He llegit una biografia de Bismark de 1899, escrita per un anglès irònic i clarivident anomenat James Wycliffe Headlam, que m’ha fet pensar en el general Prim i en la dificultat de l’empresa que volia dur a terme. La trampa que fan amb Prim els historiadors que necessiten justificar la sacrosanta unitat d’Espanya és aïllar la seva personalitat del context Europeu. Així ens trobem que Prim, que és un personatge que serviria per explicar el pas de l’Europa de Metternich a l’Europa de les dues guerres mundials, no passa de ser una figura casposa que només serveix per explicar quatre anècdotes castisses i discutir sobre l’espanyolitat de Catalunya.

Prim és una figura difícil perquè era català en una Europa molt marcada pels Estats Nació i per les seves capitals i també perquè després de 1714 la manera que Madrid va trobar de mantenir la unitat d’Espanya sense l’or de les Amèriques va ser aïllant la península d’Europa. L’únic moment que l’Estat espanyol surt esmentat en la biografia de Wycliffe és quan parla de la proposta que el general Prim va trametre al príncep Leopold de Prússia oferint-li la corona d’Espanya. Prim és una de les poques figures de la política espanyola amb autèntica projecció internacional. Jo crec que això és perquè no tenia el cul llogat per la xarxa clientelar creada pels borbons i, per tant, perquè no va ser mai un ninot de França o Anglaterra.

Quan Wycliffe parla de la proposta de Prim diu que probablement estava feta amb bona intenció, però aleshores comença a enumerar tots els avantatges que Bismark li veia i penses que o bé el general era idiota o bé era conscient que el seu projecte d’europeïtzar Espanya es produiria en detriment de l’Estat francès i fins i tot de la Gran Bretanya. El mateix biògraf diu que tothom sabia que París no donaria el seu consentiment a la candidatura i que Prim va acordar de mantenir-la en secret fins el dia de la votació a corts per fer el procés irreversible i que Napoleó III hagués de triar entre acceptar el nou monarca -cosa que probablement produiria la seva caiguda- o bé anar a una guerra en dos fronts contra Prússia i Espanya.

Si Espanya existís més enllà de la propaganda i de la geografia potser algú hauria estudiat per què a diferència de Cavour, de Disraeli o de Bismark, Prim va fracassar. No crec que fos per manca de talent que la fortuna no el va somriure, com a d’altres líders de la seva època. Per treure el General Prim del folklore i la superstició, però, caldria explicar més honestament quin paper han jugat els catalans dins l”Estat espanyol i per què Burke va poder dir que Espanya era una gran balena embarrancada a les costes d’Europa a mitjans segle XVIII. Aleshores aflorarien alguns dels aspectes que no es volen tocar sobre el preu que els castellans van pagar per guanyar la guerra de successió i sobre la persistència sorprenent de l’anomenat problema català.

Es veuria que Prim desafiava massa poders alhora. El poder dels borbons, el poder de Castella sobre Catalunya, el poder que França i Anglaterra tenien sobre l’Estat espanyol des de la guerra de successió i el poder que el nord d’Europa té encara sobre el mediterrani. Es veuria que el projecte de Prim anava lligat a la unificació d’Itàlia i que rere l’Espanya de cartró pedra del discurs decimonònic hi havia una realitat molt més complexa i segurament més potent que l’actual, cada cop més asfixiada per la colossal fatxenderia de Madrid. En definitiva, es veuria que l’Europa comercial i l’Europa burocràtica xoquen de manera cíclica i que, fins ara, Espanya i especialment els catalans sempre n’hem pagat els plats trencats.

És clar que si a Madrid creuen que la Via Catalana és una manifestació nazi què vols que expliquin del general Prim?

El nou curs polític estarà marcat per un detall aparentment tan esotèric com les vibracions que es respirin en la Via Catalana. Si és un èxit, el tema de tot l’any serà la celebració del referèndum i no m’estranyaria que hi hagués una segona manifestació per exigir-ne la convocatòria unilateral un cop Madrid hagi esgotat els arguments dels legalistes. Si la Via Catalana genera un clima d’energia suficient per empènyer els polítics, les festes del 1714 i el referèndum d’Escòcia podrien ajudar a deixar la situació molt avançada, per això Sánchez Camacho ha tornat de la platja tan cridanera. Si la Via fa llufa, tindrem un wait and see que no resoldrà res però que donarà temps a l’unionisme per mirar d’encallar la situació amb unes formes potser més refinades. Tot i així, l’objectiu de l’Estat no és convèncer els catalans dels avantatges de pertànyer a Espanya, i menys ara que necessita distreure l’audiència. La idea és parar el cop enfangant el problema amb un discurs escombraria. Si es mira la història, les grans derrotes de Catalunya han estat marcades per la pèrdua del factor sorpresa i per un canvi en les prioritats dels actors internacionals. De moment, Europa i els Estats Units ho tindrien difícil per ignorar la causa catalana si el govern convoqués un referèndum. Amb les clatellades que la democràcia està patint als països de la primavera àrab només faltaria que dins del mateix front occidental hi hagués un estat que governés per la força sobre un poble. A Europa, la democràcia ha d’anar fina i també ha d’anar fina la relació econòmica entre les regions. Alex Salmond publicava ahir al Times un article presentant la independència d’Escòcia com una nova manera de pensar la unitat de la Gran Bretanya. Avui Madrid mira d’evitar com sigui un diàleg civilitzat perquè una Catalunya independent es podria veure com una manera de reactivar l’economia espanyola per la via d’introduir-hi un agent liberalitzador i competitiu que li donés una base de realisme i sentit pràctic. Demà poden passar moltes coses, i el talibanisme de Madrid pot esdevenir per Europa un factor insalvable. Aquesta és l’esperança de la tribuna del Bernabéu i d’un sector del Camp Nou que va donant peixet mentre va escampant els dubtes.

El diari El Punt dedica avui una pàgina als efectes col·laterals del cas Bárcenas en la qual participen una colla de comentaristes. Aquesta és la meva contribució:  “El cas Bárcenas és la continuació del procés autodestructiu que l’Estat va iniciar amb el cas Pretòria poc després de la consulta d’Arenys de Munt. Sempre que Catalunya agafa massa força, l’Estat respon amb una crisi institucional que s’ho acaba enduent tot. És com la dona que cala foc a casa o es fa drogoaddicta perquè l’home no pugui deixar-la. L’Estat espanyol sempre ha sotmès Catalunya abaixant el llistó. Va passar el 1714, el 1871, el 1936 i podria tornar a passar ara si no marxem a temps.”

Una cosa que em fa gràcia del tractament que es fa de l’independentisme és la importància que es dóna als diners. Tothom parla de retallades i d’espoliació, però la reivindicació independentista és un fenomen menys materialista del que es vol reconèixer. Parlem de diners perquè encara tenim por i perquè ens manca un vocabulari ben elaborat per explicar el món en què vivim, i també perquè els diners són la principal preocupació de les classes dirigents. Però només amb quartos no capgires el sistema de legitimitats d’un país en tan poc temps. Sense un gruix de gent capaç de passar-se pel folre les multes que faci falta no organitzes un sidral d’aquestes proporcions. No és tant que la gent s’hagi tornat idealista, com que ha intuït cap a on va el món abans que les elits i que la majoria dels articulistes. Cobi ha mort no pas perquè Maragall marxés a Roma en un mal moment, sinó perquè els últims catalans capaços de sacrificar-se pel federalisme van ser enterrats durant la guerra civil. No vull semblar Torres i Bages però l’independentisme serà una revolució espiritual o no serà. De momemt, tan sols és una reacció contra el victimisme, contra el folklore i contra aquesta caspa cursi que ha empobrit la ironia i la bona educació fent-ne una disfressa per dissimular la manca de principis.

El català està tip de viure emprenyat i esporuguit i vol participar en la creació d’alguna idea universal i positiva. Encara falta gent que pensi, però tot és començar. Aquest país sempre ha sigut avantguardista i intueix que per sobreviure en el món que ve acumular diners, igual que acumular soldats, no serà tan important com evitar de malbaratar el talent i deixar ben assegurat el compromís dels millors amb el país on viuen i la gent que passa pel carrer. Si Occident vol continuar fent progressar la humanitat haurà superar el capitalisme clàssic. La millor manera de competir amb l’enriquiment dels països de base autoritària és destil·lar un capitalisme postmaterialista, més basat en el creixement personal que en l’acumulació d’objectes i bitllets. Snowden és un traïdor però no ha traït el seu país per diners sinó per ser fidel a uns valors que emanen del cor mateix de la cultura nordamericana. El capitalisme, que va servir per combatre la pobresa material, ara hauria de servir per pal·liar la pobresa espiritual. Així, si tot va bé, l’aristocràcia del futur tindrà una vida excitant i treballarà més hores que un rellotge en una feina que li agradi mentre que la tarregada es baixarà pelis d’internet, tindrà seguretat social i servirà cafès.