Quasi tot pel turisme (La Vanguardia)

El Financial Times es lamentava l’altre dia de la rebuda poc simpàtica que el Regne Unit dóna als turistes que aterren a l’aeroport de Heathrow. Quan arriben a l’aduana amb el passaport a la mà, ironitzava l’article, el cartell que veuen, “UK Border”, sembla que els digui: “Preparint-se per passar una mala estona.” Què costa agafar el cartell i pintar-hi  un “Welcome to the UK?”, es preguntava el periodista. El turisme ocupa un lloc discret en l’economia del Regne Unit, però gairebé un terç de les feines que s’hi han creat els tres últims anys estan relacionades amb aquest sector.

Malgrat la crisi, el turisme ha augmentat a un ritme explosiu a tot el món. La Organització Mundial del Turisme espera que el 2030 generi al voltant d’1.8 bilions de viatges. Aquestes previsions deixen en ridicul els 940 milions de 2010 o els 25 milions de 1950. Europa està inundada de turistes, tot i que a mitjans del segle XX rebia tres quartes parts de les visites internacionals i ara només en rep la meitat. Parlem de l’hotelització de Barcelona, però a Holanda parlen de l’hotelització d’Amsterdam, que rep encara més visites i té menys habitants.

Com les antigues fàbriques, el turisme fa xocar l’economia amb la qualitat de vida, però a Europa només se’n lliuren els països com Moldàvia, que passen greus dificultats. Fins i tot el Regne Unit ha flexibilitzat els tràmits perquè els xinesos que vénen a la Unió Europea puguin viatjar a l’illa sense omplir papers. És probable que, a Europa, el turisme només s’acabi podent contenir en aquelles ciutats que tinguin prou múscul per apujar els preus i cultivar el luxe. El turisme ja no és només un catalitzador per desenvolupar els països pobres, és un negoci mundial i un agent global de democratització.

A Barcelona, el sector turístic va compensar durant molts anys la manca de poder polític. El turisme de garrafa tenia sentit mentre la quantitat no era un problema, i mentre les fronteres militars obligaven Barcelona a mantenir-se en segon pla. El model del PSC estava pensat per fer diners i per afalagar el narcisisme dels catalans sense violentar la unitat d’Espanya. Això demanava esterilitzar la història i els aspectes més genuins de la ciutat. Avui, però, el model turístic hedonista, de ciutat internacional sense passat, només surt a compte en països perifèrics que viuen d’explotar la mà d’obra barata.

Mentre els països asiàtics alcen ciutats noves de trinca al voltant dels aeroports, Estats Units torna als Downtowns i s’enamora dels carrers amb més història. Cal relligar Barcelona amb l’epopeia que va donar nom als seus carrers, i amb la idea del país que va inspirar els seus millors artistes. Rera la lluita per la memòria hi ha una lluita per l’economia i pel mercat. Feia segles que Barcelona no tenia tanta llibertat per defensar el seu espai al món. Gaudí va pensar la Sagrada Família com una església vestida del revés per fer emergir l’imaginari amagat sota la dominació estatal i reivindicar el vincle entre Déu i Catalunya. Mentre els visitants la vegin com una curiosa excentricitat, segur que parlarem molt del turisme sostenible, però segur que no tindrem un bon model .

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *