El vendaval (El Singular)

Dissabte al matí, mentre repassava els diaris de la setmana, vaig ensopegar amb uns quants articles que em van recordar la importància que tindran les properes eleccions municipals a Catalunya. Com és sabut, la globalització ha donat protagonisme als pàries del món i ha produït un estira i arronsa general entre els governats i els governants. A Hanoi, ara mateix, la gent va pels carrers abraçant-se als arbres per evitar que el govern comunista porti a terme un talla massiva que deixaria pelats els bulevards de la capital vietnamita. A Singapur, la llei prohibeix encara mastegar xiclet però el govern ha aprovat els pressupostos més socials de la seva història coincidint amb la mort de Lee Kwan Yew, el carismàtic pare de la pàtria que va governar amb mà de ferro el país durant més de tres decades.

Mentre que, a l’Àsia, la combinació de tecnologia i de diners està reforçant les defenses d’una societat fins fa poc passiva i obedient, als països occidentals l’estabilitat dels governs es veu amenaçada pel ressò extraodinari que la tecnologia ha donat a l’empobriment i a la desmoralització dels últims anys. La tornada vibrant de Sarkozy i els somriures de Marie Le Pen no es poden separar de la crisi de l’Estat francès i de les retallades que ha hagut d’implementar el nostre president Manuel Valls. En el cas de l’Àfrica és significatiu que l’únic país que ha tret un rendiment de les primaveres àrabs sigui, al mateix temps, el que dóna més jihadistes a l’Estat Islàmic. Ara mateix, mentre escric aquest article, TV3 anuncia un documental sobre la plaga de violacions que amenaça les dones liberals de l’India.

Les tensions entre les forces de l’ordre i les forces de la transformació prenen una forma diferent a cada lloc, però s’endureixen cada any que passa a tot el món i això facilita la demagògia i complica la situació política de Catalunya. A Espanya l’estira i arronsa és intens i es manifesta en detalls molt subtils. L’altre dia el congrés dels diputats va passar una llei que permetrà “tornar” la nacionalitat als descendents dels jueus expulsats pels reis catòlics a finals del segle XV. El text ha passat desapercebut potser a causa del soroll que ha provocat l’anomenada llei del morrió, aquesta llei que prohibeix, fins i tot, insultar la policia. Però com que no hi ha cap país que faci regals, ni cap país que revisi gustosament la seva història, sospito que el govern aprofita tots els recursos que té a la mà per legitimar la unitat de l’Estat i per atraure contribuents que reforcin el front de l’ordre.

Consti que jo trobo molt bé que Espanya ofereixi la ciutadania als jueus sefardites. Però és obvi que si el govern hagués considerat realment necessària una reparació històrica d’aquesta magnitud no n’hauria exclòs els descendents dels moriscos. És estrany que Espanya impulsi una mesura com aquesta si no és per enterrar la història fent veure que l’afronta. Més enllà de la dificultat que comporta acreditar una descendència de cinc segles, l’Estat ha obert una escletxa per recordar que si els jueus sefardites tenen drets històrics també els tenen els catalans. Ara la Generalitat podria denunciar el dret de conquesta declarat per Felip V o demanar compensacions pels hereus dels catalans afectats pel Tractat dels Pirineus. Suposo, però, que abans veurem un senyor amb un pergamí reclamant un edifici del casc antic de Toledo, que no pas el president de la Generalitat recordant que Espanya va cedir les províncies del nord dels Pirineus de manera il.legal, sense el permís de les corts catalanes.

En tot cas, volia posar de manifest que Catalunya està especialment exposada als vendavals que recorren el món en les èpoques de canvi. Un país és un sistema de repartiment i quan el repartiment falla en els països més estructurats i poderosos, és un perill que la gent comenci a demanar miracles, en països com el nostre. Les municipals són importants perquè si el conflicte social i el conflicte nacional no acaben d’apuntar clarament en la mateixa direcció, el país patirà molt. Jo tampoc no vull que la capital del meu país sigui una ciutat de restaurants i de botigues per a turistes, però sempre he tingut clar que, mentre Catalunya no tingui un Estat, el màxim que podrà fer Barcelona pel nostre benestar serà oferir-se als estrangers com una dama de companyia. La gent que critica l’alcalde Trias perquè la Diagonal li sembla un passeig massa burgès hauria de llegir més diaris internacionals. Potser es faria una idea de la sort que tenim de poder exprémer una ciutat com Barcelona i fins a quin punt les coses poden empitjorar, quan els canvis no se saben demanar en un cert ordre.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *