Els bigotis de Dalí (Singular)

Navegant per internet he trobat l'entrevista que Joaquin Soler Serrano li va fer a Salvador Dalí a finals dels anys setanta en el programa A Fondo. Soler Serrano prepara el terreny perquè el càmera enfoqui els bigotis prims i elèctrics del pintor i, aleshores, mentre els veiem assenyalar crispadament el cel com si fossin unes banyes de brau o unes antenes de papallona, li demana a Dalí si els porta per atraure alguna mena de vibració màgica. El pintor li respon  que els bigotis no són una pensada seva. Li explica que va treure la idea de Joan Batista de la Porta, "un català de Nàpols, contemporani de Leonardo Da Vinci", que considerava que els bigotis llargs eren indispensables per a la creació artística.

De passatges com aquests, n'hi ha molts, en les entrevistes a Dalí. En una entrevista publicada a Serra d'Or hi ha un moment que Baltasar Porcel escriu exasperat que Dalí parla en francès amb la prostituta, en castellà amb el magnetòfon i en català amb la resta de gent que l'acompanya. L'atracció que encara avui genera la figura del pintor no es pot explicar sense la capacitat que tenia per omplir de simbolisme i d'intenció cada cosa que deia o que feia, per petita que fos. Dalí no es justificava ni entrava mai a respondre els insults que rebia. Ell tenia un món -un imaginari que arrencava de la Catalunya medieval- i mirava de treure-li tot el suc possible. Si li va funcionar no va ser perquè el públic l'entengués, o perquè Franco i la Guerra Freda l’ajudessin. Va ser perquè no hi ha res que fascini més a la gent que la llibertat d'esperit i la imaginació.

Dalí em va fer pensar que l’independentisme encara va encarcarat i que no hauríem de perdre el temps responent bajanades. Hem de superar aquesta necessitat tan infantil d'argumentar amb els espanyols. Si ens sap greu que ens diguin nazis, no serem mai independents. El primer acte de llibertat és la capacitat d’obviar la mirada moralitzadora de l'adversari. No hauriem de queixar-nos mai de les coses que ens diu Madrid. Només hauríem de parlar d’Espanya per plaer. Jo, per exemple, no entenc que cap diari de Barcelona no hagi publicat encara una sèrie de reportatges explicant com viu la població espanyola el que passa a Catalunya. Suposo que és massa bona idea. Si no es fa, deu ser perquè els anunciants de l'Ibex 35 s’encabritarien igual que l’encabriten quan parlem de les relacions que Catalunya podria tenir amb Mallorca, València o el Rosselló.

Si busqueu informació sobre Joan Baptista de la Porta, el pensador que Dalí fa responsable del seus bigotis, veureu que a tot arreu apareix com si fos italià. Jo dono per bo que era català perquè ho diu Dalí i perquè era contemporani de Robert de Nola, l'autor del Llibre del coch. Però aquesta no és la questió. La pregunta és si Dalí hauria arribat a alguna banda actuant amb la pedagogia que gasten els líders de l’independentisme. Des de Madrid ens parlen com si cada insult comptés amb el recolzament de l'exèrcit, però som nosaltres els qui donem substància a les desqualificacions. Perquè les condicions que mantenien l'exèrcit espanyol actiu ja no es donen i, com que el procés de recentralització tot just està començant, ara mateix no hi ha res, insisteixo res, que obligui l'independentisme a fer discursos justificatius.

Hem d'assumir que, per molt que ens hi esforcem, difícilment cap espanyol tindrà interès en argumentar sobre la unitat de l’Estat. La intenció serà sempre demostrar qui mana i, com més radical pretengui ser l’exhibició de poder, més arbitràries seran les metàfores. Per desactivar aquesta  retòrica, que està pensada per espantar una part de la població i per animar a una altra part a radicalitzar-se, el primer que hem de fer és deixar d’indignar-nos. En comptes de comentar tant què diuen els espanyols de nosaltres, hauríem de començar a parlar del món com si també fos nostre i com si també hi tinguéssim dret de cuixa. Mentre no ens traguem de sobre aquesta por disfressada de prudència i bonhomia que encara gasten moltes de les veus oficials de l’independentisme, no arribarem enlloc.

Sense atreviment és impossible seduir.

(Si voleu comprar el meu últim llibre, Un estiu a les trinxeres, cliqueu aquí,)

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *