Rajoy, la grisor infal·lible (El Nacional)

Mariano Rajoy Brey és l’únic candidat d’aquestes eleccions que ha tingut responsabilitats en l’Espanya anterior a l’esclat de l’independentisme. Nascut a Pontevedra el 1955, el seu avi patern era un acadèmic galleguista represaliat que no va perdonar mai a Franco que hagués afusellat dos dels seus millors amics, impulsors de l’Estatut d’Autonomia. Pel que fa al pare, va fer carrera de jutge sota el règim franquista, i es va fer conegut per protegir un germà del dictador en un cas de corrupció que va acabar arxivat després de diverses morts misterioses.

No sé fins a quin punt el caràcter cínic, poruc i mandrós que sovint s’atribueix a Rajoy va molt o poc lligat a la Galícia de la seva infantesa. Aquest caràcter, però, que tan bé diuen que li ha anat per prosperar en la política, de seguida va trobar fonaments intel·lectuals. Les seves lectures de joventut eren, d’una banda, els grans clàssics del pensament antirevolucionari, moralistes biliosos i brillants com De Maistre o Charles Maurras; i de l’altra, intel·lectuals grisos d’origen gallec com Fernández de la Mora i Luis Moure Mariño, que van tenir el seu moment de glòria enmig del desert franquista. Rajoy no és cap inculte i la mania de reduir la seva visió del món al diari Marca és una prova més de la por que a Madrid encara fa la història.

Fernández de la Mora va publicar un llibre titulat El crepúsculo de las ideologías, sense el qual no s’entén el PP d’Aznar, ni el discurs de Ciutadans, ni els últims anys del desarrollismo. A l’inici de la transició va crear un partit i el va integrar a AP, però va trencar el seu carnet perquè trobava que la Constitució del 1978 era massa liberal. Pel que fa a Moure Mariño, era un falangista d’idees darwinistes, que Rajoy reivindicava a la premsa quan era diputat al parlament gallec, als anys vuitanta. En l’etapa autonòmica, Rajoy va destacar pels seus menyspreus a l’himne de Galícia i a la llengua gallega, idioma que no va voler aprendre bé, tot i els consells de Manuel Fraga, el seu primer mentor.

Determinat a fer carrera a Madrid, Rajoy va entrar al Congrés el 1986, però poc després va haver de tornar a la política autonòmica reclamat per Fraga, que el volia de vicepresident a la Xunta. És amb l’arribada de José María Aznar que fa el salt definitiu a la capital d’Espanya. Amb Aznar a la Moncloa, Rajoy serà ministre d’Administracions Públiques, de Cultura, d’Interior i de la Presidència, a més de portaveu del Govern durant la guerra d’Iraq. A Madrid també es casa, agafa el costum d’anar de vacances al Carib i aprèn a posar cara de pòquer a la cort d’Aznar, mentre el vedetisme i els atacs de dignitat van matant els seus rivals en la cursa successòria.

Amb les crisis de Perejil i d’Iraq, Rajoy es consolida com el successor, gràcies a la seva capacitat de representar el paper de chihuahua de l’amo. El seu suport incondicional a la política militarista i proamericana d’Aznar, que va fer enfadar tant els països de la Unió Europea i que alguns ministres veien excessiva, va convèncer el líder dels populars que seria un president fàcil de manipular. La derrota en les eleccions del 2004, propiciada per la gestió dels atemptats d’Atocha, el van deixar en una situació difícil. Sense autoritat dins el partit, i controlat per Acebes i Zaplana, els dos buldogs d’Aznar, Rajoy va haver de sentir a dir allò de “maricomplejines”, “blandiblú” i d’altres escarnis.

Desacreditat pel suport a la guerra d’Iraq, durant la qual va acusar Zapatero de ser còmplice dels islamistes, i atrapat en el joc d’insistir en la via etarra de l’11M (“tengo la convicción moral de que ha sido ETA”), Rajoy va haver de buscar altres enemics per fer-se valdre. Per sort Catalunya passava per allà, juntament amb els homosexuals, les lesbianes, els abortistes, els immigrants i tota quanta causa pogués excitar la caverna espanyola. Fins que no va arribar la crisi, Rajoy no va poder adoptar el paper de senyor moderat, amic d’Europa, que actua amb proporcionalitat. Llavors, l’independentisme ja havia agafat massa embranzida, i els servidors de l’Estat espanyol a Catalunya estaven molt desacreditats.

L’estratègia de Rajoy amb Catalunya ha sigut la mateixa que ha emprat sempre per prosperar. Posar-se al servei d’un amo més poderós que ell, que en aquest cas ha sigut Angela Merkel, i guanyar temps. El temps sempre va a favor del poder i de la gent que creu més aviat poc en el progrés i en l’home. Cal tenir en compte que Rajoy va ser el registrador de la propietat més jove d’Espanya i que els registradors són al món del dret el que els tecnòcrates són a la política, gent d’un sentit pràctic infal·lible i esfereïdor. Si Catalunya volgués ser independent, Rajoy sap que ni ell ni ningú no podria evitar-ho. Per això, en comptes de fer el goril·la com Aznar, ha tendit més a assegurar-se que tothom quedés ben empastifat i ben desmoralitzat, i esperar que la mediocritat humana vagi ofegant el separatisme.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *