Història de dues ciutats (El Singular)

Chicago és la típica metròpoli dinàmica i resistent que, com Barcelona, ha tingut iniciatives pioneres i ha superat transformacions que han ensorrat d’altres ciutats de la seva regió. A primers d’abril l’alcalde va tenir una reelecció complicada. Contra tot pronòstic un candidat hispà va aconseguir diners per la seva campanya i va mobilitzar els barris pobres del sud de la ciutat i els mestres enfadats pel tancament de mig centenar d’escoles públiques. Nova York també ha virat cap a l’esquerra, després d’una dècada brillant que ha deixat un munt de persones sense sostre, dormint al carrer.

Les diferències socials són el taló d’aquil.les de totes les grans ciutats del món. Tots els espais feliços es construeixen a expenses del patiment de víctimes anònimes i sempre és dificil de trobar aquell punt d’equilibri que impedeix que les desgràcies acabin devorant els èxits. Gràcies a les xarxes socials, avui les víctimes tenen més veu que mai. Però qualsevol gran ciutat que reparteixi riquesa i esperança tendirà a ser l’encarnació d’aquelles famoses línies de Charles Dickens a Història de dues ciutats: “Era el millor dels temps i el pitjor dels temps, era l’època de la saviesa i de la follia, de la fe i de la incredulitat.”

Igual que passa a Londres, a Nova York o a San Francisco la classe baixa i la classe mitjana de Chicago cada cop tenen més problemes per seguir el ritme de les elits de la ciutat. A mesura que les ciutats es globalitzen, atrauen capital humà més ambiciós i ben format, i una part de la seva població queda relegada als barris pobres o directament és expulsada cap a la perifèria. Les revoltes de Londres, de París o l’aparició d’aquest candidat hispà de Chicago no s’expliquen sense les contradiccions que produeix el creixement urbà. Sobretot des que les ciutats s’han convertit en la principal eina dels Estats per competir en el context de globalització econòmica.

En el cas de Barcelona, l’aparició d’Ada Colau no em sembla que es pugui atribuir a un creixement desmesurat. La ciutat no s’ha fet sobre les costelles dels ciutadans més pobres, com va ser el cas de la Barcelona de primers del segle XX o de les ciutats que he esmentat fins ara. Chicago ha sigut un gran motor i una fàbrica d’oportunitats per als territoris del Mid West i només els últims anys se li ha pogut retreure que comença a empobrir el seu rerapaís amb les seves obsessions cosmopolites. El cas de Barcelona és diferent. La ciutat fa molt poc que col·labora amb la Catalunya interior i encara no és segur que hagi deixat definitivament de banda els discursos dualistes.

Si mirem el mapa de biblioteques i les connexions de transport públic veurem que, en realitat, el creixement de Barcelona l’han pagat les classes altes i mitjanes. Per descomptat que hi ha pobresa, a la ciutat, però també és evident que s’hi viu millor que a la majoria de capitals europees, Madrid inclosa. Chicago té una crisi de creixement. Barcelona té una crisi d’identitat, que algunes esquerres miren de vernissar amb discursos cridaners per no tenir mala consciència. La capital de Catalunya ha patit la pressió de l’Estat espanyol més que no pas la resta del país i les eleccions ho han posat en evidència. Mentre que les esquerres independentistes han guanyat al territori, a Barcelona l’esquerra del si/no ha tret més vots -en part gràcies a aquests conciutadans que troben malament per la capital de Catalunya allò que troben bé a Londres, París o Nova York.

Ara potser queda per veure si la fractura social i la fractura nacional es continuen anul.lant com en els temps de la guerra civil o de Pujol, quan el país havia de protegir grans contingents de població immigrant que no tenia res per conservar, ni res per perdre. Un indici que el context està canviant seria el resultat que Compromís ha tret a la ciutat de València, on una força com Podemos, en una altra època, hauria arrasat literalment. Igual que alguns partits d’esquerra utilitzen la retòrica apocalíptica perquè no sabrien defensar de forma més civilitzada la unitat d’Espanya, és possible que l’independentisme es deixi impressionar una mica massa per algunes mòmies i fantasmes del passat.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *