Els retrats d’Antoni Bernad

Fa un parell de mesos l’Ajuntament de Barcelona va publicar una reedició ampliada del llibre d’Antoni Bernard, Catalans. RetratsL’Albert Perelló, que és l’editor del volum, em va demanar de fer-ne el pròleg i, com que els pròlegs són la part menys important i més protocolària d’un llibre -i més quan es tracta d’un llibre de fotografies-, he pensat que publicar-lo aquí seria una excusa per donar-li publicitat.

En el pròleg de la primera edició d’aquest llibre, publicada el 1985, Joan Ferreter Mora encara se sentia en l’obligació de recordar que la fotografia és un art. Llavors no hi havia internet, ni telèfons mòbils, ni càmeres digitals. Tampoc no hi havia televisors de plasma ni vivíem en un oceà embafador d’imatges retocades.

Llavors qualsevol fotografia produïa, per defecte, una fascinació natural. Amb totes les excepcions que es vulguin, el fotògraf  s’havia de conformar a passar per un home intel.lectualment discret, més inclinat a les habilitats tècniques que no pas creatives. Com aquests pianistes que ambienten els hotels de luxe o els locals nocturns, el fotògraf s’havia de mantenir en un perfil baix i de vegades fins i tot servil.

Antoni BernardLa missió de l’home que sabia utilitzar una càmara era per sobre de tot la de documentar el món en el sentit més prosaïc i pintoresc del terme. La resta -el valor artístic- gairebé es consideava una propina. O fins i tot el fruit indecent d’una llibertat que un fotògraf no tenia dret a prendre’s.

Evidentment era una altra època. Ara al caire de la ruïna, la casa Kodak passava pels anys més dolços de la seva història. L’accés a la informació no ens desbordava i per poder tenir una cosa tan vulgar com el carnet de conduir -o d’un gimnàs!- era imprescindible passar per una casa de fotografia, on et rebia un personatge més aviat gris, que et tancava en una cambra i et demanava que miressis en un punt fix amb un somriure càndid.

Aleshores era difícil de preveure que un dia parlaríem dels “selfies”, aquesta variació monstruosa de l’autoretrat que avui ens ajuda a entendre fins a quin punt l’ofici de fotògraf ha quedat alliberat del prestigi infantil de la tecnologia. Davant de l’aficionat que comparteix a Instagram o a Facebook una instantània més o menys afortunada d’una posta de sol o d’un plat de macarrons, és més evident que mai que la missió del fotògraf és la mateixa que la de qualsevol altre artista: sel.leccionar i posar ordre al món; retornar a les coses la seva màgia primigènia.

Durant la visita que vaig fer al taller de l’Antoni Bernad, em vaig fer explicar unes quantes anècdotes. Ja se sap que les anècdotes són la salsa de la vida i que sovint porten implícites una lliçó moral que val la pena atendre. Mentre conversàvem, la cosa que em va cridar més l’atenció és que apareguessin tan sovint, entre els records del Bernad, personatges que havien quedat disgustats o fins i tot escandalitzats amb la fotografia que els havia pres. JOSEP PLA2

Amb algunes de les imatges posades davant meu, això em feia somriure. Pensava en els egos que el fotògraf devia haver espantat amb el seu ull poètic i el cap se m’omplia d’idees divertides. Pensava, per exemple, que l’home ve del mico. Encara que ens agradi oblidar-ho, científicament, em sembla que fins i tot es pot dir literalment -sense por d’equivocar-se- que som autèntics micos.

L’Homo sapiens és una de les cinc espècies supervivents dels antics primats, juntament amb els goril.les, els ximpanzés, els orangutans i una altra espècie que ara no recordo. La capa de civilització que ens separa d’algunes bèsties engabiades és pràcticament artificial. Resulta, a més, que aquest barnís finíssim de cultura és curull d’elements que també ocultem al coneixement dels altres per motius que de vegades ni tan sols nosaltres no som capaços d’explicar o de comprendre.

Tant a la vida pública com a la privada, l’ésser humà és una mena de surfista que navega sobre una gran onada d’instints biològics i culturals. El maremàgnum que bull dins nostre ens provoca tota mena de vergonyes i de temors. Això ens manté en un estat d’alarma variable, però que mai no desaparteix del tot. El surfista no vol caure de la taula i nosaltres no volem ser descoberts; per això com més gran i més alta és la onada que ens impulsa -com més exposats estem a la mirada a la resta de la gent-,  més atents estem al mar de fons i més por ens fa de caure a l’aigua.

Si em permeten que estiri l’argument els diré que, igual que la resta de primats, l’home té uns avantpassats hiperactius des del punt de vista sexual. Pensem-hi: només aquesta herència no sol.licitada ja ens obliga a fer molts equilibris. Per exemple llegeixo que als Estats Units la pornografia produeix més beneficis que les cadenes de televisió CBS, NBC i ABC totes plegades. El 2008 l’església catòlica va pagar més de 400 milions de dòlars per compensar els abusos dels capellans pederastes. Això em recorda un uròleg que em va recomanar que fes servir preservatiu fins i tot amb l’amor de la meva vida perquè “gràcies a Internet cada cop hi ha més casos de joves que contrauen malalties a causa de les banyes”. I bé: tot i així, per paradoxal que sembli, el mite de l’amor romàntic no havia estat mai tan valorat ni havia tingut més seguidors al món. MANUEL DE PEDROLO

Dispensin la comparació, compto que potser  l’han trobat una mica poca solta. Però només si tenim present d’una manera prou clara el mar de fons sobre el qual ens veiem obligats a navegar fins i tot els dies més tranquils, ens podrem fer una idea de què passa en la nostra vida interior quan un fotògraf apareix amb la intenció d’immortalitzar-nos.

A més del còctel d’instints primaris que hem de gestionar, cal sumar, al paquet d’inconvenients que cal tapar sota una certa discreció, tota una sèrie d’elements lligats a l’herencia política i familiar, i naturalment a les pròpies experiències. Amb aquest percal no és estrany que davant d’una càmara de retratar la gent no se senti gaire còmode, especialment en un país d’història tan densa i asfixiant com Catalunya.

Davant d’un fotògraf ens passa com quan ens trobem un desconegut a l’ascensor però amb més intensitat. Encara que no haguem comès cap crim, ens sentim igual que un carterista de la rambla o que un amant furtiu. El nostre jo secret s’espanta com un animal davant del foc i el romesco que apareix a la superfície sovint és un espectacle artificiós, incoherent i lamentable. I fins i tot potser també injust.

En la fotografia hi ha una presumpció de veritat, que espanta. En una pintura, en un escrit, en una escultura, i ja no cal dir en una obra musical, la veritat ens sembla més interpretada i per tant més interpretable. Així com en una filmació fins i tot la veritat més salvatge i crua agafa un aire de ficció, en la fotografia qualsevol imatge té tendència a passar per una prova freda i policial d’algun fet indiscutible.

Potser cal anar a buscar l’origen d’aquesta temible qualitat en el fet que la fotografia ha sigut una arma molt utilitzada pels detectius i per les forces repressives dels Estats des que la gendarmeria francesa va començar a fer-la servir contra el comunards, el 1871, després de la guerra francoprussiana. O potser el problema és que la veritat és dinàmica i que ens sentim més justament representats a través del moviment. O potser senzillament som uns mentiders i ens hem fixat que els periodes històrics anteriors a la fotografia ens semblen menys reals i per tant més fàcils de manipular.

En tot cas, fixem-nos que quan diem que algú s’ha retratat mai no ho diem en termes positius. No ens l’imaginem pintant-se davant d’un mirall com Rembrandt o com Velázquez. Entenem que la imprudència ha deixat al descobert una feblesa o una mancança vergonyosa de la seva humanitat i que això li portarà problemes. És lògic que la perspectiva de sortir en una fotografia ens posi en guàrdia.JOAN SALASv2

En el pròleg de l’anterior edició, Ferreter Mora comparava l’art de fotografiar amb l’activitat del caçador. El filòsof pintava Bernad gairebé com un animal de presa, com una bèstia amatent al gest, a l’expressió justa, a la imatge capaç de revel.lar un aspecte del personatge retratat, ocult entre la comèdia.

A mi Robert Cappa –el Cappa de la guerra civil o del desembarcament de Normandia, o el que va morir per culpa d’una mina a Vietnam- sí que em sembla un caçador d’imatges. Molts dels fotografs europeus i catalans nascuts a primers del segle XX em semblen caçadors d’imatges. En canvi, les fotografies de Bernad em suggereixen més l’art pacient de l’artesà o del domador de bèsties. Trobo que en el seu art hi predomina més l’amor que l’adrenalina, més la tendresa que l’espectacularitat. En la seva obra hi veig més misticisme que no pas acció i ideologia; molta més expressivitat que voyeurisme.

La fotografia també és recreació. I també és joc. És molt més que jugar-se el físic. O que situar-se en un bon lloc i esperar el moment oportú per disparar. Ferrater qualificava Bernad de caçador incruent, però jo diria que allò que fa el nostre fotògraf incruent no és la urbanitat, ni la bona educació, ni la prudència física, sinó senzillament el fet d’empatitzar amb les persones que li posen al davant. Si mires l’obra de Bernad sempre sembla que el retratat s’hagi ficat dins l’ànima del retratista, abans d’aparèixer en la instantània.

Bernad és un poeta que s’enamora dels drames íntims de la gent i els representa amb les urpes brutals i candoroses de l’amor. El seu art té poc a veure amb els fotògrafs que s’han fet un nom immortalitzant nens moribunds, civils executats o d’altres desgràcies humanes de calibre èpic. Podríem dir que Bernad funciona així: primer estableix un contacte personal amb les figures que ha de retratar i després, quan ha domesticat les seves reticències, quan n’ha aconseguit distreure la bèstia i el pedant de casinet, en caça una instantània que ens permet de veure el personatge amb tota la seva complexitat, dins del seu món quotidià.

Els retrats de Bernad exploren aquest territori intemporal que hi ha entre l’ànimal social i l’ésser solitari i somiador que tots portem ficat al fons del cor. Per això en algunes de les seves fotografies hi ha una intuïció profètica que fa que les imatges hagin guanyat consistència amb el pas anys. I per això en alguns casos aquests retrats van despertar queixes sorprenents dels protagonistes.

Fixeu-vos en la fotografia de l’Alcalde Maragall, per exemple. No hi veieu, en l’ombra que es projecta sobre el rostre, en l’esclat obscur dels ulls felins, en el candorós llavi molsut, en les dents blanques i opulentes, i en el bigotet d’home xarmant però insegur que sap treure partit de la moda, el Maragall astut i capritxós, una mica macarra i una mica nen de papà, que amb el pas dels anys duria el país fins a les portes de trencar amb Espanya sense acabar-ho de voler?

Mireu el president Artur Mas, com apareix de darrera una cortina somrient i sense despentinar-se. No hi trobeu també una certa capacitat premonitòria en aquesta ambigüitat tan incòmode i alhora tan natural, de l’home que viu entre dos móns sense saber-ho? Aquest mig cos tan saludable i tan ben construit que es veu sortint de la cortina, quina altra meitat amaga? Encara avui no ho sabem ben bé del tot, si bé el president ja ens ha donat unes quantes sorpreses des dels temps que era conseller.

I mireu el retrat de Josep Pla. No hi podeu veure el geni d’aquell monstre que, electritzat per una indignació sobrenatural, va escriure Notes del Capvesprol gairebé d’una tirada? Bernad diu que no s’ha trobat mai davant d’un personatge tan seductor i tan xerraire. Ni tant sols aquestes models de cames llargues que retrata per les revistes de moda, se saben menjar la càmera amb la intensitat que ho feia Pla.

Quan Bernad va arribar al Mas de Llofriu de bon matí, l’escriptor li va enviar el nebot a dir-li que no estava en condicions de rebre’l. Aprofitant que ja era a l’Empordà, el fotògraf va fer cap a Romanyà amb l’esperança de tenir més sort amb Mercè Rodoreda.

Rodoreda li va obrir la porta i el va fer passar. Bernad es va trobar una casa d’una vulgaritat corprenedora. La llar tenia una qualitat d’apartament de platja que no casava amb l’elegància espiritual de la seva propietària. Rodoreda, però, no tenia ganes de fer obres, ni tant sols volia perdre el temps posant mobles que vestíssin les parets. Després de passar-se mitja vida a l’exili enyorant-se del país i patint pels homes, només tenia ganes de fumar i de mirar el cel. Deia que ja res no li agradava tant com veure passar el núvols.

Llavors Bernad visitava molta gent i per força es devia haver avesat a trobar cases decorades amb mal gust. En l’Europa de la segona meitat del segle XX, marcada per la vergonya i l’autoodi, el sentit estètic va decaure molt. Per sort el fotògraf va tenir-ne prou amb un puf i amb un tros de porxo per captar la bellesa cinematogràfica i adolescent de l’escriptora.

Quan va veure les fotografies, la Rodoreda s’hi va troba ridícula i va reaccionar molt malament. L’autora de la Plaça del Diamant va escriure a Josep Maria Castellet una carta plena de frases indignades. Acusava Bernad d’haver-la enredat a fer postures com si fos la Greta Garbo o una altra gran actiu de Hollywood i encarregava a l’editor hedonista d’Edicions 62 que es cuidés de destruir els negatius. El temps, gràcies a Déu, ho refreda tot, i un cop Rodoreda es va haver mirat les fotografies uns quants cops, s’hi va trobar tant bé -i realment tota la sèrie és tan extraordinària, capta tan bé l’àngel de l’autora-, que va demanar permís per utilitzar-les ens les promocions de tots els seus llibres.

He vist moltes altres fotografies de Rodoreda: aquella que la presenta fumant i escrivint amb una màquina d’escriure davant d’una paret on hi ha un cartell que diu Patriots Stand Erect; o aquelles que la representen asseguda en un silló, amb un posat de dama aristòcràtica, normalment ajuntant les palmes de les mans; o les que li van fer en el seu jardí, prop de les flors, que eren la seva passió -segons deia. Les fotografies de Bernad no es perden en aquests detalls i pretensions. Jo no sé si el fotògraf havia llegit l’escriptora, però les imatges que li va treure capten perfectament la lluminositat exòtica i truculenta de la seva prosa. És com si el fotograf hagués posat una transparència en el cor de Rodoreda.

A la tarda, amb mitja feina feta, el nostre amic va tornar al Mas Pla i va trobar l’escriptor de bon humor. De Pla encara hi ha més fotografies que de Rodoreda. Durant anys vaig portar en el salvapantalles de l’Iphone una fotografia que m’agradava molt. S’hi veia l’escriptor escabellat, davant d’un vas de whisky i un full de paper. Era una fotografia en blanc i negre, com les de Bernad, però més contrastada, que presentava una figura místificada, una mica endolcida, com treta d’una pintura de Frank Hals.

Ara veig que, malgrat que d’altres fotògrafs tenen retrats més vistosos de l’escriptor, cap va aconseguir despullar-lo tant del personatge. Mentre em mirava les fotografies, Bernad m’anava dient que li sabia greu haver-lo hagut de treure en pijama i jo pensava: “Tan se val el pijama, no havia vist mai una imatge de Pla tan desprovista de pintorequisme i demagògia”. No sé quina imatge de la sèrie triarà. Però el Pla de Bernad podria ser Goethe –i no faig broma.

Ara que tothom es veu en cor d’exposar els seus petits psicodrames a les xarxes socials, els retrats de Bernad són una bona escola per aprendre a separar el gra de la palla i també per aprendre a mirar -i a tractar- les persones. Veuran que en aquest llibre de retrats algunes fotografies són fetes de més a prop que no pas d’altres. El meu desconeixement de la tècnica fotogràfica és absolut. Però, des del punt de vista artístic, un primer pla no tothom l’aguanta. Hi ha persones que necessiten més explicació de la seva circumstància que d’altres, per arribar a suscitar algun interès.

Jo ho interpreto així: l’èxit social no pressuposa una gràcia o un atractiu proporcional. Oscar Wilde ja deia que la moda té un gust tan vulgarot que cal canviar-la cada tres o quatre mesos. En aquest àlbum de catalans del segle XX, hi ha una mica de tot. L’editor us dirà que és un recull de catalans amb personalitat, però jo diria que és un àlbum de catalans del segle XX a seques –de catalans grans i petits- cosa que dóna més valor al fotògraf i més amplitud al llibre.

En aquest volum  hi trobaran una síntesi d’un temps i d’un país. És com un àlbum de família, però de més volada històrica i d’un gust molt més sofisticat. La cara, diuen els filòsofs, és la part del cos humà que ens permet de reconèixer-nos en els altres i en aquest llibre hi trobaran cares de tota mena.

Hi trobaran aquestes traces de bondat que només tenien els homes vells que de joves van sobreviure a la guerra sense caure baix. Rostres nets i nobles, com el de Joan Sales. I també hi trobaran aquestes cares agres, marcades per la insatisfacció, dels qui, quan tocava, probablement no van fer el que calia o dels que, molt més desgraciats, van néixer massa tard per poder fer alguna cosa.

Hi trobaran catalans famosos amb una presència grisa i catalans anònims amb una força electritzant, com aquella amiga de Bernad que sembla que hagi de sortir de la fotografia i que no diries que pocs anys després havia de morir d’un càncer. En la decoració de les parets i en les posturetes madrilenyes d’alguns personatges hi trobaran l’empanada mental d’un país al límit de l’extinció i també d’una Europa decadent, abatuda pel complexe i el materialisme.

El sociòlegs diuen que els àlbums de fotografia ens ofereixen la il·lusió d’una possessió, que fixen un passat i uns espais més o menys imaginaris que ens fan sentir més segurs en el món real. Com que, a més, qualsevol rostre és un mirall és probable que, mirant mirant, en aquest llibre no sols hi arribin a trobar un entorn familiar, sinó que fins i tot s’hi arribin a trobar vostès mateixos. No deixin de buscar-se. L’aventatge d’una fotografia és que, a diferència d’una pel·lícula, no cansa ni s’esgota mai. Es pot mirar tantes vegades com calgui.

2 Comments

·

Leave a Reply

  1. Collons Enric!

    No he vist el llibre, pero el teu proleg es senzillament brutal, sense cap exageracio. No tan sols dona ganes de comprar el llibre, sino que és tot un manual educatiu sobre la fotografia.

    Una abraçada

    Agusti

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *