Culloden (1745) (El Matí)

Fa dies, per no dir setmanes, que l’independentisme em fa pensar en la batalla de Culloden. Si no la coneixen trobaran informació al google. Va ser l’última batalla lliurada al Regne Unit i l’última vegada que els escocesos van plantar cara a les forces britàniques, després del tractat de la Unió de 1713. Tot i la inferioritat tecnològica i militar, els escocesos venien d’infringir unes quantes derrotes sonades a l’exèrcit reial. Els highlanders eren guerrers tan bèsties, tan ràpids i tan valents que l’exèrcit regular no tenia res a pelar en el combat cos a cos.

Fins a la batalla de Culloden les guerrilles jacobites havien combatut a la seva manera, buscant terrenys favorables i realitzant atacs ràpids i directes. El sistema habitual dels highlanders consistia a disparar les armes, llençar-les a terra i córrer furiosament cap a l’enemic amb l’espasa a la mà. La fama d’aquests guerrers eran tan gran que, abans mateix de la batalla decisiva, el comandant de les forces reials, Lord Cumberland, va demanar als seus soldats: “Si algú de vosaltres no se sent determinat a lluitar amb aquests salvatges val més que marxi ara. Prefereixo una força de mil homes decidits que no pas un gran exèrcit de cagats.”

A la batalla de Culloden, però, tot va anar malament. Els escocesos van arribar desgastats per la manca de provisions i per un seguit de marxes esgotadores propiciades per decisions vacil.lants i improvisades que buscaven un resultat fàcil i segur. Emborratxat pels èxits i per una falsa seguretat en ell mateix, el pretendent Jacobita s’havia apartat dels oficials que li havien donat les primeres grans victòries per confiar en un Estat major d’oficials afrancesats i vanitosos. Això el va portar a donar per bo un terreny absurd per la batalla decisiva. Situats a camp obert, els guerrers escocesos quedarien a mercè dels canons i dels trets de mosquetó de la infanteria britànica. A més, com que sòl era irregular i moll, el seus homes tindrien moltes dificultats per córrer cap a l’enemic amb una càrrega letal i decisiva.

Lord George Murray, que havia derrotat dues vegades l’exèrcit enemic en inferioritat de condicions, va advertir el príncep Carles que escollir un camp de batalla com aquell era suicida, però no va aconseguir de fer-lo canviar d’opinió. Per acabar-ho d’adobar, l’estat major va adoptar una estratègia defensiva. Els consellers del príncep eren molts astuts. Esperaven que l’exèrcit britànic, que era força més nombrós, atacaria primer. Però Lord Cumberland es va limitar a bombardejar les files escoceses mentre els caps dels clans imploraven al pretendent que donés l’ordre d’iniciar la càrrega d’una vegada.

Quan finalment va arribar l’ordre, els guerrers es van trobar corrent per un terreny enfangat i tortuós amb el vent en contra. En el flanc esquerra, els soldats del clan Macdonald es van negar a carregar molestos per haver estat privats del dret de fer-ho per la dreta -privilegi important quan es combat amb un escut i una espasa davant d’un exèrcit equipat amb 220.000 rondes de trets de mosquetó. Tenallats per la gana, per la son, pel fang i pel foc creuat -una altra adversitat que no va ser prevista per l’estat major-, els guerrers van aconseguir arribar fins a les files enemigues. Allà els esperava un bosc d’homes especialment entrenats per fer servir la baioneta, arma que fins aleshores havia tingut un paper pobre en la guerra.

En menys d’una hora la meitat dels soldats de l’exèrcit jacobita jeien morts o ferits i la batalla va ser acabada. Les presses del príncep Carles per arribar a Londres i per coronar-se rei es van convertir en una necessària pressa per fugir d’Escòcia. Desarmat, el país va quedar a mercè de Lord Cumberland, que va guanyar-se el sobrenom de “carnisser”. La llengua gaèlica va ser perseguida i el sistema de clans desmantellat. La repressió va ser tan bèstia que fins i tot es van prohibir les gaites i les faldilles. El príncep Carles es va convertir en una llegenda romàntica, tot i que va morir dipsoman perdut, a Roma, més de 40 anys després.

Això és el que passa quan una revolta està comandada per teòrics narcissistes que viuen lluny de les bales de canó i que, obsessionats per guanyar, pretenen suplir la seva manca de coratge amb estratègies màgiques. Espero que tota aquesta crême que, des de fa més de mig any, va cedint espais polítics a l’enemic discutint llistes i enquestes tingui present que abans de guanyar un partit cal entrenar-se i cal jugar-lo -si pot ser sense sacrificar totes les forces. No pas pel fet de posar-hi més èpica, la victòria és més segura. Com més necessitat hi ha de guanyar, més fàcil es torna perdre. Quan els que manen menysrpeen aquells que han obtingut les victòries sobre el terreny, la derrota tard o d’hora és segura.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *