Miquel Iceta (El Nacional)

Miquel Iceta té un crani napoleònic i elegant, de general republicà, i un cos rodonet i tou -gens esportiu- de civilització decadent i dissoluta. Té les extremitats curtes i probablement els peus petits, com alguns escriptors sibarites i pragmàtics que conec, poetes que van en taxi i, en general, homes que viuen en una torre d’ivori a una distància sideral del món. El seu coll de bou, posat sobre la seva còrpora esquifida de pingüí, transmet una imatge de voluntat i resistència que es nota quan llegeixes la seva fulla de serveis i quan t’adones que és l’únic candidat que ja feia política a l’inici de la Transició.

El candidat del PSC té una caiguda de pestanyes presumida i unes celles que, quan vol, li donen un aire bonhomiós, de personatge experimentat i divertit. L’expressivitat de les celles, igual que la panxeta o els sacsons -o que la boqueta de soprano italiana-, lliguen amb la imatge que projecta de persona simpàtica i flexible, una mica fresca, si cal frivolota, amb la qual és possible negociar-ho tot. Els dos solcs profunds que li baixen des del nas fins a la boca ja són tota una altra cosa; són potser el seu únic tret marcial; l’única marca realment visible del fons arrogant, despietat, ambiciós i iracund que qualsevol home de poder necessita per reeixir o, si més no, per sobreviure.

El 1977, quan la Inés Arrimadas i l’Albert Rivera encara no havien nascut, Iceta es va afiliar al Partido Socialista Popular de Tierno Galván. Tenia 17 anys. Des d’aleshores, ha sobreviscut a tots els daltabaixos i a tots canvis de paradigma de l’esquerra catalana i espanyola. El primer daltabaix el va viure en el mateix partit de Galván, que era la branca més intel·lectual i moderada del socialisme espanyol, en un moment en el qual Felipe González i els seus nois defensaven postulats marxistes i antimonàrquics. Galván era molt més culte i refinat -no cal que repassem la seva bibliografia-, però els americans no li van donar suport. Quan, a l’abril de 1978, el seu partit es va haver d’integrar al PSOE, Iceta ja havia marxat i militava a les Joventuts Socialistes de Catalunya.

La mateixa tardor de 1978, Iceta va sortir escollit secretari de política estudiantil i a l’hivern ja va fer campanya a favor del sí en el referèndum de la Constitució. Fa poc, en un míting a Lleida, recordava l’“emoció” que va viure recorrent els carrers de Barcelona amb els amics per engrescar la gent a anar a votar a favor del nou ordre democràtic. Tot i que la Constitució es va aprovar per una ampla majoria, l’homosexualitat llavors no tenia l’acceptació que té ara, ni de lluny. A Espanya, encara hi ressonaven les batudes de la policia i les paraules d’un ministre d’Hisenda que havia dit: “Cuando un catalán es acusado de homosexual tiene que demostrar que no lo es acostándose con una señora en medio de Plaza Cataluña”.

El 1954, només sis anys abans que Iceta arribés al món, el matemàtic Alan Turing es va suïcidar després que els tribunals anglesos l’obliguessin a triar entre la castració química o la presó. Alan Turing havia estat un heroi de la II Guerra Mundial. No sé fins a quin punt l’ambient homofòbic en el qual va créixer Iceta va poder condicionar-li el caràcter i les ambicions. El 1999, en plena campanya electoral, es va convertir en el primer polític de l’Estat que va anunciar públicament que era gai. Feia 8 anys que Freddie Mercury havia mort, i ja feia temps que alguns polítics europeus, com ara Michael Portillo, anaven escenificant sortides de l’armari davant la premsa. En entrevistes molt recents ha tornat a confessar que, fa només deu anys, els insults contra la seva homosexualitat encara l’afectaven.

Explico això perquè fins ara, el candidat del PSC havia dedicat el seu talent a ser un home de segona línia. Per complex o per consciència de les pròpies limitacions, Iceta era un polític que es caracteritzava per tenir molta més voluntat de poder que no pas voluntat de presència. L’entusiasme amb el qual s’ha posat al capdavant d’aquest PSC disminuït i gairebé en ruïnes, ha estat una sorpresa. Podria fer pensar que potser sí que, durant anys, va somiar liderar el partit, ni que fos secretament, mentre actuava entre bambolines.

Iceta ha fet carrera de polític de palau i, per sobreviure, els cortesans han de saber amagar els anhels i les febleses. Una cosa curiosa, si es ressegueix el seu extens currículum, és que el candidat socialista ha enterrat tots els dirigents del seu partit amb els quals ha col·laborat: Narcís Serra, Josep Borrell, José Montilla, Pasqual Maragall i Pere Navarro, tots van acabar plegant després de treballar amb ell. Els cortesans de vegades somien d’ocupar el lloc del rei però una cosa que segur que fan és utilitzar tot el que tenen a l’abast per sobreviure’l.

Respecte de les caigudes de Navarro i Maragall, alguns exmilitants acusen Iceta d’haver col·laborat a erosionar el PSC amb les seves ganes de manar i amb el seu “espanyolisme soterrat però visceral”. A Navarro, m’han arribat a dir, el va anar matant a culleradetes d’arsènic, impedint que cedís ni un mil·límetre davant de les pressions de l’independentisme, exactament com volia el PSOE. Amb Maragall, va tenir la grandesa d’anar-li a dir personalment que els espanyols ja no el volien. Sembla que va ser un dels pocs dirigents del seu partit que va tenir el valor d’anar-lo a apunyalar de cara. Però ell no va creure mai en la reforma de l’Estatut i, malgrat que va tenir un paper destacat en les negociacions, quan va quedar clar que Zapatero i Maragall es distanciaven no va tenir dubtes sobre qui havia de morir i quin era el seu bàndol.

A mi Iceta em recorda aquests cortesans d’amabilitat esfèrica i d’enginy esmolat que produeixen les estructures de poder i que en els moments de descomposició esdevenen el principal punt de recolzament de la jerarquia establerta. Aquestes figures secundàries, que mai no donen senyals de feblesa perquè viuen de les debilitats dels altres, són molt més fidels a l’estructura que serveixen que no pas a les persones que en formen part a cada moment. Poden ser generoses i accessibles i també poden ser cíniques i cruels. Es fan estimar perquè són intel·ligents i perquè normalment porten moltes més solucions que no pas problemes. Com que mai no es juguen res que sigui seu, no es prenen la misèria humana com una cosa personal. En general diuen a tothom que sí i tot els sembla bé, mentre no vegin perillar els fonaments del sistema de poder que representen.

Iceta ha dedicat tota la vida al PSC i, per tant, la supervivència del partit i de l’Espanya que l’ha fet possible és el motor del seu discurs i de la seva acció política. El seu full de ruta segueix l’estratègia que ha utilitzat sempre, que és esperar que els adversaris acabin sucumbint a les seves pròpies febleses i contradiccions. Iceta treballa pensant que quan l’independentisme fracassi el seu partit tindrà l’oportunitat de tornar-se a presentar com un espai de confluència i de consens, sobretot ara que Unió Democràtica sembla estar a punt de desaparèixer. En aquestes eleccions l’únic objectiu és guanyar temps i esperar que passi el temporal. Iceta ha dit que plegarà si el PSOE no obre cap perspectiva de reforma constitucional quan arribi a la Moncloa, però també va dir que no es presentaria a la Generalitat, quan va substituir Pere Navarro.

La reforma federal sembla pensada, doncs, per sortir del pas mentre el panorama s’aclareix i el sistema troba la manera de reformular els vells equilibris. Quan l’aventura de Maragall va fracassar, Iceta no va tenir pas cap disgust. Si una part del seu partit es va començar a decantar cap a l’independentisme, ell de seguida es va mostrar partidari de passar pàgina i d’oblidar el tema. Els socialistes més catalanistes insinuen que aquests últims anys Iceta ha permès que el partit es fes petit per poder tornar a presentar-se com un home imprescindible. Els militants més propers a l’aparell pensen que és un polític realista, amb bons contactes en el conjunt d’Espanya. Celebren que no cometi les errades de Navarro i diuen que, si de cas, va ser Maragall, amb la seva obsessió per solucionar un problema de tants segles, qui va portar el partit pel pedregar.

Iceta va obrir la campanya del 27S amb un ball apoteòsic que ha reforçat la seva imatge de polític adaptable i que ha deixat Pedro Sánchez en segon terme davant dels militants del seu partit a Catalunya. Ni que sigui perquè ballar i cantar és una de les poques coses que els dirigents del PSC encara poden fer sense demanar permís al PSOE, el numeret va funcionar. Iceta es va estrenar en campanya marcant territori, demostrant que podia ser un líder amb carisma i donant moral de resistència al seu partit. Durant la campanya, ha repetit la ballaruga en mítings i programes de televisió. L’escriptora Elvira Lindo ha publicat, en una columna solemne a El País, que els balls d’Iceta l’han fet tornar a creure “en la humanitat” i suposo que, per extensió, també en els polítics.

Si es pensa bé, el fet que un polític com Iceta, que té un control tan afinat de la paraula, hagi triomfat ballant a l’escenari com una gogo, és tota una fotografia del moment. Tothom està d’acord que el candidat del PSC és un dels polítics més intel·ligents i eficaços del país. Tothom està d’acord que és un home brillant, capaç de donar la volta a qualsevol argument i d’alçar qualsevol lògica política només amb l’oratòria, per més gastada que estigui pel pas del temps i de la història. I, tot i així, el candidat del PSC ha necessitat ballar com un adolescent per posar-se en valor davant de la resta de candidats de l’unionisme. Mentre que d’altres polítics parlaven com si fossin inquisidors o policies, Iceta ha tingut la intuïció que els somriures de l’independentisme s’havien de respondre amb més somriures i més alegria.

La jugada sembla que li ha sortit bé i el 27S ha donat dues imatges per a la posteritat: la imatge de la Meridiana plena d’estelades i la imatge de Miquel Iceta remenant el cul al ritme de Queen. Davant la Catalunya que no té por de l’Estat espanyol, Iceta ha mirat d’encarnar l’unionisme que no té por de l’independentisme; davant d’una Catalunya que diu que vol fer un país nou, Iceta ha mirat de plantejar l’esperança d’una Espanya nova, ni que només sigui més simpàtica. “Liderar -va dir Felipe González en el míting de dimecres a l’Hospitalet- és fer-se càrrec dels estats d’ànims de la gent”. És una visió paternalista de la política, però aquest és el públic del PSC i, en general, de la resta de partits. La ballaruga d’Iceta no té més recorregut que el “talante” de Zapatero, però serveix per sortir del pas en un moment en el qual la incapacitat d’Espanya per reconèixer Catalunya ha imposat una dinàmica de crispació i de renovació desesperada.

Iceta és el sistema que es parodia a si mateix i que parodiant-se a si mateix parodia l’independentisme. En els mítings el candidat del PSC sovint canvia d’idioma a mitja frase, alternant el català i el castellà, com aquell qui no vol la cosa. Critica l’independentisme i la política de CiU amb un humor planer que de vegades recorda Joan Capri. No afegeix gaires arguments al discurs del que ell anomena l’anticatalanisme més primari, però el diu amb més gràcia. En comptes de posar l’exemple dramàtic de triar entre el pare i la mare, diu que no vol haver de triar entre Dalí i Velázquez; en comptes de dir que l’independentisme trenca les famílies diu que no vol donar l’esquena “als germans” de Mallorca, València i l’Aragó; en comptes de dir que la independència ens portarà al paradís, diu que la independència “no nos curará los juanetes”.

Potser perquè és allò que alguns espanyols en diuen ‘un català molt català’ -o senzillament perquè sap escriure l’idioma nacional sense fer faltes d’ortografia- és el candidat de l’unionisme que parla més relaxadament de Catalunya. Quan diu la paraula ‘independència’ no fa cara de llaga d’estómac, ni de pedant de casinet, ni de cara maca que recita propaganda. Ni tan sols quan explica que li diuen ‘venut’ pels carrers de Barcelona, o que als anys 90 ja li deien ‘botifler’, adopta un to agre o es fa la víctima; ho explica com si fos part de la seva feina, i com si es pogués posar en la pell d’aquells que l’ataquen perquè són del seu mateix país.

En els mítings i en els debats poques vegades crida i sembla que tot s’ho prengui una mica com un joc. És aquí on veu més clarament que està convençut que la banca sempre guanya i que la banca està a favor seu. Quan es postula com el candidat que representa el camí del mig, queda creïble perquè és capaç de parlar d’Espanya amb entusiasme, sense necessitat de negar l’existència de la nació catalana. El problema que tindrà, em sembla, és que el seu discurs només s’entén a Catalunya. I com que a la resta de l’Estat no tindrà mai seguidors, no m’estranyaria que, mirant de guanyar temps i de salvar els mobles, acabi de multiplicar les contradiccions que vol resoldre, i acceleri la desconnexió.

Iceta té una idea de Catalunya molt limitada, que beu dels tòpics de l’universalisme francès que van morir amb la guerra freda. Tot i així, de vegades, quan me’l miro hi veig una excrescència de les glòries medievals, o un hereu no sé si gaire conscient d’aquesta tradició barcelonina que ha utilitzat tot el que ha tingut a mà, inclosa la identitat i la cultura, com una eina de poder per sobreviure en la derrota. En l’ideari de Maragall encara hi quedava algun rastre espiritual de la noblesa catalana. Potser era una noblesa vençuda, però era una noblesa viva, que connectava amb les profunditats de la història i amb una idea de civilització. L’Iceta més aviat sembla un materialista separat del seu passat pel mur traumàtic de la dictadura. No sé si és perquè va ser regidor de Cornellà, però en el fons del seu discurs encara s’hi llegeix que la independència divideix perquè vam rebre molta immigració durant l’època franquista. Tot i que és un bon usuari d’internet, i que la seva germana fa molts anys que és la directora de l’Avenç, per ell Catalunya és només un tros de terra amb una llengua que s’acaba als Pirineus.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *