Garzón, l’indignat tranquil (El Nacional)

Alberto Garzón Espinosa és el més honest de l’estol de joves polítics que es disposen a assaltar el poder de l’Estat amb l’excusa de canviar Espanya. El líder d’Izquierda Unida, que va néixer a Logronyo el 1985 i va ser el diputat més jove a l’última legislatura, ha estat exclòs de tots els grans debats, malgrat encapçalar un partit amb un milió de vots. Amic de Pablo Iglesias, va ser el primer activista capaç de traduir la indignació del 15M al llenguatge polític. Amb només 26 anys, la seva popularitat es va disparar fins al punt que el periodista Jordi González li va preguntar si es veia president del Govern espanyol en un programa que l’assenyalava com el futur líder de l’esquerra.

Militant d’Izquierda Unida des dels 18 anys, el seu partit va retardar-ne el lideratge amb l’excusa que era massa jove. Si el partit d’Anguita se l’hagués jugat, potser Garzón seria avui un dels líders indiscutibles de la nova política i la música de l’esquerra alternativa seria tota una altra, menys populista, menys demagògica, menys emocionant. A Garzón no li van faltar oportunitats de desenganxar-se de les velles mòmies republicanes i afegir-se als grups més dinàmics del 15M –als quals ell mateix pertanyia–. Encara en aquestes eleccions, Podemos li va oferir un lloc. Però Garzón sempre ha volgut salvar el seu partit o, en tot cas, mai no ha volgut abandonar-lo a una extinció segura.

Garzón és un romàntic amb una idea de la política molt idealista, que té més interès pel bé comú que pel poder. A diferencia d’Iglesias, que és un maquiavèlic convençut, Garzón no sembla mogut per cap força obscura. Iglesias ha vingut a la política a canviar el món i a venjar la seva família, mentre que Garzón prefereix defensar la seva raó sense concessions a la galeria, convençut que sempre tindrà un lloc i farà un bé. Això, en una època d’egos barrocs, que estima la novetat i odia el classicisme, el fa sonar antic. Però, de fet, Garzón només defensa des de la puresa i la contenció, les mateixes posicions que Iglesias ha distorsionat creient que així assolirà l’hegemonia cultural i podrà arribar al poder.

Suposo que Garzón pensa que, a la llarga, quan els altres hagin passat, ell encara hi serà. Al capdavall, les modes mai no arriben per quedar-se.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *