Sindicalisme i nacionalisme mala combinació (Rac 1)

He vist, a la web de La Vanguardia, la imatge dels treballadors de la Nissan tallant la ronda litoral de Barcelona. Uns 1.500, eren. Portaven una pancarta escrita en castellà. Fa uns dies vaig sentir un dels seus representants: també parlava castellà. A mi això del castellà em seria del tot  igual si Catalunya fos un país independent o, simplement, Madrid pagués el que es deu. Com que no és així, crec que té una certa importància. Tothom sap, hores d’ara, que els acomiadaments de la Nissan són deguts a dos factors. El primer és que el ministeri ha deixat caure la planta de Barcelona per defensar, ves quina casualitat, la de Valladolid. La segona és que, confiant en Madrid, Montilla ha tornat a badar i ha arribat quan ja estava tot fet. D’ara endavant, la Nissan desenvoluparà els seus models elèctrics a les plantes de Valladolid i de Tànger. Això vol dir que no només es perdran un miler de llocs de treball. Això vol dir que Catalunya quedarà apartada de la revolució elèctrica que es prepara en el camp dels cotxes petits i els transports públics.  Com que no cal explicar els llocs de treball que es generen quan es poden liderar transformacions d’aquest abast, vaig al moll de l’òs de la qüestió. La pregunta que m’assalta és la mateixa que em venia al cap durant la vergonya de la renfe. Fins quan els catalans amb arrels a las resta de l’estat que encara voten en clau tribal ens mantindran lligats a la sangonera madrilenya? La pregunta admet molts matisos, però em sembla que ja s’entén.

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *