L’ultradreta i l’independentisme (FCO)

El diari que m’agrada més és el Financial Times. De tots els diaris que llegeixo aquest és el que em dóna una visió més sintètica i elaborada del que passa al món. No cal dedicar-li gaire temps. N’hi ha prou d’aturar-se cada dia en un parell o tres d’articles per què el mapa vagi agafant forma i la informació que no pots evitar de processar a través d’altres fonts i altaveus passi per un filtre eficient abans de començar a fer pòsit.

Una cosa que no para de sorpendre’m, des que en sóc lector assidu, és la insistència que el diari posa a remarcar el perill que suposen les desigualtats socials per al bon funcionament del capitalisme i de la democràcia. Quan et canses de llegir que l’u per cent dels nordamericans controla un terç de la economia del país o que el desenvolupament tecnològic destrueix llocs de treball a un ritme molt superior que no pas en crea, és difícil mantenir la calma i no pensar que, realment, les coses s’estan posant peludes.

Amb uns anuncis i uns suplements tan lligats al luxe com els que porta el diari, l’últim que t’esperes és un discurs pessimista, que relativitzi el poder del talent i que, en canvi, assenyali la necessitat de redistribuir la riquesa i controlar les oligarquies nordamericanes i europees. Si jo fos un d’aquests CEOS que va pel món amb uns sous siderals, no sé què en pensaria d’algunes columnes i reportatges que publica el Financial Times. Suposo que estaria massa ocupat gaudint de les bones vistes que ofereixen alguns gratacels per prendre’m la molèstia de llegir-los.

Dic això pensant en la manifestació que milers de ciutadans de diversos països europeus van fer diumenge a Brussel.les a favor de l’autodeterminació. Hi ha espanyols que et diuen que la Unió és un club d’Estats amb la mateixa facilitat que alguns liberals confonen el talent amb els diners i a la inversa. Europa és molt més que un club: és una idea, una bona idea que els vells Estats-Nació van abraçar només quan van haver esgotat totes les altres formes de legitimar-se; és difícil que ara la facin funcionar si s’entesten a reduir-la als límits de la seva tradició política.

A mi em fan gràcia aquests grans europeïstes que es lamenten de l’ascens de l’ultradreta i l’euroescepticisme, i que després ridiculitzen els països sense estat que demanen de participar a la Unió per ells mateixos, amb veu pròpia. De veritat, no veuen la relació que hi ha entre tots dos fenòmens? Quan la gent no veu el futur clar, s’aferra al territori, que és la principal font de seguretat, de riquesa i de justícia. Uns s’hi aferren a través de la nostàlgia dels Estats, d’un món que coneixen però que difícilment podran ressucitar, i d’altres a través d’un romanticisme cívic que recorda l’univers que va donar les revolucions liberals del segle XIX i va crear els millors productes de la cultura cosmopolita d’entreguerres.

La coincidència de les eleccions franceses amb la important manifestació de diumenge ho ha tornat a posar de manifest: davant de la incertesa que comporta l’esgotament de l’hegemonia occidental, una part dels ciutadans cada cop és més refractària a Brussel·les i una altra, en canvi, demana de tenir-hi veu i vot amb una insistència cada cop més forta. Jo no menysprearia els qui, tot i volent reorganitzar alguns territoris, creuen en el futur d’Europa. Perquè l’alternativa a les seves reivindicacions seran cada cop més els partidaris de refugiar-se en les concepcions més ràncies i passades de rosca dels Estats Nació.

Des de Madrid, sovint ens volen fer triar entre Europa i Catalunya. Però és molt possible que els fets –i les anàlisis macabres d’algunes mòmies com el cardenal Rouco Varela– vagin demostrant que són uns altres pobles i uns altres territoris els que aviat hauran de començar a triar entre la seva idea de nació i la seva idea d’Europa. Al segle XX, ja es van equivocar dues vegades, aviam si tenim sort i, a la tercera, l’encerten una mica.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *