El partit simpàtic (Rac 1)

El PSC em fa molta gràcia, sempre té un as a la màniga. És com aquells dimoniets que sempre tenen una proposta temptadora per apartar-te del camí correcte, com una amant que et fa confondre el sexe amb l’amor. Si el PSC fes política el món seria perfecte, quina llàstima que només faci electoralisme! Tota aquesta història dels jocs olímpics d’hivern s’entendria si, per exemple, tingués el propòsit d’implicar-hi la Catalunya francesa, o d’impulsar Lleida i les terres de ponent, o de pressionar l’Aragó perquè faci el favor de tractar el català com Déu mana. La història dels joc d’hivern tindria sentit, en definitiva, si fos la idea d’un alcalde que sap quina ciutat té entre mans, i quin hauria de ser el seu espai natural d’influència; si fos idea d’un alcalde que volgués convertir Barcelona una ciutat europea de primer odre, com seria si els nostres polítics tinguessin una mica d’ambició. Per desgràcia, l’ajuntament de Barcelona està governat per la mateixa gent des dels anys seixanta. Ja s’entén per on vaig, oi? L’alcalde forma part d’una tradició catalaníssima que ha tingut sempre por de pensar en gran, perquè pensar en gran implica estar disposat a perdre, i els socialistes estan disposats a tot menys a perdre. Per això generen aquesta buidor al seu voltant. Realment, és una llàstima que el PSC no hagi aspirat mai a res més que a ser la cara simpàtica del ministeri de defensa.

clica aquí!

2 Comments

·

Leave a Reply

  1. Fonamentalment hi estic d’acord (cosa que a vostè li és igual perquè vostè, suposo que com jo, escriu perquè li agrada). Però el PSC barceloní ha tingut els seus moments bons, encara que tan sols sigui formar part dels Jocs del 1992. Que els Hereus de Maragall hagin Clos la poca imaginació que els quedava rere polítics massa tendres i massa Verds, no esborra el que de bo han fet (com tampoc ens pot fer oblidar allò de dolent).

Respon a blaufosc Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *