Les ciutats com a solució (Metropolis)

Cada època té el seu pensament progre, igual que cada època té les seves formes d’hipocresia i de lleure. Podem dir que el progressisme és el discurs que el poder promou en cada ocasió per donar peixet a la gent i conduir-la suaument pel bon camí, sense violències innecessàries.

Fins a la caiguda del Mur de Berlín, l’Estat-Nació monopolitzava tots els àmbits de la vida i era un element bàsic en els discursos de les classes dirigents. A Espanya, com que la cohesió política és molt fràgil, l’Estat encara té un paper essencial en la retòrica progressista. En d’altres parts del món, els imaginaris canvien més de pressa.

La globalització ha convertit els vells estats-nació en una estructura insuficient per desenvolupar la democràcia i l’economia. Davant l’emergència de nacions superpoblades -i súper motivades- com ara la Xina, la Índia o Indonèsia, les antigues potències occidentals busquen solucions imaginatives per preservar la seva hegemonia -o si més no per salvar-ne una part.

L’últim llibre de Benjamin Barber, If Mayor Ruled the World, s’ha de situar en aquest panorama mundial exòtic, ple de novetats i d’incerteses. El poder està canviant de mans i això afecta el discurs sobre la globalització. La civilització Occidental se sent amenaçada justament quan els seus valors s’imposen a tot arreu. Les velles metròpolis ja no poden competir a través del militarisme, la burocràcia i la producció en sèrie.

Com explica Panjah Mishra en el seu úlltim llibre, cada cop hi ha més motius per creure que les antigues colònies asiàtiques podrien acabar dominant Occident a través dels valors que van permetre els europeus de conquerir el món. Per posar un exemple: el 1991 un escriptor indi en tenia prou de vendre 4.000 llibres per situar-se en els primers llocs de les llistes d’èxit; avui els escriptors més venuts de l’India col.loquen tranquil·lament 55.000 exemplars setmanals i són llegits per milions de persones.

Davant d’aquest impressionant canvi d’escala, les ciutats apareixen com una alternativa que permetria a les velles democràcies continuar jugant un paper decisiu al món. Al capdavall, la cultura urbana és una creació d’Europa i dels Estats Units. Com explica Barber, en la cultura urbana la sofisticació, l’individualisme i la creativitat tenen més importància que no pas la violència i la força de les masses.

Fins fa poc, estàvem convençuts que el capitalisme i el progrés material portarien cap a una major democratització del món. El creixement de la Xina i d’altres països asiàtics, però, han posat en questió aquest prejudici. L’Índia mateix, que és un dels aliats potencials d’Occident, és una democràcia inestable, amb diferències socials extremes i amenaces interiors. Alguns acadèmics nordamericans es comencen a mirar el sistema meritocràtic de la Xina amb curiositat.

Sense aquest context geopolític no es pot explicar el llibre de Barber i la seva proposta de crear un Parlament mundial d’alcaldes que faci de contrapès a la ONU. Mentre que en un món dominat per les ciutats, Occident tindria molts números per mantenir l’hegemonia, en un món d’Estats Nació la democràcia es podria veure superada per models capitalistes de caire autoritari.

Quan Barber detalla les limitacions que els Estats imposen al desenvolupament de la democràcia, de l’economia i de la sostenibilitat ecològica del món, parla des del punt de vista occidental -encara que no ho especifiqui. Per un xinès, per un sud-coreà o per un vietnamita, l’Estat clàssic encara té un gran recorregut. No es pot ignorar la millora del nivell de vida que està experimentant la gent en aquests països. Barber no ho explica, i aquesta és una de les crítiques que es pot fer del seu llibre.

L’obra de Barber parteix dels estudis sobre la cultura urbana que les universitats occidentals han promogut des de la caiguda del mur de Berlín i, especialment, des de l’atac a les Torres Bessones. Des del punt de vista teòric el llibre és un compendi d’arguments ja coneguts sobre l’individualisme, l’interdependencia, els espais transfronterers, la contaminació, l’alliberament de les dones, la guerra o el terrorisme.

If Mayors ruled the World segueix l’estel.la d’autors com Richard Florida, Edward Glaeser, Saskia Sassen, o el japonès Kenichi Omhae -que ja anunciava la decadència dels estats nació a mitjans dels anys 90 del segle passat. És veritat que Barber té l’originalitat de portar aquest discurs fins al final, però d’aquest acte d’audàcia també en surten els principals defectes del llibre. Potser per defensar amb més força la necessitat de crear un parlament mundial d’alcaldes, l’autor planteja el discurs des d’una fe en les ciutats que de vegades resulta forçada o candorosa -com quan diu que els terroristes odien els Estats Units però que no tenen res contra Nova York.

La proposta té un aire de fugida d’estudi, de brindis al sol a mig camí entre la genialitat i l’infantilisme, que s’encomana al conjunt del llibre. Sovint sembla que Barber oblidi que les ciutats no promouen guerres perquè els Estats ja les fan –o les han fet- per elles. És com si no fos conscient que un dels elements que dóna prestigi a les ciutats és la limitació del seu poder, la poca capacitat que han tingut d’influir en el món dels últims vuitanta anys de manera traumàtica i directa.

En la lògica del llibre hi ressona aquell discurs federalista tan fariseu sobre els problemes reals de la gent i la gestió entesa com una acció neutra -com si la política fos innocent. El pròleg que Barber signa per a l’edició catalana el podria haver escrit un portaveu de la tercera via. Està molt bé reivindicar els alcaldes com a representants d’una cultura política més respectuosa amb la gestió de les realitats empíriques. Ara, és important tocar de peus a terra. La gestió de les ciutats segurament és una bona escola, i aporta una gran capacitat de concreció als polítics. Però cal recordar tantes vegades com calgui que si el poder occidental es refugia en realitats cada vegada més petites i més empíriques és a causa de la seva mateixa decadència.

(Ressenya de la traducció catalana del llibre de Benjamin Barber Si els alcaldes governessin el món)

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *