Enfangats

Després d’unes setmanes d’infart, Catalunya va tornar a donar diumenge una prova de resiliència davant l’aparell de l’Estat i davant les maniobres de les elits barcelonines que gestionen les derrotes del país. Tot i l’eufòria desencadenada, no ha passat res que no poguem trobar als llibres d’història. Liz Castro mateix va piular diumenge un article del New York Times publicat el 1854 que descrivia una situació semblant a la que estem vivint. Com en el temps del General Prim, com a l’inici de la guerra de successió, com en temps de la II República, Catalunya no només posa en questió l’Status quo espanyol, sinó que questiona l’ordre europeu en el seu conjunt, en una època de crisi i confusió.

El fet que Ciutadans i PSC hagin acaparat el vot del No, posa en evidència fins a quin punt la demagògia i la confusió -amb una mica d’etnicisme disfressat- esdevindran els millors aliats de l’Estat a Catalunya. El fet que el PP hagi patit un càstig tan evident, després d’haver liderat l’oposició al 9N i d’haver fet la feina bruta, dóna a entendre que l’unionisme és fins i tot encara més immadur que l’independentisme. Ciutadans, el partit del tot a cent, compartirà amb un PSC de carnaval la gestió del somni regeneracionista projectat fins a l’infinit. La realitat és dura i quan no hi ha ningú que la gestioni amb coratge i cervell la gent s’aferra a les fantasies més estètiques -en aquest cas, a la idea que Espanya pot ser una democràcia normal sense reconèixer la nació catalana, o que Catalunya pot ser independent amb trucs del màgic Andreu.

Mentrestant, tot i els salts que els independentistes van fer durant la nit electoral, la possibilitat que Catalunya se separi d’Espanya continua condicionada als factors de sempre. Fa uns dies, un membre de l’equip del govern de CDC recordava en una piulada que “el número de vegades que la paraula unilateral apareix en el programa de Junts pel Sí és exactament zero.” Per més que molts votants creguin que anem cap a la independència, anem cap a una cronificació del conflicte, cap a un Estatut 2005 segona part, tal com va explicar el candidat de Junts pel Sí, Oriol Amat, a un mitjà de comunicació alemany. Si amb 80 diputats un trencament amb l’Estat hauria sigut difícil, amb 72 diputats és més que improbable.

La desparició d’Unió a la llarga temperarà el discurs de Ciutadans, que durant la campanya va deixar anar propostes agafades del maragallisme més arnat. També li donarà força de cara a les Eleccions Estatals, i el suport del pont aeri que fins ara controlava Duran i Lleida. D’altra banda, el fet que Junts pel Sí quedi en mans de la CUP, permetrà a l’unionisme explotar les contradiccions de l’independentisme a cor que vols. En un referèndum els partidaris de la secessió guanyarien molt probablement de manera neta i clara. A més, si el nou govern de la Generalitat decidís tirar pel dret amb una votació a si o no, emparada per la llei internacional, segur el conflicte es desencallaria. Tot el que no sigui un referèndum, abocarà Catalunya a un segon plebiscit encara més grotesc i més fàcil de manipular per l’Estat, que seran les Generals.

A illa de Madrid estan contents amb el resultat i apel·len a la llei, que a Catalunya s’ha convertit en paper mullat per la meitat de la població. Com d’altres vegades no s’adonen que tard o d’hora l’incendi arribarà a casa seva i ells també prendran mal. Si no hi ha referèndum, si el nou govern de la Generalitat opta per anar fent la viu viu dins la legalitat espanyola en comptes de plantar-se i forçar un plebiscit  com Déu mana, tot l’Estat espanyol acabarà girat de cap per avall. Només cal veure quines forces comanden l’unionisme a Catalunya i quin discurs fan el PSOE i el PP per veure que Espanya torna a estar ficada en una tempesta perfecta, una d’aquestes tempestes que comencen sempre a Catalunya i que s’acaben escampant tard o d’hora a la restat de l’Estat.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *