
Pla és el meu pare literari; de demanar-li explicacions a respondre’m la pregunta a través seu només hi va haver un pas. Pla m’ha donat l’estil i m’ha acabat de formar el caràcter, que finalment és el que dóna consistència a tot discurs. Encara recordo, quan començava a llegir-lo, l’angoixa que em provocaven alguns passatges dels seus llibres. Cap altre autor m’ha fet sentir amb tanta força aquesta sensació de vertigen, d’atracció i de repulsió alhora, que dóna tot el que et posa de cara a l’abisme. Un altre potser ho hauria deixat córrer, però a mi em va poder la curiositat i vaig seguir endavant, i es pot dir que tot l’aprenentatge literari l’he fet agafat de la maneta de Pla.
 
Durant tot aquest temps, i ja deu fer uns deu anys, a mesura que anava coneixent Pla, hi havia un sentiment que es feia gran. És el mateix sentiment que vaig tenir quan investigava per fer la biografia de Companys. Parlo d’un sentiment d’estafa. Si en el cas de Companys la sensació va ser d’haver conegut un bandarra que no m’havien presentat, en el cas de Pla em va passar tot el contrari. Em va semblar que ni el retrat del seu egoïsme ni el retrat del seu franquisme o la seva asèpcia nacional no eren justos.
 
L’altre dia vaig llegir una frase d’Ernst Junger que deia que, difícilment trobarem entre els defensors de causes injustes escriptor bons, perquè escriure és sobretot tenir un sentit de la justícia. És veritat: per posar les paraules a lloc, per triar bé els adjectius, que diria Pla, cal tenir un sentit de la justícia molt refinat.
 
Bé, doncs: em sembla que si pla va fer l’esforç de ser just, és just que algú faci l’esforç de ser just amb ell. Jo crec que fins ara aquest esforç s’ha fet molt relativament. I s’ha fet relativament perquè el primer que ha de tenir un país per ser país, o un escriptor per ser escriptor, o una persona per ser persona, és un sentit de la justícia que el representi, una relació sana i forta amb la veritat, que tingui alguna cosa de particular. Un país ha de tenir un sentit propi de la justícia que el justifiqui davant del món, i aquí el sentit de la justícia està massa infectat d’espanyolisme i de provinciancisme (tant li fa si és pedant o sentimental).
 
 Aquest llibre, doncs, seria innecessari en un país normal; com a mínim m’hauria demanat accentuar la nota personal i se m’haurien vist algunes mancances. En canvi, gràcies a les oportunitats que dóna tenir un país a mig fer, crec que és un llibre amb capacitat per interpel·lar el lector, sigui quina sigui la seva ideologia, i a partir del qual es pot construir alguna cosa. El mateix format de dietari, que permet fer d’historiador en primera persona, té la seva gràcia i originalitat, i demostra que també és important saber fer de la necessitat virtut.
 
Per tant, en aquest llibre he construït la imatge de Pla que he trobat a faltar en la infinitat de textos i llibres que s’han escrit sobre ell. Les coses que vaig dient al llarg de les notes són les que m’hauria agradat llegir en les obres dels especialistes actuals.
 
La gota que va fer vessar el got, i que va servir per escriure la nota que obre el dietari, va ser el reportatge de Sàpiens sobre els espies de Franco. Encara no fa una setmana, una alumne em justificava el franquisme de Pla amb l’argument de la seva actuació durant la guerra civil. La manca d’una interpretació catalana sobre la guerra civil i la confusió entre aquell desastre i els 40 anys de franquisme, em sembla una de les proves més contundents del nostre provincianisme, de la superficialitat del pensament intel·lectual i polític català.
 
En aquest sentit, hi ha una manera de llegir Pla que sempre m’ha sorprès molt. Si deixem de banda Xavier Pla, veurem que la majoria d’especialistes llegeixen l’escriptor empordanès com si hagués escrit en un país normal amb un estat propi de tradició democràtica. No tenen en compte que Pla era català i que va viure el caciquisme, la dictadura de Primo de Rivera, la guerra civil, el franquisme i, encara, el cop d’estat de Tejero. No tenir això en compte és ignorar totalment l’essència de l’escriptura. En el llibre això queda perfectament explicat.
 
Una altre punt sobre el qual posa èmfasi el llibre és el factor determinant que l’agressivitat castellana va constituir en la configuració del món de Pla. En el llibre parlo de la relació de Pla amb les dones, dels seus començaments, del protagonisme que va tenir a Destino, del mestratge que va exercir amb Luján i Baltasar Porcel; parlo de la meva recepció de Pla i la de personalitats relacionades amb la literatura com Amadeu Cuito, Jordi Amat, -Cristina Badosa, Albert Manent o Xavier Pla. Parlo de Pla a través de persones que el van conèixer i a través de cartes, algunes inèdites. Parlo també una mica dels seus viatges, dedico 30 pàgines a situar-lo en la tradició periodística occidental. Pla surt per tot arreu, però darrera, de fons, hi ha el problema espanyol i català i sobretot la meva obsessió pel franquisme i la seva herència, que encara em sembla veure massa viva.
 
Aquest llibre, també, és un intent de desinfectar la meva memòria i la de la meva família de les conseqüències de la guerra civil i la dictadura. Pla és una figura fabulosa per explicar el franquisme. És una ullera magnífica perquè té, com a català, totes les misèries però també totes les virtuts que expliquen que encara siguem aquí després d’una història tan sacsejada.
 
No és curiós que jo hagi acabat explicant la història als meus pares i corregint la versió que me n’havien donat? No és curiós que els meus pares tinguessin Pla per un pagès franquista i Companys per un heroi nacional molt més net de culpa i de defectes del que probablement era? Doncs la necessitat d’explicar-me el per què d’aquest fenomen ha estat un dels tres motors del llibre, juntament amb la meva voluntat de donar la meva visió de Pla i la meva dèria per comprovar què tinc d’escriptor.

Margallo s’ha volgut lluir i ha dit que pels Estats de la mida de Lilliput la vida es tornarà molt dura fora de la Unió Europea. Home, la República del Congo és molt gran i és un país que només destaca per les males notícies –com Espanya els últims anys, on hi ha un mallorquí valent que fa vaga de fam per defensar el sistema educatiu. En canvi, Israel és un país petit que prospera en un entorn dificilíssim gràcies a la feina dels ciutadans i a una aliança intel·ligent amb els Estats Units. És veritat que els canvis de director al New York Times, al Le Monde o l’ampliació de la plantilla al Washington Post fan pudor de socarrim. Aviam si resultarà que els nostres taurons es preparen per fer-ne una de grossa i volen tenir controlat el missatger, com passa a Espanya amb el president Rajoy i els grans diaris de Madrid i un dels que s’edita a Barcelona. Em temo que el món es complicarà en els propers anys. Hi ha la Xina, hi ha Putin, hi ha l’Iran i hi ha el canvi climàtic. Fins i tot hi ha historiadors que treuen llibres atribuint les revoltes contra els reis absolutistes del segle XVII a una baixada brusca de les temperatures. Justament per això, avui, el que seria un problema per nosaltres és ser Hong Kong i haver de negociar amb la Xina. O ser Ucraïna i haver-se-les amb Rússia. Tal com està organitzat el món, per Catalunya a la pràctica no existeix el concepte “fora d’Europa”. A efectes de seguretat i de lliure circulació de les mercaderies ni que volguéssim aillar-nos no ens ho permetrien. La resta, si no ets un país de galtes, no compta. Però Margallo no ho sap perquè encarna molt bé el discurs de pandereta que Espanya té sobre la Unió Europea. Els partits espanyols no s’han tret de sobre el complexe d’inferioritat de l’herència obscurantista. Així hi ha un europeïsme que recorda l’esperit de Bienvenido Mister Marshall i que de vegades sembla que Brussel·les sigui una excusa per fardar de saber idiomes, o de ser una dona de caràcter o de ser un jove super guapo o de fer metàfores patètiques amb els clàssics de la literatura anglesa.

El Financial Times ha publicat un altre d’aquests articles sobre Espanya que semblen escrits per publicar-se a La Vanguardia. El diari demanava dimarts, en una dura editorial, que el president Rajoy fes el favor de buscar una sortida negociada amb els catalans per tal de mantenir la unitat d’Espanya. Ja fa mesos que el diari ha deixat de riure les gràcies a l’independentisme i que va endurint el to cap a Madrid i cap a Barcelona. Fa uns dies, fins i tot va comprar la demagògica versió de Pere Navarro sobre el cop de puny que va rebre a Terrassa a mans d’una dona folla. Sembla que el prestigiós diari dels Landlords anglesos -que jo rebo cada dia a casa, com si fos el Comte de Vila- fins i tot està disposat a escampar la idea d’una pressumpta crispació social a Catalunya, que jo només he detectat en les declaracions de Jordi Cañas i de Loquillo, i en els somnis sadomassoquistes de la Camacho.

Quan vaig ser a Londres, en una enriquidora estada a la Fundació Cañada Blanch, em vaig prendre la molèstia de repassar l’arxiu del Times des de la seva fundació i vaig quedar parat de veure que la política britànica respecte d’Espanya fa més de 200 anys que és sempre la mateixa: els anglesos aprofiten qualsevol ocasió per debilitar l’Estat espanyol; empatitzen amb les raons de la “industriosa” Barcelona i critiquen la intolerància de Madrid, però les coses ja es poden posar tant peludes com tu vulguis que a l’hora de la veritat la idea que Catalunya s’escapi del corral Ibèric els fa més por que una pedregada. Londres té molt clar que l’expansió del seu poder va arribar després del 1714, amb la constitució d’una Espanya anul·lada per les seves pròpies contradiccions. Perquè ho haurien d’oblidar? Sobretot ara que se’ls dispara el populisme antieuropeïsta de la UKIP i l’aristocràcia de la City necessita esprémer algun llimoner per tranquil·litzar els seus Hooligans.

Londres, que ha anat empobrint el seu rerapaís igual que París o que Madrid, i que està envaïda pel capital xinès i àrab, necessita una segona ciutat forta sota la seva òrbita per respirar una mica i mantenir la seva posició a Europa, i Barcelona seria una delegació ideal si no fos perquè existeix aquesta cosa que es diu Catalunya, que sempre acaba tombant els seus plans de negoci. Els lords anglesos sempre s’han posat d’acord amb les 400 famílies catalanes. Josep Pla té alguns homenots, un de cèlebre, d’inclòs en el meu llibre, en els quals en fa molta conya d’aquesta sintonia anglocatalana. Les classes dirigents de Londres i Barcelona tenen un sentit de la ironia molt subtil i sempre s’han posat d’acord tant a l’hora de demanar una mica de liberalisme a Espanya com també a l’hora de tolerar dictadors com Primo de Rivera o Franco, quan ha sigut l’hora d’aturar els deliris revolucionaris de les masses desesperades.

Per això trobo simptomàtica la pujada de la CUP i la popularitat del seu líder David Fernández. És evident que la popularitat de qualsevol polític acostuma a créixer en funció dels motius més baixos. La situació social fa que la cara fosca de la CUP (que la té, igual que la tenen ERC o CiU), pugui ser de gran utilitat a les forces multinacionals que volen impedir la desmembració d’Espanya al preu que sigui. En els propers mesos veurem que, exceptuant Aznar i Franco, els polítics que han governat Madrid no han tingut cap projecte nacional que anés més enllà de gestionar les caritats de França i d’Anglaterra i després les dels Estats Units i Alemanya. Veurem que, des de 1714, les elits catalanes han sigut les úniques que han tingut una idea d’Espanya una mica moderna i refinada, però que aquesta idea és igual d’estúpida que la carpetovetònica castellana. I no sols perquè ha fracassat ja unes quantes vegades, sinó perquè es basa en la destrucció del propi país, com van fer Cavour i Garibaldi a canvi d’unificar Itàlia.

La política del Financial Times respecte Espanya fa temps que em recorda una conversa que vaig tenir amb un alt càrrec convergent ara ja deu fer dos anys. Pel que vaig entendre, a la Plaça Sant Jaume estan convençuts que una part d’Europa pressionarà perquè Madrid ofereixi una sortida negociada a Catalunya i perquè el govern de la Generalitat l’accepti o la plantegi en un referèndum de la manera més convenient i atractiva. Algunes elits de la Unió, mediocres en els seus plantejaments -com s’està veient a Ucraïna-, insistiran perquè es produeixi aquesta tercera via que de moment té tan poc suport social. Si el país aguanta les pressions Brussel.les, que seran en bona part pressions sol·licitades des d’aquí; si l’independentisme es manté, -em deia ara fa dos anys aquest bon convergent- aleshores començarem a tenir possibilitats d’aconseguir marxar d’Espanya. Jo crec que el millor que podria fer el president Mas és passar-se les manies de la City pels collons i deixar que els Estats europeus i els buròcrates de Brussel·les es trobin el problema de la democràcia catalana a sobre.

El Financial Times és un diari collonut, però una elit europea capaç de pressionar els catalans perquè acceptin un pacte arreglat en un ministeri acabarà creant una Unió que serà un bunyol, com el que han creat a Kiev; és a dir que servirà només perquè uns quants suquin el melindro. Com deia John Kay, en un article al Financial Times ja fa uns anys, una Europa de catalans, piemontesos i holandesos tindria més cohesió que aquesta Unió d’Estats, que es van pensar per un altre panorama geopolític. Tot i així, com que veig que el procés s’allargarà i segurament exigirà un extra de paciència, voldria demanar als tuiteros de la CUP que prediquen les virtuts polítiques de la ràbia que no es passin d’homenets quan arribi el millor moment de la pel·lícula.

No cal llegir gaire els diaris per veure que l’objectiu del pont aeri és evitar la celebració del referèndum. El fet que Duran defensi la necessitat d’anar a votar i que a CDC ja estiguin pensant en unes eleccions plebiscitàries dóna una pista de la direcció que poden prendre les coses si l’independentisme es deixa enredar per les presses i les pors. El gran perill del procés que viu Catalunya és la temptació maquiavèl·lica que surt de la inseguretat i la manca de temperament. Maquiavel només serveix quan tens poder. Per això el govern faria bé d’oblidar-se de llistes conjuntes i d’eleccions plebiscitàries. Cal continuar posant la banya en el referèndum. Si hi ha d’haver un xoc de trens –o un pols d’infart– ha de ser a causa del referèndum, que afecta tots els catalans i que és el motiu que des de la consulta d’Arenys ha anat posant en evidència les bases de la relació entre Madrid i Barcelona. El referèndum tothom l’entén, aquí i a Europa, i més ara que els partidaris de la unitat d’Espanya demanen a la gent que surti de l’armari. El referèndum és la corda amb què la propaganda de l’Estat s’està escanyant ella mateixa. Pel bé de Catalunya i d’Espanya s’hauria de posar tot el talent polític a convocar un referèndum. A més s’hauria de fer sense demanar a ERC que, a canvi, entri al govern. Demanar a Junqueras que entri al govern a canvi de posar una data és una covardia, i com totes les covardies a la llarga serà un mal negoci. En l’única cosa que s’han de posar d’acord els partits catalans és en el dret a l’autodeterminació. Si el govern barreja naps amb cols oferirà a l’Estat una oportunitat magnífica per dividir el país en dos fronts polítics. ERC tot just s’està consolidant al capdavant de l’oposició. Si Junqueras entra al govern perdrà el control del partit que tant li ha costat cohesionar. En el seu lloc jo no sacrificaria la possibilitat de tenir una oposició i un govern nacionals per una data. Si al govern no hi ha prou voluntat per convocar un referèndum val més no forçar els esdeveniments. És una de les lliçons que ens hauria d’haver ensenyat la història. Sánchez-Camacho, amb la seva alegria de Marisol, i Rivera, amb les seves ulleres de sol tardofranquistes, tard o d’hora ens hi portaran. És qüestió de temps i de paciència