Iglesias, l’Espanya impossible (El Nacional)

Pablo Iglesias Turrión és el candidat a la presidència del govern espanyol que té una formació més sòlida i una consciència històrica més viva. Encara que hagi utilitzat la televisió per obrir-se pas, no és un producte de la televisió com Sánchez i Rivera. Si Rivera és fill de l’oblit i de la cultura del wikiquote, Iglesias és fill de la memòria i de la indignació tossuda que de vegades deixa la derrota.

El líder de Podemos va créixer al barri de Vallecas, el barri obrer per excel·lència de Madrid. El seu avi Manuel, un republicà acusat de delictes de sang que va ser indultat gràcies a la intervenció d’amics falangistes, va publicar un llibre sobre García Lorca als anys cinquanta. Dues dècades més tard, l’hispanista Ian Gibson li va escriure una carta dient-li que el llibre estava molt bé però que hi faltaven coses. L’avi del líder de Podemos li va respondre que hi faltava exactament tot allò que un represaliat no podia escriure en l’Espanya de Franco.

Nascut el 1978, Iglesias és fill de la ràbia i de les justificacions que ha deixat la tradició de silencis imposats per la por i la censura. El líder de Podemos no s’entén sense el pòsit de nostàlgia i d’hipersensibilitat que ha deixat el somni d’un país culte i europeu que ha perdut el tren moltes vegades. La cueta de Pablo Iglesias és més que una cueta, pel mateix motiu que el Barça encara és més que un club i que, després de 40 anys, Espanya no ha paït encara el franquisme. Els ideals són un cor vell i l’èxit de Podemos radica en la capacitat d’Iglesias de convocar un món que fa anys que viu en la imaginació de molta gent sense que mai no hagi quallat del tot en la realitat quotidiana. Si la mare de Rivera és una fan de les tertúlies, la mare d’Iglesias ve de les profunditats del ressentiment antifranquista. Per això va deixar anar, quan el seu fill va donar la sorpresa a les eleccions europees: “Yo no tengo miedo, ya es hora que el miedo lo tengan otros”.

Admirador d’Indalecio Prieto i de Juan Negrín, –aquell president republicà que va dir que abans es rendiria a Franco que permetria la independència de Catalunya–, Iglesias és capaç de començar un llibre citant un discurs de Robespierre, cosa que sempre fa certa impressió. Pel candidat de Podemos la lluita per la democràcia és “un procés de socialització del poder” que malgrat els daltabaixos i les desviacions, ha anat avançant des dels temps remots de la Grècia clàssica.

Iglesias es va llicenciar en Dret el 2001 i és doctor en Ciències polítiques –carrera en la qual va fer el millor expedient de la seva promoció–. El 2008 va presentar una tesi sobre la desobediència civil i va rebre la menció “Doctor Europeus”. Després va anar aconseguint beques per cursar màsters sobre comunicació política i fer estades a Cambridge, Florència, Glasgow, Bologna, i Mèxic DF. Format en l’activisme antiglobalització, abans de muntar Podemos també va assessorar els governs de Bolívia i Venezuela, i alguns partits d’esquerra en eleccions espanyoles.

Iglesias és un polític prou dur i prou maquiavèlic per negar-se a signar el pacte antigihadista de Rajoy. També té el gust prou refinat per evitar sumar-se a un front espanyol contra l’independentisme. A diferència d’altres candidats, fa la sensació de tenir idees pròpies, no transmet la sensació de ser el titella d’un poder superior. Quan l’escolto em sembla que li passa com a Ortega y Gasset o com a alguns intel·lectuals republicans d’esquerra, que l’Espanya que té al cap en realitat no existeix. Hi pensava l’altre dia en el debat que va fer amb Rivera i Sánchez pel diari El País, i que va guanyar, segons diuen les enquestes. Durant una estona Iglesias va parlar del dret a l’autodeterminació de Catalunya, i de la necessitat que el Govern espanyol organitzés un referèndum i defensés el no. Iglesias defensava l’opció que aplicaria qualsevol estadista del món civilitzat que estimés la dignitat del seu país, mentre Sánchez i Rivera li deien que organitzar un referèndum seria tirar la tovallola.

A Iglesias, li dol Espanya i la tendència que l’Estat té d’aïllar-la i de vexar-la per mantenir-ne la unitat. Com que en el fons és conscient de la fragilitat del seu país, ajuda els indis sud-americans i accentua el radicalisme democràtic fins a convertir la democràcia en una utopia o un mite substitutori. Patriota i cosmopolita, el seu projecte de vida no s’acaba a la presidència del govern. Iglesias aspira a formar part d’una elit intel·lectual global i em sembla que és molt conscient de la importància geopolítica que la península Ibèrica i les seves complexitats tenen a Europa i al món.

Fill de la tradició castellana que ha viscut contra l’Estat des del segle XVI, no és casualitat que el color corporatiu de Podemos sigui el dels “comuneros”. Si preguntes entre els militants dels partits espanyols qui són els “comuneros”, segurament pocs ho sabran. Té gracia que Podemos hagi sortit a defensar els seus colors, just quan semblava que Aznar havia aconseguit que a Castella les banderes violetes fossin substituïdes per les “rojigualdas”. Iglesias és l’Espanya castellana que es nega a oblidar, contra els esforços de l’Estat que necessita escampar l’oblit per sotmetre l’Espanya catalana. Per això, quan Podemos va agafar massa força, no n’hi va haver prou que Iglesias es reconciliés amb el Rei, l’Exèrcit i l’Església: va caldre inflar Ciutadans.

Iglesias és la República que torna, i es vol servir de la força democratitzadora de l’independentisme català per modernitzar l’Estat. Es perfectament normal que el seu partit tregui els millors resultats a Catalunya, segons les enquestes, si defensa el dret a l’autodeterminació.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *