Passar vergonya (Rac 1)

Venint en cotxe des les Borges Blanques  -que és un trajecte llarg-, he anat sentint una vegada i una altra, repetida, la següent notícia extraordinària: “El conseller Castells ha reconegut per primera vegada que hi ha les condicions per arribar a un acord de finançament”. Si tingués dots comediant, jo ara deixaria anar una riallada i ja no caldria dir res més. Però com que de teatre ja vaig parlar-ne l’altre dia, procuraré dir alguna cosa. La primera cosa que vull dir és que, encara que Castells miri de posar emoció a l’acord,  ja fa temps que aquest assumpte té un aire patètic de comèdia programada. La segona cosa és que seria ingenu valorar el resultat de la negociació en termes que no fossin purament electorals. La tercera idea important és que d’aquí una setmana ens diran que tenim el millor finançament de la història. El quart punt també és una predicció: d’aquí a un any estarem parlant una altra vegada dels diners que necessita Catalunya. El cinquè problema és que no hi ha cap partit que tingui un projecte a 15 anys vista pel país, que és l’única cosa que ens ajudaria a sortir del pou. Per acabar una intuïció. Tothom parla del desastre que seria que les carpetes del finançament i l’Estatut no es tanquessin d’una manera satisfactòria, però cada vegada són més els que, en el fons, només desitgen que tot plegat fracassi d’una manera inequívoca, per no haver de seguir passant vergonya.

5 Comments

·

Leave a Reply

  1. Hi han qüestions socials que són matemàtica pura: de la mateixa manera que si a Catalunya puja el nombre de castellanoparlants disminueix el de catalanop. -i viceversa-, la qüestió del finançament encara és més
    aritmètica: molts diners per Catalunya representarien la fi dels privilegis d’altres : peonadas, dentista i drets de succesió gratuits, etc. Fabes comptades. (Com que incloc una cita de l’Agustí -del teu dietari i de Pla- al darrer post, amb el teu permís si llegeix això el -us- convido. Gràcies)

  2. Fa temps vaig dir que per sortir del pou cal reconèixer que si hi ha caigut .
    Pocs han parlat abans del pou i no cal dir que els que s’anomenen liders dels partits atribuïen el tràngol al fat o en culpaven el poble.
    La caiguda té una causa i mentre no es demani perdó i no hi hagi una reconciliació amb totes les conseqüències, el pais resta dividit, dèbil i mal dirigit.
    Una abraçada. Eduard Cardona

  3. Llegits els diaris solvents que expliquen l’acord de finançament, no hi he entès ni un borrall. Però no vull fer demagògia. L’única cosa que em fa tenir fe en la millora del sistema no són ni les explicacions donades, ni el model assolit (que té una trampa: no s’arriba a una situació per sobre de la mitjana al ranquing perquè el sistema digui que s’hi ha d’estar, sinó perquè les xifres hi portaran). La petita esperança prové de l’increment espectacular dels tics al llavi superior de la boca de’n Castells, que se li ha disparat els últims dies, i que em fan pensar que, al menys ell, s’ho ha currat.
    Deixem-ho. Al cap i a la fi el movimiento se demuestra andando. (I perdó per lo de movimiento).
    Robert P.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *