Dissabte al matí, mentre repassava els diaris de la setmana, vaig ensopegar amb uns quants articles que em van recordar la importància que tindran les properes eleccions municipals a Catalunya. Com és sabut, la globalització ha donat protagonisme als pàries del món i ha produït un estira i arronsa general entre els governats i els governants. A Hanoi, ara mateix, la gent va pels carrers abraçant-se als arbres per evitar que el govern comunista porti a terme un talla massiva que deixaria pelats els bulevards de la capital vietnamita. A Singapur, la llei prohibeix encara mastegar xiclet però el govern ha aprovat els pressupostos més socials de la seva història coincidint amb la mort de Lee Kwan Yew, el carismàtic pare de la pàtria que va governar amb mà de ferro el país durant més de tres decades.

Mentre que, a l’Àsia, la combinació de tecnologia i de diners està reforçant les defenses d’una societat fins fa poc passiva i obedient, als països occidentals l’estabilitat dels governs es veu amenaçada pel ressò extraodinari que la tecnologia ha donat a l’empobriment i a la desmoralització dels últims anys. La tornada vibrant de Sarkozy i els somriures de Marie Le Pen no es poden separar de la crisi de l’Estat francès i de les retallades que ha hagut d’implementar el nostre president Manuel Valls. En el cas de l’Àfrica és significatiu que l’únic país que ha tret un rendiment de les primaveres àrabs sigui, al mateix temps, el que dóna més jihadistes a l’Estat Islàmic. Ara mateix, mentre escric aquest article, TV3 anuncia un documental sobre la plaga de violacions que amenaça les dones liberals de l’India.

Les tensions entre les forces de l’ordre i les forces de la transformació prenen una forma diferent a cada lloc, però s’endureixen cada any que passa a tot el món i això facilita la demagògia i complica la situació política de Catalunya. A Espanya l’estira i arronsa és intens i es manifesta en detalls molt subtils. L’altre dia el congrés dels diputats va passar una llei que permetrà “tornar” la nacionalitat als descendents dels jueus expulsats pels reis catòlics a finals del segle XV. El text ha passat desapercebut potser a causa del soroll que ha provocat l’anomenada llei del morrió, aquesta llei que prohibeix, fins i tot, insultar la policia. Però com que no hi ha cap país que faci regals, ni cap país que revisi gustosament la seva història, sospito que el govern aprofita tots els recursos que té a la mà per legitimar la unitat de l’Estat i per atraure contribuents que reforcin el front de l’ordre.

Consti que jo trobo molt bé que Espanya ofereixi la ciutadania als jueus sefardites. Però és obvi que si el govern hagués considerat realment necessària una reparació històrica d’aquesta magnitud no n’hauria exclòs els descendents dels moriscos. És estrany que Espanya impulsi una mesura com aquesta si no és per enterrar la història fent veure que l’afronta. Més enllà de la dificultat que comporta acreditar una descendència de cinc segles, l’Estat ha obert una escletxa per recordar que si els jueus sefardites tenen drets històrics també els tenen els catalans. Ara la Generalitat podria denunciar el dret de conquesta declarat per Felip V o demanar compensacions pels hereus dels catalans afectats pel Tractat dels Pirineus. Suposo, però, que abans veurem un senyor amb un pergamí reclamant un edifici del casc antic de Toledo, que no pas el president de la Generalitat recordant que Espanya va cedir les províncies del nord dels Pirineus de manera il.legal, sense el permís de les corts catalanes.

En tot cas, volia posar de manifest que Catalunya està especialment exposada als vendavals que recorren el món en les èpoques de canvi. Un país és un sistema de repartiment i quan el repartiment falla en els països més estructurats i poderosos, és un perill que la gent comenci a demanar miracles, en països com el nostre. Les municipals són importants perquè si el conflicte social i el conflicte nacional no acaben d’apuntar clarament en la mateixa direcció, el país patirà molt. Jo tampoc no vull que la capital del meu país sigui una ciutat de restaurants i de botigues per a turistes, però sempre he tingut clar que, mentre Catalunya no tingui un Estat, el màxim que podrà fer Barcelona pel nostre benestar serà oferir-se als estrangers com una dama de companyia. La gent que critica l’alcalde Trias perquè la Diagonal li sembla un passeig massa burgès hauria de llegir més diaris internacionals. Potser es faria una idea de la sort que tenim de poder exprémer una ciutat com Barcelona i fins a quin punt les coses poden empitjorar, quan els canvis no se saben demanar en un cert ordre.

L‘altre dia, mentre l’Ajuntament presentava a la premsa el Centre Cultural del Born, pensava en un llibre que m’ha agradat molt de llegir: Detroit, an American Autopsy. Detroit, que havia estat la ciutat més brillant i més rica dels Estats Units, és avui la més pobra i desgraciada. L’autor del llibre, Charlie LeDuff, descriu la descomunal fallida de la ciutat com una metàfora de la crisi que amenaça l’estil de vida americà. Després de viatjar durant uns anys, LeDuff va tornar a casa i es va trobar les avingudes buides, els gratacels abandonats, la policia desmoralitzada i les institucions corcades per la corrupció. En algunes parts de la ciutat hi va veure coiots i cadàvers humans colgats sota la neu; és clar, va escriure un llibre. Mentre que la majoria d’analistes consideren que el cas de Detroit és excepcional, LeDuff hi veu l’ensorrament de tot un món i el futur de moltes grans ciutats americanes, si el país no sap reinventar-se. El llibre recorda que Detroit va ser el bressol de la producció en massa, dels executius amb sou de futbolista i de la cultura del crèdit i del consum desbocat. Detroit va posar el cotxe i la rentadora al centre de la vida de les masses i va restablir l’esperança a Europa quan el totalitarisme va col·lapsar la societat burgesa. Algun problema deu tenir el way of life americà quan el govern dels Estats Units es planteja de crear una unitat de mercat amb Alemanya i la resta de la Unió Europea. Barcelona passa un bon moment, però sempre ha sigut una ciutat avantguardista, igual que Detroit. Els barcelonins som capaços de generar grans ideals de llibertat però també de pervertir-los. Hi pensava l’altre dia tot imaginant-me on hauríem anat a parar si ens haguéssim carregat les runes del Born. Justament perquè la vida urbana es basa en la innovació, la continuïtat és el tresor de les ciutats. L’agonia de Detroit ens recorda que la història és plena de perills i que saber estimar un passat ens ajuda a remuntar els mals moments i a no deixar-nos entabanar quan els interessos es tornen tan petits que pensar a curt termini sembla l’única solució.

Sr./ Sra.,

Breu història de la Rambla parteix de dos principis generals: el primer, que els Estats han perdut el monopoli del coneixement i que les ciutats els han pres el relleu com a unitat de comprensió del món i, el segon, que la Rambla és el carrer de Barcelona que serveix per explicar millor l’excepcionalitat que representa Catalunya dins d’Europa i el paper que hi juguem els catalans.

He mirat d’escriure un llibre fresc i curt, i també tumultuós, on passessin moltes coses en poc temps igual que passava a la Rambla en les seves millors èpoques. El llibre es pot llegir com una història de Catalunya explicada a través del seu carrer major o com una mena de llibre de visita que recull observacions i anècdotes protagonitzades per figures més o menys famoses que han passat per Barcelona en una època o una altra.

Un dia vam comentar amb el Quim Torra les dificultats que es trobaria l’Ajuntament per reformar la Rambla a causa del monopoli que n’ha tingut certa esquerra i de l’ús que el franquisme en va fer per mitificar la misèria a la qual havia condemnat els espanyols. De seguida vaig pensar que una manera de fer feina podia consistir a mirar de reconciliar el carrer amb la ciutat. A molts barcelonins la Rambla ens entristeix perquè ens sembla que no representa els valors de la Catalunya que nosaltres ens imaginem els dies optimistes, quan marxem de viatge i ens enyorem o llegim a les hemeroteques els articles dels anys daurats de la nostra premsa.

Com que la primera condició de l’amor és el coneixement, he mirat de comprendre el paper que el passeig ha jugat en la història del país i la seva capital. He mirat d’explicar els ideals que la Rambla va arribar a representar, i el món que a través seu van arribar a veure els vianants quan hi feien vida. He mirat de transmetre les il·lusions i les converses que circulaven pel passeig en la seva millor època i d’explicar com, després de 1714, la vida de la Rambla va modernitzar la identitat dels catalans.

El llibre repassa la història del passeig, però també l’evolució de la seva imatge i el procés històric que ha fet que molts barcelonins avui la menyspreïn o la trobin xavacana. Al meu entendre, el prestigi de la Rambla és fruit de la lluita del país per reprendre el camí que va estroncar la derrota de 1714. Així s’explica que aquest famós passeig, que havia de glorificar un rei absolutista i una Espanya castellana, s’acabés convertint en un símbol de la democràcia i la catalanitat abans de caure en les grapes del franquisme i dels anys de propina que van venir després.

Si entenem la història d’Europa com una lluita entre l’Estat i la Ciutat, entendrem perquè la Rambla encara avui fascina als turistes. Entre el segle XVII i el segle XVIII les ciutats van passar de ser un espai de llibertat a convertir-se en una presó dedicada al cultiu de mà d’obra barata i de carnassa per als exèrcits. Els reis van anar posant les ciutats al seu servei i van utilitzar-ne la força per homogeneïtzar els seus territoris i crear una indústria militar i mercantil depredadora, basada en el prestigi de la quantitat.

L’atracció gairebé hipnòtica que exerceixen les grans capitals parteix de la seva posició originària com a representants de la força d’aquest poder constituït. L’encant de Barcelona, i especialment l’encant de la Rambla, ve de representar tot el contrari. En pocs carrers com a la Rambla es veu tan clar que una ciutat és el resultat de la tensió que s’estableix entre els interessos de la gent i els interessos del poder. La Rambla ens recorda que els plans dels urbanistes i els buròcrates tenen un límit i que, a diferència de la majoria de ciutats d’Europa, Barcelona no s’ha deixat mai dominar del tot.

Mentre que la majoria de països són producte dels Estats, a Catalunya la consciència nacional s’ha forjat a les ciutats. La Rambla és única perquè, a banda dels Estats Units, cap altre país ha reivindicat la llibertat amb el romanticisme i la passió que ho ha fet Catalunya. La Rambla és fruit de la lluita per la supervivència d’un país que després de 1714 va quedar fora de context i que, en certa forma, és la baula perduda d’alguns valors positius que Europa va anar arraconant amb el pas de l’edat mitjana a l’època moderna.

A través d’anècdotes i de testimonis, el llibre explica una història crua i bèstia, plena de violència i de decepcions. La gràcia és que ho fa sense dramatisme, amb el punt de joc i d’alegria que demana el passeig i que, personalment, a mi sempre m’ha permès mantenir la moral alta en tots els àmbits de la vida. Com que el llibre es planteja a través de la idea que la Rambla és un mirall de les relacions entre el poder i la ciutat, alguns lectors potser trobaran a faltar un final més incisiu, que relacioni de forma més directa el vincle entre la poca qualitat de la Rambla actual i la política dels últims 30 anys. Ara que tothom escriu llibres sobre la independència, però, jo ja sóc postindependentista i dono moltes coses per enteses. Per això vaig preferir guardar-me uns quants rocs a la faixa i acabar amb flors i violes, explicant perquè la Rambla és una oportunitat que hem d’aprofitar.

Naturalment, són lliures de comprar el llibre que vulguin: però jo si fos de vostès, mira, aquest Sant Jordi compraria el meu.

Aquests dies he vist córrer pels diaris un parell de fotografies aèries de l’Eixample preses el 1938 des dels estilosos bombarders italians Savoia-79. Són fotografies nítides, d’una qualitat gairebé sàdica, però que traspuen un cert misticisme. La tecnologia italiana va gaudir d’un merescut prestigi durant del segle XX i si aconseguim sortir sencers dels anys que tenim per davant és probable que, fotografies com aquestes, esdevinguin pòsters d’un èxit comercial considerable a la major glòria de Barcelona i d’Ildefons Sardà. En el centre de la imatge un grup de bombes cauen sobre la ciutat, indiferents al dolor que estan a punt de produir; en una altra fotografia, una fumera blanca s’alça serena i silenciosa sobre Barcelona mentre, sota seu, se suposa que la població crida, plora o senzillament jeu morta entre la runa.

Diuen que quan Hitler es va annexionar Àustria, després de fer matar el seu president, Mussolini es va emprenyar com una mona i, patint pel fet que Itàlia fes frontera amb l’Estat nazi, va voler demostrar als alemanys que ell també els tenia ben posats. El resultat van ser 41 hores de bombardeig intermitent sobre la capital de Catalunya. Adis Abeba quedava lluny i no tenia la fama de ciutat antifeixista que engrandia Barcelona. Els bombardejos dels dies 17 i el 18 de març de 1938 no van ser els últims que van patir els barcelonins, però van ser els més mortífers. Les 50 tones de bombes que van caure sobre la ciutat van provocar 670 morts i un miler llarg de ferits, xifres que superen les del blitz de Coventry que dos anys més tard faria famosa la Luftwaffe. Malgrat tot, els bombardejos de l’Aviazione Legionaria van ser més aviat modestos al costat dels 40.000 morts que els anglesos van fer a Hamburg o dels 100.000 que els americans van fer a Tòquio.

A diferència dels anglesos i dels americans, als catalans no els va ser donada la possibilitat de fer justícia i potser per això l’associació Altraitàlia ha trobat ara el camp adobat a Barcelona per denunciar els aviadors que van participar en aquelles missions contra civils. Com que Mussolini no havia declarat la guerra a la República, totes les accions dutes a terme per les unitats italianes poden considerar-se fora de la llei. Després de 70 anys, la iniciativa pot semblar banal o fins i tot innecessària. Però, de fet, és una càrrega de profunditat contra l’Espanya Constitucional. Jutjant vellets condecorats per un altre país, de sobte es recorda que, a Espanya, ningú no ha demanat mai explicacions als còmplices locals d’aquelles massacres, cosa que encara avui té un fort significat polític perquè els seus beneficiaris tenen un paper influent en l’elaboració del discurs convencional.

Com deia l’Enric Juliana en el seu article sobre la notícia, el perdó és una font de poder i cal saber-lo gestionar. Però per perdonar primer cal poder jutjar i la Transició més que basar-se en el perdó es va basar en l’oblit, que també dóna poder, però més efímer, com s’està veient últimament. L’oblit de la Transició va tenir la sort de coincidir amb les ganes d’oblidar de tot Europa i això ens va donar uns anys bons que, a parer meu, no s’han aprofitat gaire. És significatiu que de seguida que la història ha reprès la marxa Espanya hagi tornat a entrar en el cicle de sempre. Primer l’oblit perverteix el sistema i, després, els catalans paguem els plats trencats; com dic és la història de sempre. Potser sí que un acte solemne de desgreuge amb les autoritats italianes hauria estat més brillant i efectiu que perseguir aviadors vellets. Però cadascú utilitza allò que té a mà per defensar-se i resulta que per Barcelona hi passava Altraitàlia.

Els catalans tendim a creure que totes les bufetades que rebem són fruit de la manca de prudència i maquiavelisme. Però jo no puc deixar de pensar que cada vegada que Barcelona ha estat bombardejada, Europa ha caigut al costat fosc i la llibertat se n’ha ressentit arreu del món. Llegeixin la història amb imparcialitat, sense fer cas dels oripells i de la propaganda de les pel·lícules de Hollywood, veuran que els catalans no som, ni de lluny, un dels pobles europeus que ha patit més. Que et bombardegi Marinetti, en segons quines circumstàncies, pot ser un preu relativament baix. Al món hi ha gent violenta. Alguns països tenen la mania de voler colonitzar als altres. I en el Centre Nacional d’Inteligencia, que pagues amb els teus impostos, una colla de senyors amb cognoms d’aquells tan llargs treballen per evitar que els catalans arribin a tenir mai un Estat.

De vegades la intel·ligència i el diàleg no ho poden tot. I de vegades perdre -o que et bombardegin- pot ser l’única manera d’assegurar-te que un dia guanyaràs.

Hola Joan,

Ja sóc aquí. Vaig arribar dilluns. Volia anar a veure El cónsul de Sodoma, aquesta pel·lícula sobre Gil de Biedma que ha fet tan soroll, però em vaig trobar els cinemes tancats. Com saps, a mi Biedma m’agrada d’aquella manera. Trobo que és un poeta per gent que es mira el mirall amb cara de pena 10 vegades al dia. La seva poesia és el bell reflex de la depressió que segueix l’eufòria del saqueig: Barcelona-Manila, ciutats famoses pel paper dels militars i dels bordells. Alguns amics del poeta s’han ofès perquè el film no el deixa prou bé. Suposo que esperaven una epifania sobre la tragèdia de l’homosexual reprimit per la dictadura. A mi ja m’està bé que s’ofenguin. Ja és hora que els ultratjats no siguem sempre els mateixos. Biedma: t’estimo molt, quan em sentia un miserable et llegia, però que et bombin. I sobretot que bombin als Senyors del Cinema.

La llei del cinema serà el gran èxit del tripartit. Tot el que soscavi els monopolis franquistes és un mèrit que cal reconèixer, i utilitzo el franquisme com el cim d’una política, esclar. Ja sé que no tota la culpa és d’Espanya. Però l’autocrítica ja la faré a casa, ho vaig decidir després de veure la diferència de criteris amb què es rebien els llibres de Pla i de Companys. Per cert, vas llegir l’article sobre Pla i les “centrals atòmiques”? Sempre que els espanyols ens volen prendre el pèl citen a Pla, em recorda aquell aforisme: “Citar algú és el primer pas per convertir-lo en un mico.” De fet, per això li vaig fer un homenatge. I vas veure com rematava l’article el nostre estilós columnista? “El proyecto atómico ampurdanés habría cambiado la historia de Catalunya”. Si se t’acut una idea més petita de Catalunya i de la història ja m’ho faràs saber.

Tal com està organitzat el casino, el debat no dóna per més. Tot es juga entre el petitisme dels apoltronats i la ingenuïtat dels peluts de les enganxines verdes amb un sol i la inscripció: Nuclears, no gràcies. Tenint en compte la política que s’ha fet a la Costa Brava no hauria vingut d’una central nuclear. En canvi, la llei del cinema és una novetat. Reforçarà la llengua dels homes que han donat més talent i més amor al país. Recuperar el múscul lingüístic és el primer pas per agafar consistència. Els catalans tenim un problema d’inconsistència, però la primera inconsistència és creure que som el país que té més inútils per habitant. Et penses que a Anglaterra no estan esverats amb la barra dels polítics i el gruix d’empleats que es passen el dia parlant de solidaritat i no aixequen una palla de terra? Els dilluns i els divendres els senyors de la City i les oficines del govern es fan un tip de rebre emails de treballadors i funcionaris malalts. L’email ha sigut un invent perquè evita als assalariats la molèstia d’haver de sonar convincents, i als amos, la incomoditat de fer-se els tontos. Les webs també donen per molt: ara n’hi ha una que recull quartos per denunciar Blair davant del Tribunal de la Haia per crims contra la humanitat.

Amb això vull dir que la diferència mai no la marca l’estupidesa, sinó el talent i les facilitats que l’entorn dóna a les persones per desenvolupar-lo. A Londres o París l’estructura t’ajuda, et salven les victòries heretades, igual que a mi em va salvar l’esforç dels meus pares i a tu t’ha salvat l’esforç dels teus. D’on t’ha vingut sinó aquesta segona oportunitat? Tenim el deure de defensar el nostre món perquè els que vinguin darrera ho tinguin més fàcil. Ara els anglesos debaten si volen ser “una potència de primer ordre o un país com Itàlia o Espanya”. S’han quedat sense diners i el govern vol retallar les despeses militars. El públic pressiona perquè es retirin les tropes d’Afganistan sense pensar que si tanquen l’exèrcit a casa acabaran veient la televisió xinesa. Els americans tenen un problema semblant. Obama vol avortar un projecte per anar a la lluna i destinar el pressupost a sanitat. El problema és que els xinesos i els indis no dormen i, com recorda el The Times, perdre la cursa dels estels a la llarga restarà molts més diners a la sanitat americana de la que ara es guanyaran.

“We choose to go to the moon and do the other things not because they are easy, but because they are hard”. Kennedy tenia raó: no tot el que val la pena es pot justificar en beneficis immediats. Aplicat al món nostre d’ambicions microscòpiques això vol dir que o bé fas la llei del cinema i d’altres coses o després no t’estranyi que La Vanguardia sembli La Voz de Castilla. Totes les ciutats importants tenen la seva llengua, i la fan valdre. Les llengües no serveixen només per comunicar-se. Ens podríem comunicar per signes. Les llengües forgen mercats i sistemes d’interessos i reverteixen l’esforç que cal per aixecar el llistó de la intel·ligència al territori que les cultiva. Per això, a les biblioteques de l’Instituto Cervantes, Pla hi té una posició marginalíssima, d’escriptor folklòric. I per això la professora d’anglès m’esbroncava quan, enlloc de dir una paraula anglesa, deia el seu equivalent nordamericà.

Barcelona no és Dublín 1900, on Joyce deia que voler ressucitar el gaèlic era com voler ressucitar una mòmia egipcia. En canvi, sí que és Dublín 1900 pel que fa a l’ambient de ciutat ocupada que l’escriptor descriu a la seva obra. Passeja’t per la web citymayors.com. La davallada de Barcelona contrasta amb la importància que es dóna a la seva marca i els seus actius. En marca i possibilitats, els estudis situen la nostra capital darrera de París i Londres. Això es palpa a les converses i a les llibreries d’Anglaterra. És lògic perquè, ara que a Europa no hi ha guerres, els economistes consideren el pòsit cultural de les ciutats un valor en alça juntament amb el clima i l’esperit bohemi. La gent de talent, diuen, busca l’equilibri entre l’hedonisme i el caliu de les arrels, i tot això ho tenim. En teoria som l’hòstia. A la pràctica potser portem massa temps saquejant l’herència del modernisme i del noucentisme. Per això en els rànquings de toca pela només assolim un lloc destacat entre les ciutats més cares. En les llistes importants tot és baixar estrepitosament -a favor de la capital d’Espanya.

I bé: l’altre dia vaig veure que uns quants amics us aferràveu a una frase de Mossèn Ballarín: “La llibertat és saber dolorosament, pacíficament, silenciosament, que els nostres no arribaran mai. Però que els esperarem sempre”. I una merda (i que em perdoni el mossèn). La llibertat és assumir que “els nostres” som nosaltres. I la resta és transcendentalisme sòrdid de nen malcriat com el de Gil de Biedma, que fa bo de llegir mentre t’empasses les pastilles del psiquiatre.

Estudia molt i saluda la tortuga de l’Ateneu. Aviat us vindré a veure.

Enric