La deriva Sud Americana (Singular)

Llegeixo una enquesta que vaticina una possible victòria del PSOE i de Podemos a les eleccions generals. El fet que una toia com Pedro Sánchez estigui en disposició d’arribar a la presidència del govern, més enllà de resultar una sorpresa té una explicació de fons que ens hauria d’alertar. Totes les enquestes que han anat sortint coincideixen a assenyalar que Espanya és a punt de patir un tomb cap a l’esquerra tan contundent i irracional com ho va ser la majoria absoluta del PP. Les enquestes no es posen d’acord sobre el guanyador de les eleccions, però marquen una tendència clara cap al populisme d’estil sud americà.

A Catalunya es produeix un fenomen semblant amb la irrupció de Podemos i l’ascens brutal de Ciudadanos, el partit d’Albert Rivera. Sánchez i Rivera són dos nens mimats de la Transició, dos nois guapos amb poc gruix que representen els sectors menys autocrítics i més beneficiats de l’Espanya dels últims 40 anys. Si Sánchez i Rivera representen l’últim cartell publicitari del sistema per satisfer la vanitat de l’espanyol mitjà, Podemos és un espectacle de focs artificials, que serveix per distreure l’atenció i per oferir una èpica alternativa a l’independentisme, que amagui en la mesura del possible que Catalunya és una nació.

Quan la gent té por, no hi ha res que valori tant com sacrificar-se per un bon motiu. A mesura que els partits catalans vacil.lin, Podemos anirà recollint la set d’èpica que ha anat escampant la crisi econòmica, institucional i de valors. El fet que, a Catalunya, Podemos sigui un partit sense lideratge ni discurs, és el símptoma més evident de l’estocada mortífera que la politica és a punt de patir per part dels qui es postulen per regenerar-la. A la llarga, Podemos no serà tan perillós per la dreta espanyola, com per la dreta catalana, que és menys del parole parole sud-americà, per raons de geografia i de tradició.

Poc a poc, Espanya es torna a allunyar d’Europa i em temo que aviat trobarem a faltar, entre tanta paraula buida, els silencis de Rajoy. Com ja he escrit altres cops, l’Estat mirarà de limitar les ambicions de Catalunya abaixant el llistó fins allà on calgui. Si cal fins que Franco sigui vist un altre cop com un polític moderat. És la resposta que les elits de Madrid han donat sempre als intents que Catalunya ha fet de projectar-se al món sense passar per la capital. Si la lògica històrica es compleix, el PP aviat descobrirà que no aconseguirà tornar al poder si no és per protagonitzar alguna mena de restauració traumàtica, sigui amb Catalunya dins o fora de l’Estat.

Sense una idea d’Espanya capaç d’anar més enllà del materialisme sòrdid, les elits de Madrid han obert la porta al populisme descarnat, confonent la politica amb la llei i la democràcia amb la xavacaneria. Anem cap aquell ambient que va fer possible que el govern legítim d’Espanya tingués, durant la guerra civil, un ministre de Justícia que era cambrer d’ofici. La dreta espanyola ha tornat a perdre l’ocasió d’afrontar la questió catalana amb talent i esperit democràtic. Si CiU i ERC no troben la manera de promoure una idea forta d’ordre i de canvi, Catalunya serà arrossegada un altre cop cap a l’olla de grills més absoluta amb la resta de l’Estat espanyol.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *