L’empat infinit (el Singular)

Poc a poc es van generant les condicions per tornar a l’empat infinit que van marcar els primers 30 anys de democràcia. Fins el 2008, aquest empat s’aguantava sobre dos pilars: el record de la dictadura i l’impacte que la immigració havia tingut en l’estructura del país. Des de CiU s’explotava el ressentiment cap a Espanya i des del PSC s’explotava el ressentiment cap a Catalunya. “Feixista” i “xenòfob” eren dos insults que servien d’esmena a la totalitat a qualsevol pensament que intentés superar el rodal autonomista. La boira de baixes passions que s’interposava entre el país i el seu passat mantenia la consciència nacional en un nivell inofensiu, d’intuicions i de complexes.

Com és lògic, els filons de frustració i ressentiment van perdre l’eficàcia electoral a mesura que les ferides de la història van anar cicatritzant. A mesura que l’escola i la mortalitat van fer la seva feina, els discursos de la perifèria del sistema es van tornar més atractius i convincents. El món independentista era precari de mitjans però l’espanyolisme, a Catalunya, sempre s’ha trobat una mica en fals. Primer perquè depèn de Madrid, que té la seva pròpia agenda, i segon perquè les elits del país, que són les més cosmopolites del món, sempre han fet un ús instrumental del patriotisme -sigui espanyol o català.

Així, quan va venir el fracàs de l’Estatut, les aigües van començar a desbordar-se. De sobte tothom es va trobar que l’espai polític que Pujol havia creat als anys 70 amb les desferres del país amenaçava de tornar-se consistent i de trencar la unitat d’Espanya. Pujol, que s’havia oposat a la reforma de l’Estatut, es va trobar que les seves bases es desplaçaven cap a posicions independentistes amb una confiança i una determinació que ell no podia compartir. Durant un temps hi va haver un cert caos. Els articulistes i els politics feien contorsions mentre la realitat passava davant seu sense aturar-se. La crisi econòmica anava fent estralls.

Mentre el PSC es dessagnava a les mans d’unes elits impotents, Pujol va començar a perdre el control de CiU i de la seva imatge pública. L’expresident quedava com un tebi al costat de sectors de la societat que no havien estat mai independentistes, ni molt menys nacionalistes. Aquesta situació devia provocar tensions i lluites de poder dins i fora del partit. La manifestació de 2012 va donar a Mas l’oportunitat de desenganxar-se de Pujol posant-se al capdavant del procés i convocant eleccions avançades. No és que Pujol no volgués la independència -em sembla a mi. Jo diria que pensava i encara pensa que el país no està preparat per assolir-la. “Que Catalunya no està prou madura”, per dir-ho com Mas el 2010

En aquest context s’entén la seva sonada confessió deu dies després que Oriol Pujol hagués de dimitir dels seus càrrecs a CDC, pel cas de les ITV. Des que Pujol va confessar han passat dues coses: l’Oriol Pujol ha passat a segon terme i CiU ha perdut la verticalitat que tenia abans de l’estiu. Suposo que era demanar molt que Pujol cedís el partit de franc a una colla de dirigents que no haurien cregut mai en el país si no fos per ell, i encara es conformés a sacrificar el seu fill i la seva reputació política. L’altre dia, quan Ferrussola va dir allò de “no tenim ni cinc” la gent es va posar les mans al cap. Un conegut meu va completar la frase: “no tenim ni cinc al costat de les famílies que feien diners mentre el meu marit era a la presó i han continuat fent-los tots aquests anys, mentre manava.”

La manera com els dirigents de CiU han abandonat el president dóna versemblança a la idea de Pujol que Catalunya no està madura per assolir la independència -tot i que es podria parlar molt del paper que ell ha jugat en aquest fet. Quan va aconseguir el control del partit, després de disputar-se’l amb Miquel Roca, va fer una mica el mateix que ha fet ara: eixamplar la base del seu projecte a copia de replegar-se i de donar peixet a l’adversari derrotat. La peripècia ideològica d’Artur Mas, o de Josep Rull, o de Pasqual Maragall, o la conversió del PP en un partit pressumptament catalanista, no es pot deslligar de la política que Pujol va seguir després de vèncer Roca, quan els països Bàltics s’independenditzaven i alguns li demanaven que tirés pel dret.

Justament ahir, La Vanguardia dedicava un publireportatge a la “cara fosca” del Júnior que feia l’efecte d’haver estat escrit amb la col.laboració de Roca. Si el Júnior treballés per la Tercera Via no es parlaria de cap “cara fosca” i la seva xarxa internacional de negocis seria un exemple per a la Globalització de l’economia catalana, igual com el seu pare va ser espanyol del año en el seu moment. Ara que els vells traumes del franquisme no serveixen per controlar el país, el sistema explota la corrupció i la crisi del model capitalista per trobar un nou equilibri entre Espanya i Catalunya. Com que la majoria independentista no és gaire folgada, és probable que amb una mica de desgast de moment ja n’hi hagi suficient.

La meva tesi és que si el procés s’atura, tornarem a veure la família Pujol en acció. I que, si no s’atura, segurament també. Ja sé que ara sembla impossible. Però pensin en Laporta, en tots els que el blasmaven i ara el troben a faltar. Amb els Pujol podria produir-se un fenomen similar. La banca sempre guanya i veient el Júnior a la comissió no podia deixar de pensar que Pujol encara és molta banca a Catalunya.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *