Els fills de la bullabessa (Benzina)

Rebo, per correu ordinari, carta d’una amiga que diu trobar-se massa vella per començar determinades guerres. Dins del sobre, un article de Joan de Sagarra. Me’l miro –l’inspecciono- amb l’ai al cor. Aquest corcó, una altra vegada? És ple estiu, fa xafogor. Fa dies que no trobo l’alegria que cal per dir les coses i no tinc ganes de treballar. Per facilitar-me la vida, la meva amiga m’ha subratllat un passatge de l’article. En copio un tros literalment: “Com dunar un to teatral a la lectura d’uns quants fragments d’un diari de gairabè un segle?, se pregunta Joan Ollé…”

El text segueix encara tres o quatre línies amb el mateix nivell de català, però, com he dit, estic cansat. Joan de Sagarra té fama de ser un home molt llegit i, a més, publica en un suplement de La Vanguardia molt important que es diu Culturas (15.7.09). D’entrada, em penso que es tracta d’una cita en català medieval. Després, ja a través d’internet, la meva corresponsal aventura que, senzillament, el problema és que Joan de Sagarra no sap escriure en català. És possible, el fill del poeta? Un home que llegeix tant, que viatja tant, que no en deixa passar ni una, és possible que no sàpiga escriure en català?

Al final de l’article veig que surt amb la mateixa murga de sempre (tercera vegada): “Vila dice en su libro que mi padre acabó franquista.” No. Jo dic –ho repeteixo- que no va ser ni tan intel·ligent ni tan dur de pelar com Pla. Per què  insisteix a dir que pinto el seu pare com un “traidor”? El meu llibre està escrit contra aquesta terminologia, és un llibre sobre la recerca de la llibertat a través de la figura de Pla. Potser hauria volgut que escrivís un altre llibre: El nostre heroi, Josep Maria de Sagarra.

Sagarra, per més que diguin Martí de Riquer i la Falange; encara que Pla digués que era un poeta que anava en taxi, encara que al final defallís, també va lluitar contra els dolents. Sagarra és el precursor de la cultureta, d’aquesta cultureta que el seu fill ha escarnit tantes vegades. El teatre de postguerra de Sagarra toca exageradament la fibra sentimental,  és massa purità, però ha fet el seu servei i contra la política d’extermini només un geni superlatiu com Pla podia fer alguna cosa més consistent. Si gràcies a Pla algun dia serem un país normal, gràcies al teatre de Sagarra el PSC no va guanyar les eleccions de 1980. No està gens malament, tot i que sempre havia tingut la impressió que això, al seu fill, li sabia greu…

Però tornem on érem. Aquest home tan preocupat per la memòria del seu pare, sap escriure en català? Les faltes bé podrien ser una broma o un error d’edició. Si sap escriure en català no ho sé, ni m’interessa. Aquí la clau de volta, és un altra. És saber d’on li ve l’obsessió pel pare i aquesta mala llet de “tinc 16 anys i estic furiós amb el món”. Jo crec que li ve de la mala consciència. De la mala consciència d’haver triat el camí fàcil. D’haver agafat el rave per les fulles i ara només poder menjar-se les fulles. De la frustració de veure que qualsevol escriptor normal de la meva edat és, culturalment, més fill del seu pare que no pas ell. Ve d’haver perdut el tren de la tradició, però, sobretot, d’haver-se convertit en l’encarnació del malson que turmentava la generació de Sagarra. Malgrat el desencís final, estic segur que el poeta mai no hauria volgut que es trenqués la continuïtat, que s’imposessin els esquemes culturals de l’exèrcit i de la immigració. Aquesta retòrica de ganàpia desheretat que hem patit els últims 30 anys, estic segur que li faria fàstic.

Hi va haver una generació que es va refugiar en la bullabessa per sobreviure. Havien somiat un país millor. S’havien fet il·lusions personals i, finalment, només els va quedar la bullabesa. L’ensorrament d’Europa i el ressentiment espanyol acumulat des de 1898 va enviar a la merda el futur brillant que tenien a tocar. Quan ja eren morts o massa vells per aprofitar-ho, va venir la democràcia. Dels fills s’esperava que, havent vist el dolor dels pares, haurien desenvolupat un cert sentit de la justícia. Però va venir la llibertat i moltes d’aquelles criatures van creure que no hi havia res més important a defensar que aquella trista bullabessa. Així, en comptes d’encapçalar una represa, han acabat representant les escorrialles d’un parèntesi desgraciat. Per això cada dia han de gesticular més per aparentar una gana que no tenen, i dissimular una derrota que no és fruit de cap grandesa d’esperit. Durant un temps, es van sentir importants fent la feina bruta que el franquisme ja no podia fer, per l’Espanya democràtica. Refugiats en l’anècdota, productes ínfims de la circumstància, ara que s’adonen que no escriuen per ningú,  i que ningú no cantarà els seus versos, amaguen sota les ales del barret l’agror de l’urc que no els permet de dir: “Em vaig equivocar”. És una llàstima. Probablement la vida és una derrota necessària, però quan es construeix damunt d’una trista bullabessa, no deixa ni el consol de la malencolia: és la pura inanitat.

logo_rostiseria_boqueria

24 Comments

·

Leave a Reply

  1. No comprenc perquè no tenim una premsa com deu mana que deixi marge als bons escriptors com tú per escriure el que els hi dongui la gana. L’altra dia m’ho preguntava. L’Avui és un bon diari però falta alguna cosa millor. Aquest escrit hauria de venir publicat en un diari de llarga tirada, collons, i de llarga tirada només hi ha la Vanguardia, que a més està escrit en castellà. Em cago amb tots els bocasses catalanistes que després accepten amb alegria escriure a la Vanguardia. Sóm un país d’aprofitats.,en fi no saps quin greu em sap haver dit que el teu llibre de Pla podia resultar una estafa amb el que a Segarreta es refereix…saludus . [SOM UN PAÍS OCUPAT, RES D’ORIGINAL, HOME]

  2. Estic absolutament impressionat de com, amb un sol article, fas una radiografia tan exacta d’aquesta generació d’intel·lectuals que teòricament eren la llum que ens havia d’ajudar a sortir de la llarga nit franquista i no ha fet sinó quedar-se encallada per sempre més en aquesta grisor seva que ni és dia, ni és llum, ni es res.
    És, però, una generació que queda enrrere; a veure si arriben temps millors. Tot sembla indicar que si.

  3. No ho sé Enric, no ho sé, només sé que els teus escrits em posen.
    Marc, tú que en saps un munt i que t’envejo per saber-ne tant. Quina és l’expressió correcte ” El que em dongui la gana o bé El que em doni la gana ?”. No t’ho dic amb ironia, de veritat. El meu català és tan pobre i són tantes les ganes de saber-ne una miqueta més…gràcies per avançat, crack!!!

    • Noctas,

      A veure si ho explico una mica bé: En un registre informal com és aquest, el dels blocs, si escrius ‘dongui’ fins i tot pot ser adequat, si tu realment dius ‘dongui’ de manera habitual. Jo a vegades ho dic, però em sembla que només en situacions extremes com ara “Que el donguin pel cul”. És una forma molt viva en molts llocs i, com ja he dit, a casa teva fes el que et roti. Ara bé, si a la feina has de fer una carta, el més lògic és que demanis que et ‘donin’ una resposta al més aviat possible. ‘Donguin’ és correcte en català? Home, depèn.

    • La barreja entre “donar” i “dar” ha fet que popularment hi hagi aquesta confusió sobretot en la primera persona dels presents: “jo donc” seria del verb “dar” i “jo dono” de “donar”

  4. Mira Enric, des de l’admiració i l’acord gairebé absolut, t’he de dir que abans de malparlar de l’ortografia d’altres (absolutament lamentable) cal que milloris la teva. Sistemàticament ignores el femení de molts adjectius (altre/altra, correcte/correcta, nostre/nostra, etc.).En el darrer paràgraf és flagrant aquest “Va haver una generació..” sense “hi” al davant. De vegades sembla que escriguis en castellà. Els teus llibres (que tant m’agraden) estan plens de faltes. El de Companys queia de les mans (recordo que parlaves d’un vaixell que s’havia “retrassat”) i el de Pla déu n’hi dó, tot i que no vaig poder trobar la segona edició. Crec que cal millorar en l’ús de la llengua perquè si no acabes perdent tota la raó que tens. I la tens.

    [Primer: no malparlo de l’ortografia de Sagarra, l’utilitzo de pretext, això primerament, crec que queda prou clar. Segon: jo escric, no sóc editor, i el que he arribat a fer per solucionar els problemes d’edició en aquest llibre de Pla (i ja no entro en les dificultats que vaig tenir per publicar-lo) trobaràs pocs escriptor capaços d’entendre-ho. Tercera: les condicions del mercat literari català i la repercussió que això té en el temps disponible de l’autor, no les decideixo jo. Compra més llibres, que vols que et digui. Cordialment ]

  5. Som una colla de miserables venuts que mai tindrem collons per aixecar Catalunya. Tothom diu que sí.Què fàcil és dir que estimen Catalunya,però la realitat és que no els hi interessa una puta merda. Quina mala hóstia que em foten tots plegats.Ho sento. Per cert, Enric, aviam si ens fas cinc cèntims del referèndum d´Arenys.Què n´opines.

  6. Descripció genial de tota una generació que ha fet molt de mal al país. Llur manca de grandesa espiritual ho ha amarat tot i ara prou feina tenim a redreçar la barca.
    Ara bé, em sembla que si prosperaren tant durant uns anys també fou per la nostra feblesa, per les nostres dimissions, per la nostra covardia, per la nostra mandra, per la nostra feblesa espiritual.

    Que passi un molt bon dia

  7. Els que fem faltes d’ortografia o parlem bàrbarament tenim part de culpa però també som víctimes d’una ocupació cultural i de la generació que retrata l’Enric. Malgrat tot crec que l’amable comentari d’en Roger és tant d’agraïr com la constant sabiduria de l’amic Marc, la bona disposició d’en Noctas o la santa paciència de l’amfitrió.

    Enric, mentre llegia la biografia del Sagarra pare, admirable figura al capdavall, no parava de pensar amb què diria si veiés són fill i me l’imaginava clavant-li puntada al cul. El teu article m’ho ha recordat.

    Per cert Roger, hem d’escriure Déu n’hi dó, o deu n’hi dó. O poster depèn de la laicitat de qui ho escrigui?

      • El fet que aparegui a la secció de Religión i sobre d’un anunci per a Herniados ja és tot un símptoma! Del tal de Segarra en recordo algun article mig laudatori a EL TEMPS. Sincerament, és un personatge d’aquells prescindibles que viu del mòmio de son pare.
        Personalment, tot i no concordar gaire sovint amb la ideologia del senyor VIla, sí que em sento identificat amb l’ètica que transmet. I el seu llibre sobre Pla és impressionant, diguin el que diguin els crítics (continua sent més fàcil criticar que escriure).

  8. En Sagarreta es un gandul visceral i no cal remenar la perdiu; sempre acompanyat de la beguda en les terrasses franquistes de la barcelona franquista o socialista eterna

  9. Ehem, és “bullabessa”, amb dues esses. Enric Vila, no pots escriure un article carregant-te el català del Sagarra -que és penós, d’acord- i fer faltes d’ortografia. Al final el prestigi s’escola per aquests detalls, gota a gota.

  10. L’escrit que ha fet avui sobre Katyn m’ha encantat, i a diferència del que és habitual, no s’ha posat pesadet amb el Jameson.
    Veig que encara continues amb la teva estimació particular pel cavaller mutilat…
    Sort!

  11. Un article admirable. M’agadria un comentari sobre els recents articles de l’Mic Sostres sobr eel President Pujol. També admirables. Ara s’entén perquè el MH va preferir el massatge del periodista del Punt abans que ser radiografiat per algú com tu. Podrieu haver arribat a un pacte: la biografia la feies tu però t’esperaves dos o tres anys aviam si se li podia posar un final feliç…

  12. Sagarra era un elitista d’avantpassats nobles, que va fugir, fugint d’una mort segura al 36. La pregunta és: vivint sota el franquisme fins a quin punt era possible ser crític? fins on fou acceptable transigir, passar per l’aro, el tub, o el cèrcol, si cal.

  13. En Joan de Sagarra és un dels millors periodistes d’aquesta ciutat. Em sorprèn que alguns en podeu prescindir i us limiteu a repetir tòpics: gandul, borratxo….amb tanta lleugeresa. Home d’una gran cultura, amic d’en Barnils va escriure a EL TEMPS en català directament, sense traducció, una bona temporada amb uns resultats extraordinaris. Quan es va morir en Barnils va fer un article que EL PAÍS va censurar i no ha publicat mai. M’hagués agradat llegir-lo. Segur que era un article excepcional. No me’l perdo mai i estic content que La Vanguardia l’hagi recuperat. Sempre aprenc alguna cosa. [Estimat Jordi, la paraula borratxo no ha sortit mai en els meus escrits.]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *