Patriotes (El Matí)

Aquests dies es fa realment difícil no pensar en el clima d’esperança que va precedir el 9N i en la desinflada que va venir després. Llavors, quan vaig dir que la possibilitat d’un Estat independent creat al voltant de CiU i ERC s’anava allunyant, me les vaig sentir a dir de tots colors. Alguns amics em van retirar la paraula. Un lector em va escriure preguntant si tenia problemes amb la nòvia o, en el cas que fos solter, si follava poc. M’ho preguntava de bona fe. Hi ha molts catalans que per no reconèixer que els enreden o per no admetre que Catalunya és una nació ocupada s’aferren als arguments més grotescos i, de vegades, indecents.

La realitat és que la prioritat d’aquestes eleccions no és pas plantejar un torcebraç a l’Estat. Sobretot és salvar un grup de Comunicació que trontolla després d’haver perdut l’Ajuntament de Barcelona i mantenir uns quants polítics i intel·lectuals que enfollien només de pensar que podien perdre una mica de protagonisme. De vegades, darrera els discursos més grandiloqüents hi ha motivacions molt petites. De vegades, els líders polítics acaben treballant pels seus empleats, arrossegats per la força de les necessitats personals i de les dinàmiques del dia a dia. De vegades, els polítics es limiten a deixar fer tot esperant que els salvi una jugada mestra o un fet inesperat.

Una altra prioritat d’aquestes eleccions és acabar amb ERC, l’únic partit que no va votar la Constitució i l’únic que manté una relació d’autenticitat amb la Catalunya anterior a la guerra civil, després del segrest definitiu d’Unió. N’hi ha prou de veure la importància que ha agafat Romeva per adonar-se de fins a quin punt Catalunya es va acostant a les tesis de Ciutadans. Segons Rivera i els seus xicots, el franquisme és un període remot, una etapa del passat sense incidència en la política catalana i espanyola. El patriotisme de Rivera és com l’amor d’aquell hereu que vol les joies de la iaia però que no la vol anar a visitar a la residència, ni encara menys li vol fer d’infermera quan es posa malalta i algú li ha de netejar el cul; el nostre patriotisme cada dia d’hi assembla més.

Per què, qui és Romeva? Un senyor que porta el cognom d’un il·lustre fundador d’Unió, de la Unió de Carrasco i Formiguera, però que va preferir preocupar-se de les tonyines que no pas entrar en els temes espinosos de la relació entre Catalunya i Espanya; un home format -no ho hem de negar-, però que deu tot el seu prestigi a les vegades que ha callat, a totes les vegades que ha evitat de posar-se en perill; que ha deixat que d’altres anessin quedant arraconats o fins i tot fossin destruïts en nom de la unitat d’Espanya, mentre ell parlava dels drets socials i de la solidaritat amb els febles. Després ens estranyarem que Ciutadans presenti militars franquistes o que Podemos sigui un partit ple de fills de casa bona, o de tertulianes que s’han forrat parlant en nom dels pobres.

Veient com han anat les coses amb ERC és fàcil adonar-se que una motivació important de les eleccions de 2012 era acabar amb Solidaritat abans no es consolidés. Qui es pari a analitzar el programa polític de la llista Junts pel sí, liderada per Raül Romeva, veurà que és una banalització dels discursos que Junqueras i López Tena feien fa dos anys. Per què Mas ha cremat el seu entorn tan de pressa? Per què l’independentisme ha anat de baixa des que el president va decidir de posar-s’hi al capdavant? La culpa és de Podemos i de Ciutadans? És de les declaracions de Guàrdia Civil que fa la pobra Sánchez Camacho?

Potser una cosa que també ha passat és que, tan aviat com CDC ha volgut cobrar-se la seva transformació en partit independentista, molta gent ha deixat la independència en segon terme i ha volgut passar comptes amb el partit de Pujol pels anys que ha viscut sent la botigueta de l’autonomisme, juntament amb el PSC i Iniciativa. Qui encara cregui que Catalunya no és una colònia només ha d’aturar-se un moment a observar la quantitat d’hipocresia i de ressentiment que hi circula per canviar d’opinió. Per què Mas no ha deixat créixer d’altres nuclis de poder més independentistes que ell i, en canvi, li ha regalat UDC a Duran i Lleida? Ara el Fouché d’Alcampell es pot presentar amb la bandera del centre dreta a les eleccions i ajudar el president des de fora, cas que la CUP o Junqueras li portin la contrària.

Més enllà de la dificultat que suposa tenir l’Estat en contra, el president ha fet una mica de Pujol. Si Pujol comprava espanyols perquè estimessin una mica Catalunya i no toquessin els collons, Mas ha gastat tot el seu crèdit i tota la seva energia comprant autonomistes perquè callessin o es passessin a la causa de l’independència. Suposo que, si perdem, els catedràtics del futur diran que el president va intentar alliberar Catalunya sense renunciar al seny i la moderació i que es va veure que no era possible. Esperem que quedi algú per explicar que, com Pujol, es va fer un tip de disparar en la direcció equivocada, i que les revolucions no es poden fer amb la pretensió de conservar el poder.

Jo per això penso votar la CUP -nois, espero que tingueu prou gent bona per posar a la vostra llista.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *