Cavaller Bertran

Doncs sí, dissabte vaig assistir al míting central d’Esquerra Independentista. Alguns amics m’han preguntat si m’havia fet d’ERC, amb aquest punxó irònic típic del país, ple de menyspreu, sectarisme i petulància. No sé si veuen que, després del petard mullat -pel pipí de la por- que ha acabat sent la casa gran del catalanisme, el congrés d’ERC ha agafat una importància transcendental: massa trancendental pel meu gust, però que hi farem. El desllorigador de la situació el tornen a tenir els peluts. Els senyors necessiten algú que els estiri per la corbata. No s’hi pot fer més.

Així doncs, vaig anar al míting i m’hi vaig trobar Heribert Barrera. D’un temps ençà, Barrera va donant, amb la seva actitud ferma i discreta, lliçons de patriotisme i saber estar al president Pujol, que comença a semblar una caricatura folklòrica d’ell mateix. Al seu costat, hi havia l’escriptor Héctor López Bofill, l’economista Elisenda Paluzie, i els dos candidats, Jaume Renyer i Uriel Bertran.

Renyer, sense ser un mestre de l’oratòria, em va agradar més que Carretero. Carretero té una planta molt digne i rep molts suports. Però li manca cintura i li veig un punt de puritanisme mal entès, enravenat i messiànic (de nacionalista antropològic), que em fa patir. Tinc entès que Renyer va oferir a Carretero retirar-se, a canvi que acceptés fer tàndem amb Bertran, i que aquest ho va rebutjar. Si la resposta de Carretero a la generosa oferta de Renyer és tàctica, puc arribar a comprendre-la, però si és estratègica, em fa pensar que els catalanistes patirem. Carretero farà mal a ERC i al país si s’enroca en el personalisme. Jo crec que, tard o d’hora, s’haurà d’entendre amb Bertran perquè ell tot solet no podrà acabar amb Puigcercós i la seva oficina de col·locació, que té el suport del PSC.

Pel que fa a l’Uriel Bertran, pot tenir defectes i mancances, però té una cosa que no es compra ni s’aprèn: té força, una força interior, que es reflecteix en la seva mateixa biologia, i que ben orientada pot donar molts fruits. Mentre parlava, els ulls encesos, el coll ample, el cos acompanyant sense estridències el seu discurs vertical i contundent, vaig pensar: és un toro, és el toro català. El Bertran té una força, té un esperit de Sant Jordi, que ja voldria veure’l més estès. És l’esperit que Pujol o Barrera van tenir en el seu temps, i que jo ara veig en persones com el Salvador Sostres o el David Madí, que, com tothom no són perfectes, però no s’arronsen a l’hora de defensar el que creuen.

La gràcia del Sant Jordi és que se’l pot matar, però no se’l pot comprar. A Sant Jordi se’l pot enganyar una temporada i es pot equivocar, però no se’l pot comprar perquè només és capaç d’obeir les jerarquies que sent dins del seu cor. Un cavaller és un cavaller, i la noblesa és el seu estendart. Com que té força interior, té un criteri propi. Com que no es deixa dominar per la por, no confon el principal amb l’accessori, ni els objectius amb els mitjans. De tot se’n fa una opinió i en té prou, per existir, amb el seu sentit del deure, perquè és la seva raó de ser. Un cavaller té alguna cosa dins i la vol donar. Això pot crear una sensació d’il·luminisme o de prepotència, però només és la força, de vegades una mica brutal i grollera, amb què s’expressa la generositat.

Si defenso Bertran és per aquest motiu, perquè el veig valent, em sembla un polític d’acció. La posició de l’independentisme és fràgil i necessita gent dura de pelar, que no sigui bizantina. Un líder polític no es busca ni es prepara, t’apareix al mig del camí i d’entrada fins i tot molesta: ja veurem que passa amb Bertran, però a mi em sembla que estem davant d’un cas d’aquests. No em cal estar d’acord amb tot el que diu o fa; igual que molt sovint no estic gens d’acord amb el Salvador o amb el David Madí i això no m’ha fet dubtar mai que sumen. Al final, els grans problemes sempre venen provocats per la qualitat dels individus no per les seves opinions. El que permet aliances constructives, no és la ideologia sinó la sensibilitat. Fins que no entenguem això, i que els líders cínics i la política d’aparador i de canvi de cromos només se la poden permetre els Estats, aquest país no anirà bé.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *