Sánchez, el guapet flipat (El Nacional)

En un llibre d’autoajuda vaig llegir que un líder és un home que quan vol una cosa, s’aixeca i va a buscar-la. Pedro Sánchez (1972) seria una mica això: un guapo d’anunci de colònia, amb un vernís de vanitat ingènua i quixotesca, que als 26 anys ja deia que seria secretari general del PSOE i president d’Espanya. Aleshores només l’admiraven els amics perquè allà on posava l’ull tirava la canya -i pescava-. Feia poc que havia deixat el bàsquet, conscient que mai no seria un jugador brillant, i havia aconseguit una beca per treballar en el grup socialista de Brussel·les, tot i tenir molt poc coneixement de l’anglès.

Fill d’una família benestant de Madrid que llegia El País, Sánchez es va afiliar al PSOE als 21 anys, coincidint amb l’última victòria de Felipe González, aquella que va obrir el pas a una llarga i tortuosa renovació de cares. Des d’aleshores, ha donat proves de tenir tanta ambició com confiança en ell mateix. Després de passar per Brussel·les, va aconseguir que Carlos Westendorp se l’endugués en una missió de pau a Bòsnia, i l’any 2000 va entrar en l’estructura del partit de la mà de Pepe Blanco, el secretari d’organització de Rodríguez Zapatero.

A diferència d’altres nois de Blanco, que ara formen part del seu equip, Sánchez va anar prosperant a empentes i rodolons. El 2003 va concórrer a les municipals de Madrid i per una mica no va entrar. El 2008 i el 2011 va anar a les llistes pel Congrés i tampoc no va ser escollit per pèls. En tots tres casos va aconseguir ocupar una cadira de rebot, per substituir una baixa. El 2010, abans de quedar fora per tercera vegada, va guanyar el premi que donen els periodistes parlamentaris al diputat revelació. Això no va fer que se’l deixés de considerar l’aneguet lleig del grup de nois de Blanco. Es veu que el secretari d’organització li donava les feines més grises i feixugues.

El 2011, quan tothom ja creia que es rendiria, Sánchez es va posar a fer una tesi sobre la diplomàcia espanyola. Diuen que la va enllestir en un temps rècord, 18 mesos. Tenia la idea de dedicar-se a la docència mentre no millorés la seva sort en el partit, però aviat va tornar al Congrés i va passar a combinar el doctorat amb responsabilitats polítiques. La tesi, dipositada a la Universitat Camilo José Cela, on és professor associat, va ser qualificada amb un Cum Laude. Després, quan Sánchez va guanyar les primàries, la premsa la va anar a buscar i els especialistes l’han trinxada i escarnida. Els fragments que han transcendit són d’una banalitat inenarrable, i reforcen la seva imatge d’home insubstancial i frívol, encimbellat per vernissar el règim.

Curiosament, el nom de Sánchez va començar a sonar en la presentació del llibre que va publicar a partir d’aquesta tesi, a la qual va assistir la cúpula del PSOE per sorpresa dels periodistes. Els companys de l’escola no el recorden com un nen brillant, però Susana Díaz també es va pensar que era beneit –”el guapito”, l’anomena– i així li va regalar la victòria a les primàries. La molsudeta i ambiciosa presidenta de la Junta d’Andalusia volia arribar a la secretaria general per aclamació. Malgrat que alguns barons li van donar suport, Eduardo Madina, el seu principal rival, es va negar a retirar-se. Sánchez feia temps que es preparava per reivindicar un lloc més preeminent en el partit, però va esperar que Díaz renunciés, per formalitzar la candidatura. Aleshores Díaz va ordenar els seus homes que li donessin suport per fotre Madina i comprar un home de palla.

Sánchez va fer més de 40.000 quilòmetres amb el seu Peugeot 407 per donar-se a conèixer entre els militants. Així, en ple apogeu de cares noves i fotogèniques, el juliol de 2014 es va convertir en secretari general del PSOE. Vestit amb camisa blanca i texans, el cabell jove i la pell fresca com si acabés de sortir d’una piscina de nou ric, el dia de la victòria va anunciar el principi de la fi de Mariano Rajoy. Ho va dir amb un aplom que no es veia des de fa 10 anys, quan Zapatero es va convertir en president contra pronòstic. Des de llavors Sánchez ha envellit –o dissimula menys l’edat per donar-se un aire d’experiència–, però ha demostrat que sap entomar les punyalades i que no hi ha ningú al seu partit que cregui tant com ell en les seves possibilitats.

En el mítings Sánchez diu que només necessita un vot més que Rajoy per governar. Això li permet atraure el vot útil dels centres urbans, proclius a Podemos o Ciutadans, i reservar-se la possibilitat de desbancar el PP tot i tenir menys diputats. Vés a saber si un tripartit de guapets és el que li falta a Espanya. Sánchez, Iglesias i Rivera són la versió pop de l’Espanya de la transició. Espanya vol tornar a sentir-se guapa, jove i democràtica, sense haver d’alçar la bota del coll de Catalunya. De vegades, els triumvirats funcionen, sobretot quan la lluita pel poder té un component més generacional que ideològic. Sánchez té més a perdre que Iglesias i Rivera, però també hi pot guanyar més. Si treu un vot més que Rajoy pot ser president i si treu un vot menys que Rivera, de la seva cara de Casanova llatinoamericà que pica l’ullet a les dones, no en quedarà ni la calavera.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *