Gay de Montellà, la casta catalana

Joaquim Gay de Montellà Ferrer-Vidal és un home ossut i rialler, amb unes celles arquejades i un nas d’au de presa prominent que li dóna personalitat i el fa semblar més alt que no és. El caràcter i la trajectòria del president de Foment del Treball no es podrien explicar sense una visita a l’arbre genealògic. Deixar de banda aquest detall, en una ciutat que s’ha vist obligada a menysprear la seva història però que al mateix temps valora les persones per qui són i per quines són les seves amistats -més que no pas pel talent i per la feina que hagin fet-, seria un error.

A través de Gay de Montellà es pot explicar la psicologia d’aquesta burgesia que sempre ha viscut amb un peu a dins i un peu fora de l’Estat, i que a còpia de rebre bufetades s’ha tornat hermètica i arcaica, i una mica estranya al seu país. Per part de pare, els avantpassats del Montellà vénen de Figueres. En aquesta ciutat hi van fer de notaris. Fins i tot presumeixen d’un carrer dedicat a Narcís Gay i Vinyes, que en la guerra del Francès va aixecar un batalló amb els seus diners i amb molt patriotisme va voler-lo batejar amb el nom de “Batalló dels Almogàvers”. Venint més cap aquí, el seu oncle avi, Rafael Gay de Montellà, va tornar de l’exili d’Argentina amb l’equipatge de Cambó. Quan va arribar a Barcelona, però, el jurista i polític de la Lliga es va trobar que el seu líder havia mort d’una vacuna mal posada, abans d’agafar l’avió.

Aquest avantpassat, que va escriure tant com va poder en català, no ha estat massa estudiat. En els seus llibres ja vaticinava la creació d’espais transfronterers, i parlava del paper que Catalunya hauria de jugar al Mediterrani. El discurs de Joaquim Gay de Montellà connecta amb l’obra d’aquest familiar. També connecta amb la idea d’Europa i de l’Estat que defensaven antecessors més reculats, de l’època de Víctor Balaguer o dels temps d’Eugeni d’Ors. Per la via materna, Gay de Montellà és descendent de Josep Ferrer Vidal, fundador de Foment del Treball, un dels lobbies pioners del continent i un dels més eficaços, donades les circumstàncies polítiques de Catalunya. Un fill d’aquest senyor, Lluís Ferrer-Vidal, també va presidir la patronal. A més, va fundar La Caixa amb el gran Francesc Moragas i, després del tancament de caixes i dels fets del Cu-Cut –va ser diputat de la Lliga i de Solidaritat Catalana, que va ser un Junts pel Sí del 1900.

Vinculat a la nissaga dels Godó, parent dels germans Goytisolo i d’un exvicepresident del Tribunal Constitucional, Gay de Montellà és fill d’una història èpica i d’un microcosmos decadent i endogàmic que ha anat perdent el control moral i ideològic del país. Tot i així, el successor de l’ara president de la patronal espanyola CEOE, Joan Rosell, ha actuat amb força nas polític, des que va ser nomenat el 2011. Com a mínim, no ha caigut en la temptació de prendre’s l’independentisme a broma o amb menyspreu, cosa habitual en els seus cercles. Tampoc no ha fet declaracions prepotents per acontentar Madrid. Tot al contrari, ha sigut capaç de dir: “No se engañen, el movimiento soberanista en Catalunya es una propuesta política en el marco de una nación que mueve mayorías sociales”. L’any passat també reconeixia que les inversions havien augmentat a Catalunya, des que l’independentisme va començar a créixer, el 2010.

Des del 2011, Gay de Montellà ha fet sempre el mateix discurs. Catalunya és una nació, Catalunya necessita un pacte fiscal i un acord institucional amb Madrid, i la independència és massa costosa en l’Europa dels Estats. Segons diu, els catalans podríem completar el procés sobiranista quan la integració europea hagi quedat enllestida d’aquí unes quantes dècades i el continent comenci a organitzar-se per regions. Aquest missatge, que ja fa temps que circula entre els periodistes informats, es pot interpretar com una manera de xutar pilotes fora, però és fruit d’una mentalitat molt catalana i fàcil d’explicar en termes històrics. Jo m’imagino que les elits que van sobreviure el 1714, veient que el món estava governat per psicòpates i folls, van renunciar a determinades formes de poder per contribuir al progrés de la humanitat d’una manera més segura.

Gay de Montellà és el votant prototipus del PP que s’ha quedat sense partit amb la polarització de la política. Si l’escoltes, sempre es cuida de parlar “d’Estat espanyol”. Aquest detall deu ser significatiu en una persona que ha estat educada a l’escola de Franco i que diu “llenga”, “periodu” o “deslocalisació”. El president de Foment està convençut que el nou acord entre Espanya i Catalunya arribarà abans de dos anys. Però malgrat que fins ara ha mantingut la calma, el rostre de vegades se li crispa subtilment quan parla de la independència, sobretot els últims mesos. Sembla que l’augment de la tensió política ha inflamat les rivalitats. Per exemple, ha revifat el pols que manté amb Antoni Abad, el president de la CECOT, que aspirava a succeir Joan Rosell, quan Gay de Montellà va passar a fer-se càrrec de Foment.

Abad, el president de la patronal de Terrassa, és sobiranista i aprofita el marge de maniobra que li dóna representar petits i mitjans empresaris per criticar les posicions de Gay de Montellà i guanyar suports a l’àrea del Vallès, que industrialment és molt forta. La tensió entre tots dos ha arribat a un punt difícil. Foment estudia d’expulsar CECOT de la seva organització. L’acusa de “violentar” els estatuts. Mentrestant Abat es dedica a reunir-se amb Carme Forcadell i entitats independentistes, d’aquestes que irriten la Tercera Via. Una altra figura que li disputa quotes de poder és Josep González, el president de la PIMEC, que està guanyant terreny a Foment en els organismes de la Generalitat. Casat amb Maria Estany i Bufill, Gay de Montellà també té un càrrec a la CEOE. Un amic seu em diu que allà hi té molta feina perquè ajuda Rosell a modernitzar les estructures, que encara són hereves del franquisme.

Per resumir, el president de Foment és una reminiscència de la confluència que es va produir entre l’aristocràcia mercantil que va perdre la guerra de Successió i la burgesia cosmopolita que va fer la revolució industrial. Amb 24 anys va començar a treballar a la Banca Masaveu, fundada a mitjan del segle XIX per un català que va emigrar a Astúries i que va mantenir sempre els lligams amb el país. Després, va passar a representar durant vint anys una banca holandesa pels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, és a dir a Saragossa, Barcelona, Palma i València. Té un castell a Hostalrich, en el qual organitzava dinars polítics amb l’exministre i exlíder del PP a Catalunya Josep Piqué, i un hotel a Puigcerdà, que és una vila recurrent en l’obra del seu oncle avi. A la Torre del Veguer, una fortalesa d’origen medieval, reconstruïda en l’època de la Renaixença, hi ha muntat unes vinyes que porta la seva senyora, enòloga i subcampiona d’Europa de golf. Com no podia ser altrament, abans d’esdevenir una figura important del pont aeri, durant uns anys també va treballar a Abertis.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *