Girauta, el rebotat (El Nacional)

Juan Carlos Girauta va militar al PSOE i al PP abans de comprometre’s amb Ciutadans en les europees del 2014. En un llibre dedicat a criticar el partit socialista assegura que va trencar el carnet de militant un bon dia del 1986, després de veure que a la seu del PSC aplaudien l’assassinat del comandant colpista Ricardo Sáenz de Ynestrillas, en un atemptat d’ETA. Entre el 2003 i 2004, es va presentar pel PP en tres eleccions i no va sortir escollit. Abocat al periodisme d’opinió, es va especialitzar a defensar les posicions més dures de l’espanyolisme català en articles i tertúlies. Durant anys, va mantenir un perfil gris i no semblava que hagués de fer res més a banda d’anar envernissant de tòpics bonistes les idees folles de l’Arcadi Espada.

Amb l’auge de l’independentisme les seves intervencions a Catalunya es van anar crispant i va protagonitzar enganxades cada cop més agres a RAC1 i a TV3. L’agost del 2012 va esborrar el seu compte de Twitter amb una piulada que deia: “Los nacionalistas, sembradores de odio, lo han conseguido. Hijos de la gran puta.” Un any més tard, quan Manel Fuentes va deixar Els Matins de Catalunya Ràdio, va anunciar que ell també plegava per estalviar a la nova direcció de fer-lo fora. Amb la dimissió va remarcar que els 200 euros que llavors pagaven per tertúlia –ara són exactament la meitat– no eren suficients per aguantar el que havia d’aguantar. Mai no l’he sentit queixar-se de la pluralitat dels mitjans de Madrid, on paguen molt millor. Ni el vaig veure patir mai pels independentistes, quan no tenien veu enlloc.

Nascut el 1961 a Barcelona, Girauta és fill d’una professora de català que comprava Cavall Fort, però diu que a casa parlava en castellà perquè el seu pare “era de Cadis”. En privat, és un xicot molt agradable, amb qui es pot fer broma sobre tot i sempre m’ha sorprès l’evolució que ha fet de prendre’s la política tan personalment. Poc abans de les eleccions del 27S, em van proposar de fer un debat amb ell en un bar que es dedica a aquesta mena d’espectacles. Naturalment, vaig dir que sí, però al cap d’uns dies em van trucar per explicar-me que Girauta havia declinat la invitació dient que tenia por que el meu discurs li fes “perdre els papers”.

Expliquen que Girauta ha jugat un rol molt important en l’estratègia que ha permès a Ciutadans donar el salt a la política espanyola. A mi em fa gràcia que ara que comença a ser algú s’hagi deixat aquesta barba tan professoral, d’home que ha meditat profundament allò que diu. També em fa gràcia que, per defensar els seus arguments, utilitzi figures catalanes que els seus votants ignoren o menyspreen i que, de vegades, ho faci amb un oportunisme tan groller i poc rigorós –com l’altre dia en el debat de can Cuní, quan va parlar de Tarradellas i de Trias Fargas, com si fos l’Aznar parlant de Pla o de Cambó.

Però a poc a poc s’anirà veient que, si Podemos és un partit antisistema amb tendència a buscar el centre, Ciutadans és el partit dels rebotats del règim democràtic que ha regit els últims 40 anys. Si Pablo Iglesias és la dinamita, Albert Rivera és la metxa. Ja veureu quins focs artificials més macos que tindrem!

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *