Aquest diumenge tot anirà d’un pèl. Per exemple: si ERC passa per davant del PSC a Barcelona el panorama politic ja agafarà un color diferent que si queda per darrera, fins i tot encara que l’alcalde Trias no obtingui la victòria, com seria natural. Tothom que té dos dits de front està d’acord, com a minim en privat, que Trias ha sigut un bon alcalde. Un alcalde ha de tenir classe i ha de semblar proper i humà, i Trias reuneix totes dues condicions.

El handicap de Trias és que Barcelona no té cap problema que sigui específic o original de la ciutat. Barcelona va massa bé i no li passa res prou gros que demani un debat intens de polítiques concretes. El millor favor que li podrien fer ara a Barcelona es no tocar-la gaire, no fer-hi experiments, deixar-la evolucionar. Veient amb perspectiva les últimes setmanes, és més fàcil de comprendre perquè Trias es va treure Pujol de sobre amb tanta diligència, quan l’expresident va sortir amb la seva confessió en ple estiu.

L’alcalde, que havia revitalitzat l’herència de Pasqual Maragall, després d’uns anys de govern gris del PSC, s’ha trobat amb imprevistos difícils de gestionar. Si perd, poca cosa se li podrà retreure. El simulacre del 9N ha intoxicat la politica catalana i espanyola. Un allau de simulacres nous més estridents han superat tots els anteriors. La frivolització del debat polític ha deixat Trias indefens davant d’una oposició ferotge alimentada pel ressentiment social i pels diaris unionistes. Encara que sembli una paradoxa, solucionar problemes sovint porta encara més problemes. L’home no sap viure sense preocupacions.

La capital de Catalunya ha passat la crisis molt millor que d’altres ciutats del seu entorn i podria ser que alguns barcelonins haguessin perdut el sentit de la proporció i de la memòria. Avui ningú no es vol recordar d’aquella capital anònima i llardosa, de façanes sense llum, que vam ser durant tants anys, mentre Catalunya es llepava les ferides del franquisme. Encara que no ho sembli no la tenim tan lluny. Barcelona sempre ha necessitat Catalunya per emergir amb força i, no és casualitat que durant les olimpíades, Pujol gaudís de majoria absoluta i que després encadenés l’època més brillant de la seva hegemonia.

Si Mas hagués convocat eleccions després del 9N, CiU hauria conservat la iniciativa del procés politic i és probable que Trias no estigués pagant tan cars els plats trencats pel seu partit. Amb la gestió ambigua del 9N, el govern de CiU va perdre el control del discurs sobre els canvis que l’independentisme havia impulsat a Catalunya. Amb l’obsessió per la llista única, va tancar aquella etapa malament, i ara Trias sembla un politic envellit, malgrat que el seu govern ha impulsat polítiques pioneres.

Al meu entendre, la força del procés ara dependrà en bona part dels resultats que ERC i la CUP treguin a Barcelona. Sense ERC i la CUP, l’Ada Colau esdevindrà un enemic a la mida de les baixes passions de CiU i nomes servirà per tornar a l’esquema autonomista de la Catalunya dual, de la biga i la busca, dels Pujol i Maragall, dels corruptes i els traïdors. Si ERC i la CUP treuen bons resultats, posaran a prova l’autenticitat de l’amalgama que lidera Ada Colau, i només faltarà que el 27S la monja Forcades es presenti a les plebiscitàries perquè les contradiccions de Barcelona en Comú aclareixin el paisatge.

L‘Ada Colau i la Mònica Oltra tenen algunes coses en comú. La primera és que totes dues fan el discurs de les desigualtats socials. La segona és que totes dues confien en el suport de Podemos per implementar el seu programa. I la tercera és que s’han situat a l’ull de l’huracà d’un drama geopolític diabòlic, que marcarà el futur polític i econòmic dels seus respectius països. Qualsevol que conegui com va anar la Guerra Civil dins del bàndol republicà, i que tingui notícia d’episodis com el de l’expedició a Mallorca, sap que Podemos sempre acabarà traint qualsevol poder territorial de la perifèria a favor dels interessos de Madrid i de Castella. A la líder de Compromís li pot semblar que el PSPV és més tòxic que Podemos, igual que la Colau considera que el partit de Pablo Iglesias és un aliat més fiable que CiU. Espero que només pensin que així és com ho han de vendre. Altrament deixaran un rastre de dolor que pot trigar dècades a superar-se. Perquè, darrere de les desigualtats socials que la Colau i l’Oltra volen resoldre, es trobaran les desigualtats territorials forjades per la història, i una pressió creixent de l’Estat per recuperar el control del poder i dels recursos. El PSPV i CiU estan podrits per la colonització, però Podemos és un partit pensat per fer, a través de l’esquerra, el que l’Estat ja no pot fer a través de la dreta, per motius històrics coneguts. Als diaris catalans ha començat a emergir aquell vell patriotisme barceloní tan característic del franquisme i dels anys forts del pujolisme que ens va portar fins al turisme de garrafa i la banalització de la cultura catalana. També veiem com es reforça Ciutadans, el partit ètnic de l’Estat, que té l’ajut dels bancs per completar el projecte nacional del Falangisme. Espero que la Colau i l’Oltra no cometin el mateix error de Pasqual Maragall de pensar que el nacionalisme és un defecte nostre i que a Madrid hi ha gent que ens té en compte. La globalització ha aguditzat els processos de centralització i aquesta vegada ho pagaríem molt més car.

És entendridor de veure el nivell de crispació que el debat municipal ha assolit a Barcelona. Quan un es mira les enquestes de satisfacció dels barcelonins dels últims anys resulta sorprenent que l’alcalde Trias pugui arribar a ésser descavalcat per un discurs que qualifica el seu govern de mafiós, entre d’altres amables adjectius. El mateix passa quan es ressegueix la política d’inversions per barris, i quan es repassa el currículum de pactes de l’alcalde amb d’altres formacions polítiques. Això per no parlar del bon paper que Barcelona fa en els índexs de desenvolupament urbà que s’han realitzat al món, els últims anys.

Diuen que la ciutat s’ha venut al turisme i al capitalisme descarnat però el model turistic i capitalista que tenim és el mateix que van desenvolupar els governs d’esquerra durant tres dècades. En aquells governs hi havia representats tots els amics i simpatitzants dels grups que ara ataquen Trias com si fos el dimoni escuat. La politica d’habitatge de Barcelona, per exemple, durant molts anys la va portar Iniciativa. Pel que fa al turisme, veient l’evolució dels últims anys, hom diria que el que realment molesta és que els visitants de Barcelona cada cop vagin més ben vestits i comprin en botigues més cares.

Barcelona s’ha convertit en un camp de batalla perquè va millor que mai. Sempre que la capital de Catalunya agafa força entra en conflicte amb Madrid i posa en perill la unitat d’Espanya. És una constant històrica. Ho sabia aquell general que, quan va arribar a la ciutat, el gener de 1939, va preguntar: “quien ha permitido esto?”. I ho sabien els militars del segle XIX que es van oposar a tirar a terra les muralles -amb Espartero al capdavant, dient que calia bombardejar la ciutat cada mig segle. També ho sabia Porcioles, l’alcalde franquista que va salvar Barcelona de ser destruïda, a canvi de no recatalanitzar-la, i que abans de la guerra civil havia escrit:

“L’onze de setembre de 1714 no es una data gloriosa per a Catalunya i es prodigaren, sí, per part dels ciutadans de la noble Barcelona, actes veritablement heroics. Els hi mancava, però, a aquells braus catalans, la consciencia nacional, la voluntat decisiva dels avantpassats, perquè la seva obra es pogués veure coronada amb la victòria. En perdre la nostra pàtria definitivament les seves llibertats i en veure’s completament anorreada, vençuda i humiliada, sentí l’enyorança de la seva personalitat pròpia i la vergonya d’un poble que havia jugat un tan gran paper en el concert mundial es veiés subjecte a un Estat que l’odiava ”

Seguint l’exemple porciolista, Pasqual Maragall va creure que podria projectar Barcelona al món evitant el conflicte amb Espanya i al final es va trobar ell mateix embolicat amb la senyera per defensar quatre coses bàsiques. Potser cal recordar que el merder que tenim ara ve, en bona part, de l’obsessió d’Aznar per tancar el debat autònomic i convertir Madrid en el Pequín del món hispànic. Davant d’aquella política, Maragall va protestar amb un article en El País denunciant que “Madrid se va”. Trias va optar per abraçar l’independentisme amb tebiesa i mantenir un perfil baix. Ara es troba que la seva gestió no llueix prou i que, a través de l’Ada Colau, l’Estat sembla decidit a fer bona l’amenaça de l’Aznar que abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya.

Barcelona genera el 30 per cent del PIB de Catalunya i ocupa el 34 per cent dels seus treballadors. Si Barcelona creix, tots els habitants de l’àrea metropolitana i de la resta de Catalunya se’n beneficien. No només això, si Barcelona continua guanyant múscul econòmic i projecció al món, com aquests últims anys, les reivindicacions sobre el port i l’aeroport, ara en mans de Madrid, guanyaran força. Una altra cosa que passarà és que Tolosa i Perpinyà miraran cap a Catalunya més del que ja hi miren ara. Com que l’Ajuntament de Barcelona és de les poques institucions que han passat la crisi sense endeutar-se –i alguna cosa hi deu haver tingut a veure l’actual alcalde-, la ciutat és un reforç per a la sobirania catalana.

Per tant, qui està interessat a introduir les baixes passions en el debat polític sobre Barcelona? Per què una candidata que es presenta amb una llista plena de veterans d’Iniciativa, un partit vinculat a empreses com Agbar, està fent ombra a la CUP? Alguns candidats s’haurien de preguntar si la seva preocupació és la qualitat de vida de Nou Barris o la unitat Espanya, i deixar de fer el joc a l’Aznar. Els qui intenten substituir les bones idees pel ressentiment social haurien de pensar que, a la llarga, ells també hi perderan.

Aquestes municipals ens farem un tip de sentir a dir que, si l’independentisme no treu uns bons resultats a Barcelona, el procés quedarà ferit de mort. Una veritat més greu i que no agrada tant sentir en segons quins ambients és que, si el procés queda interromput, el futur de Barcelona també quedarà molt compromès. Els últims quatre segles, Barcelona només ha sobresortit en les èpoques que el país s’ha distanciat de l’Estat espanyol. Després de l’ensorrada de la guerra i de la dictadura, és veritat que les olimpíades de 1992 van tornar a posar la capital de Catalunya al mapa. Tot i així, la internacionalització de la ciutat no ha pres embranzida fins als últims anys, coincidint amb l’auge de l’independentisme. Igual que li passa al Barça, com més independentista és la ciutat més força té la seva marca al món i més oportunitats genera per al país. Tot això és perfectament normal. La força d’una ciutat depèn de la seva capacitat de convertir-se en el centre d’un món i de transformar els productes d’un país en valors cosmopolites. Malgrat els problemes que ha portat la crisi, Barcelona viu el seu millor moment des de primers del segle XX. Des de fa no gaires anys els barcelonins donem per descomptades moltes coses. Potser per això ara aflora un discurs que intenta rebaixar el debat municipal a les qüestions locals. És un discurs que tracta el Centre Cultural del Born de provincià però que després no té en compte que molts problemes de les grans ciutats es juguen cada vegada més en l’escenari internacional i de la geopolítica. Barcelona passa un bon moment però l’emergència de noves ciutats a tot el món li pot anar restant protagonisme. Per generar riquesa s’ha de fer una mica de fum i de soroll. Tota gran ciutat és un equilibri de molèsties i avantatges. Si badem, pot ser que els mateixos que diuen treballar pels més desafavorits els acabin condemnant, amb l’ajut d’aquests que es fan dir no nacionalistes però ensorrarien Barcelona un altre cop en nom de la unitat d’Espanya.

 

Cada època té el seu pensament progre, igual que cada època té les seves formes d’hipocresia i de lleure. Podem dir que el progressisme és el discurs que el poder promou en cada ocasió per donar peixet a la gent i conduir-la suaument pel bon camí, sense violències innecessàries.

Fins a la caiguda del Mur de Berlín, l’Estat-Nació monopolitzava tots els àmbits de la vida i era un element bàsic en els discursos de les classes dirigents. A Espanya, com que la cohesió política és molt fràgil, l’Estat encara té un paper essencial en la retòrica progressista. En d’altres parts del món, els imaginaris canvien més de pressa.

La globalització ha convertit els vells estats-nació en una estructura insuficient per desenvolupar la democràcia i l’economia. Davant l’emergència de nacions superpoblades -i súper motivades- com ara la Xina, la Índia o Indonèsia, les antigues potències occidentals busquen solucions imaginatives per preservar la seva hegemonia -o si més no per salvar-ne una part.

L’últim llibre de Benjamin Barber, If Mayor Ruled the World, s’ha de situar en aquest panorama mundial exòtic, ple de novetats i d’incerteses. El poder està canviant de mans i això afecta el discurs sobre la globalització. La civilització Occidental se sent amenaçada justament quan els seus valors s’imposen a tot arreu. Les velles metròpolis ja no poden competir a través del militarisme, la burocràcia i la producció en sèrie.

Com explica Panjah Mishra en el seu úlltim llibre, cada cop hi ha més motius per creure que les antigues colònies asiàtiques podrien acabar dominant Occident a través dels valors que van permetre els europeus de conquerir el món. Per posar un exemple: el 1991 un escriptor indi en tenia prou de vendre 4.000 llibres per situar-se en els primers llocs de les llistes d’èxit; avui els escriptors més venuts de l’India col.loquen tranquil·lament 55.000 exemplars setmanals i són llegits per milions de persones.

Davant d’aquest impressionant canvi d’escala, les ciutats apareixen com una alternativa que permetria a les velles democràcies continuar jugant un paper decisiu al món. Al capdavall, la cultura urbana és una creació d’Europa i dels Estats Units. Com explica Barber, en la cultura urbana la sofisticació, l’individualisme i la creativitat tenen més importància que no pas la violència i la força de les masses.

Fins fa poc, estàvem convençuts que el capitalisme i el progrés material portarien cap a una major democratització del món. El creixement de la Xina i d’altres països asiàtics, però, han posat en questió aquest prejudici. L’Índia mateix, que és un dels aliats potencials d’Occident, és una democràcia inestable, amb diferències socials extremes i amenaces interiors. Alguns acadèmics nordamericans es comencen a mirar el sistema meritocràtic de la Xina amb curiositat.

Sense aquest context geopolític no es pot explicar el llibre de Barber i la seva proposta de crear un Parlament mundial d’alcaldes que faci de contrapès a la ONU. Mentre que en un món dominat per les ciutats, Occident tindria molts números per mantenir l’hegemonia, en un món d’Estats Nació la democràcia es podria veure superada per models capitalistes de caire autoritari.

Quan Barber detalla les limitacions que els Estats imposen al desenvolupament de la democràcia, de l’economia i de la sostenibilitat ecològica del món, parla des del punt de vista occidental -encara que no ho especifiqui. Per un xinès, per un sud-coreà o per un vietnamita, l’Estat clàssic encara té un gran recorregut. No es pot ignorar la millora del nivell de vida que està experimentant la gent en aquests països. Barber no ho explica, i aquesta és una de les crítiques que es pot fer del seu llibre.

L’obra de Barber parteix dels estudis sobre la cultura urbana que les universitats occidentals han promogut des de la caiguda del mur de Berlín i, especialment, des de l’atac a les Torres Bessones. Des del punt de vista teòric el llibre és un compendi d’arguments ja coneguts sobre l’individualisme, l’interdependencia, els espais transfronterers, la contaminació, l’alliberament de les dones, la guerra o el terrorisme.

If Mayors ruled the World segueix l’estel.la d’autors com Richard Florida, Edward Glaeser, Saskia Sassen, o el japonès Kenichi Omhae -que ja anunciava la decadència dels estats nació a mitjans dels anys 90 del segle passat. És veritat que Barber té l’originalitat de portar aquest discurs fins al final, però d’aquest acte d’audàcia també en surten els principals defectes del llibre. Potser per defensar amb més força la necessitat de crear un parlament mundial d’alcaldes, l’autor planteja el discurs des d’una fe en les ciutats que de vegades resulta forçada o candorosa -com quan diu que els terroristes odien els Estats Units però que no tenen res contra Nova York.

La proposta té un aire de fugida d’estudi, de brindis al sol a mig camí entre la genialitat i l’infantilisme, que s’encomana al conjunt del llibre. Sovint sembla que Barber oblidi que les ciutats no promouen guerres perquè els Estats ja les fan –o les han fet- per elles. És com si no fos conscient que un dels elements que dóna prestigi a les ciutats és la limitació del seu poder, la poca capacitat que han tingut d’influir en el món dels últims vuitanta anys de manera traumàtica i directa.

En la lògica del llibre hi ressona aquell discurs federalista tan fariseu sobre els problemes reals de la gent i la gestió entesa com una acció neutra -com si la política fos innocent. El pròleg que Barber signa per a l’edició catalana el podria haver escrit un portaveu de la tercera via. Està molt bé reivindicar els alcaldes com a representants d’una cultura política més respectuosa amb la gestió de les realitats empíriques. Ara, és important tocar de peus a terra. La gestió de les ciutats segurament és una bona escola, i aporta una gran capacitat de concreció als polítics. Però cal recordar tantes vegades com calgui que si el poder occidental es refugia en realitats cada vegada més petites i més empíriques és a causa de la seva mateixa decadència.

(Ressenya de la traducció catalana del llibre de Benjamin Barber Si els alcaldes governessin el món)