El Mal (Avui)

El Sostres fa bé de parlar tant del Mal, en els seus articles. L’acceptació del Mal és l’assignatura pendent d’aquest país. Aquesta sensació d’estar a punt d’ofegar-nos en la nostra pròpia merda ve del fet que no en volem reconèixer l’existència. El complex d’inferioritat i el nostre infantilisme vénen del mateix problema. No es pot construir una cultura com Déu mana, elaborar una idea de Bé útil per a la vida, si abans no es reconeix el Mal. El pensament necessita un adversari per créixer. El caràcter només es forja passant proves de foc. La intel·ligència no serveix per evitar els conflictes, sinó per afrontar-los amb audàcia i després llegir-ne el resultat. Hi ha Mal quan es nega la intuïció i l’experiència, quan es redueix el talent a una qüestió de càlcul, quan es busca el camí curt. El Mal creix amb la mandra i amb la por que t’impedeixen prendre la iniciativa; és tot allò que pertorba el goig de desplegar la intel·ligència, que és la base de la llibertat. Hi ha el Mal de trepitjar l’altre però també el de deixar-se trepitjar. El catalanisme, per exemple, va néixer com una resposta eufemística a un Mal que els catalans no teníem forces per combatre. Autojustificant-nos, no acceptant el Mal que ens feien, vam deixar de veure el Mal dins nostre, vam diluir el blanc i el negre, i això ens ha anat empetitint. Amb el Mal, no s’hi pot fer mitjana. S’hi pot pactar per guanyar temps si estàs desesperat, però finalment guanyar o perdre només es tracta de l’amor i l’exigència amb què defenses allò que creus que és just.

5 Comments

·

Leave a Reply

  1. Seria “matèria de titans” en expressió de Balmes, dilucidar l’acceptació ipermanència del nostre status quo amb España.

    A part de l’individualisme que esmentí i allò que dieu vos, hi entrarien tants factors en joc…: síndrome d’Estocolm, un acoquinament fruit d’un domini de segles, aquest aparent “alt nivell i qualitat de vida” que la gent es creu que tenim i que els anestesia, i continuaria. Veig que alguns companys vostres també hi van barrinant. No sé si en treurem l’entrellat. Però cal fer anar bullint l’olla.

    I aquest rar fenòmen, inèdit al món de l’autoodi? algú l’ha estudiat?

  2. Com podem acceptar el mal si cada vegada que tenim una mica d’esperança i l’esperança arriba al poder, es converteix en la mateixa merda que ens diu: “Ep, ara ja he madurat”, que traduït al català vol dir que hem passat de les mans netes i la llibertat a col·locar la família i a la pluja fina”.

    Ara mateix dubto que tinguem els polítics que ens mereixem. Vols dir que ens mereixem tanta misèria? Sí que tenim un complex d’inferioritat comú i som uns provincians, però ara que comencem a obrir els ulls no tenim cap partit independentista al Parlament.

    El 50% dels artistes del pavelló de Catalunya a la Biennal de Venècia no pertanyien a la cultura catalana, no viuen a Catalunya, quan a Venècia demanen que es treballi amb artistes de casa. Nosaltres, com que som més multicultis que ningú, no més papistes que el papa sinó més provincians que ningú, som capaços de reflexionar des de Catalunya amb artistes de fora. Som així de guais. Es veu que el Carod, per justificar tal proesa, ha dit que “l’art no té pàtria”, però la Patrícia Gabancho li ha contestat: “aquesta exacta afirmació ja la va contestar Joan Maragall ara fa cent anys: l’art no té pàtria, va dir, però l’artista sí. Hem fet el pagès.”

    Complex d’inferioritat, sí, però el factor més important és la menjadora. Ai, la menjadora…

  3. NO US FACI POR DE QUEDAR-VOS SOLS ALGUNA VEGADA.
    A L’ÉPOCA DEL FRANCO, UN BON COMPANY D’UNIÓ, CLAUDI MARTINEZ GIRONA, TOCAT PER LA POESIA,I ADMIRADOR DE DE GAULLE, DEIA PER ANIMAR-NOS: “N’HI HA QUE L’AURA SOCIAL REFUSA PERQUÈ DISSONEN DEL RÈGIM COVARD, NOTES D’UN ALTRE RITME QUE SONARÀ MÉS TARD.”, VERS D’UN POEMA BÍBLIC D’ALCOVER.
    AIXÒ QUE DIU EN VILA ÉS UNA LLUITA CONTÍNUA I SABEM QUE CAL PERSEVERAR EN TOT MOMENT, ENCARA QUE NO SE SENTI QUE SONI GRAN COSA.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *