Churchill (Avui)

Boris Johnson, que aspira a ser primer ministre de la Gran Bretanya, acaba de publicar un llibre sobre Churchill per reivindicar la seva figura, esverat de veure que molts joves del seu país confonen el nom del cèlebre dirigent amb una marca de cigar o una casa d’assegurances. El llibre de l’alcalde de Londres es titula The Churchill Factor i una de les idees que vol combatre és el prejudici marxista que diu que la història avança moguda per forces impersonals. A Catalunya li convindria molt tenir algun polític que cregués, com Churchill, i com el senyor Johnson, que caràcter és destí i que els líders han d’anar davant i no darrere o al costat del poble. També necessitaria una ciutadania que abandonés la idea que entre tots ho farem tot i que si els nostres líders no responen en podrem posar uns de nous d’un dia per l’altre. Johnson s’identifica amb un Churchill que es va negar a pactar amb Hitler contradient l’opinió de la flor i nata de la societat anglesa i de la premsa de Londres. S’identifica amb un home que no va donar coartades fàcils als anglesos, ni als seus amics nord-americans, i que va veure millor que Lord Halifax, que era més alt i tenia més pedigrí que ell, la diferència entre la veritat i el simulacre. Com tots els grans homes, Churchill era conscient del pes que la història i els valors transcendents juguen en l’alta política. Sabia que la principal funció d’un líder és treure el millor de la gent. Els líders vulgars juguen amb les baixes passions i es deixen adorar per les raons equivocades; els líders importants obliguen el seu poble a respondre a preguntes incòmodes i a fer-ho sense excuses ni ressentiment. No pas per messianisme, sinó perquè veuen la relació que hi ha entre la puixança d’un país i el seu sentit de la dignitat, entre la necessitat de ser pragmàtic i el deure de no rendir-ho tot a la contingència. Ara que la política espanyola s’està enfangant greument gràcies a una llei que quan convé legitima robatoris i quan convé persegueix pobles, The Churchill Factor hauria de ser a la taula de tots els nostres líders.

1 Comment

·

Leave a Reply

  1. T’oblides de dir que, al costat de Churchill, hi havia Attlee. Com deia Margaret Thatcher, gens sospitosa de compartir les idees polítiques del líder laborista, “Of Clement Attlee, however, I was an admirer. He was a serious man and a patriot. Quite contrary to the general tendency of politicians in the 1990s, he was all substance and no show”. Més substància i menys xou: això és el que cal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *