Escric aquest article sense saber què van dir els diputats catalans i espanyols en la pantomima que es va celebrar ahir al Congrés sobre el nostre Referèndum. Molt més important que la cerimònia de la confusió que es va escenificar ahir, han sigut les notícies que ens han arribat del Vènet aquestes últimes setmanes. La celebració d’un referèndum digital i la construcció d’un tanc domèstic per part de suposats nacionalistes venecians ha omplert de satisfacció alguns periodistes i polítics espanyols que no han entès del tot els canvis que hi ha hagut al món els últims anys.

Als diaris, i també en converses amb amics, sovint surt l’argument que França i Alemanya no permetran que els catalans obrin la llauna de les sobiranies nacionals segellada en el vell pacte de Westfàlia. Alguns intel.lectuals i polítics unionistes creuen realment que la proliferació de moviments separatistes per Europa serà un factor que ajudarà l’Estat a aconseguir el suport internacional que fins ara no ha trobat per fer callar l’independentisme català. Però si els dirigents europeus saben història és probable que acabi passant tot el contrari. De fet, no m’estranyaria que algun dia escoltem les converses d’un diplomàtic europeu o americà dient que cal sacrificar Espanya per salvar França, Itàlia o fins i tot potser Alemanya – que també té els seus reductes de ciutadans inadaptats.

Seria bo de recordar que si Escòcia es disposa a votar aviat sobre la seva independència és perquè fa uns anys va admirar la Generalitat de Jordi Pujol i va voler tenir una autonomia com la de Catalunya. També seria bo de tenir en compte que el terrorisme etarra ha estat derrotat i que no trigarem a veure aquests bascos ferrenys que aixequen troncs i pedres agafant-se de les mans com les nostres assenyades marietes en una via per la llibertat que naturalment passarà per Navarra. Els polítics convergents sempre diuen que Madrid no hauria de subestimar la voluntat del poble català. Jo crec que haurien d’anar a fer una reflexió semblant a Brussel.les. Els catalans hem perdut totes les guerres per la nostra llibertat, però abans sempre hem tingut força per posar Espanya de cap per avall.

Si jo fos un patriota de qualsevol país de la Unió una mica artificial correria a donar via lliure a Catalunya per la seva independència. Com abans els catalans haguem de preocupar-nos d’un Estat, abans deixarem d’escampar el virus del cantonalisme i de l’autodeterminació dels pobles. A més, no és per amenaçar, però aquesta vegada juguem a casa perquè la democràcia és el paradigma dominant. Tot i la crisi econòmica que assola el continent, no estem al 1705, ni al 1808, ni al 1870, ni al 1914, ni molt menys no estem al 1936. Els catalans hem tingut la mania de voler tornar a aparèixer al mapa coincidint amb grans esclats de violència fraticida a Europa, per això els unionistes espanyols s’han acostumat a resistir i a esperar que la situació internacional els ajudés a derrotar-nos.

Ara, deixar que Madrid vagi allargant la situació és una tàctica que pot esclatar al nas de tots els europeus, perquè Espanya ja no és una ballena embarrancada a les costes del continent sinó que és membre de la Unió. Els catalans som especialistes en perdre guerres, és veritat; però som els millors organtizant merders i subvertint esquemes. Si a Brussel.les són intel.ligents veuran que, en el context actual, el mal menor és ajudar-nos a assolir la independència perquè estiguem tranquils i callem d’una vegada.

Una lliçó bàsica de les relacions poder passa per entendre que la manera més segura de dominar l’altre és fer-ho a través de la seva força -i, per tant, de la seva identitat. Així ha funcionat la relació entre Catalunya i Espanya: primer l’Estat va caricaturitzar el nostre catolicisme, després va convertir els virreinats en una farsa, després va banalitzar la nostra valentia i així fins al federalisme, el republicanisme, l’europeïsme i el catalanisme. Fins i tot amb el nostre esperit emprenedor ha jugat Madrid, i així hem acabat, en fallida. Quan siguem independents descobrirem que Espanya érem nosaltres passats per la deformació esperpèntica d’un mirall concau. Per això quan Josep Piqué va intentar fer passar el partit d’Aznar per catalanista vaig saber que el catalanisme era mort, i així ho vaig escriure -va ser un dels meus primers articles. Ara l’única sortida que li resta a l’Estat, si no es produeix un canvi d’escenari internacional que avali la violència, és folkloritzar l’independentisme. L’estratègia de CiU passa per donar peixet per aquí. Mas diu que la consulta és Constitucional perquè no serà vinculant -cosa que sempre va insinuar, molt previsorament- i mira de veure aviam si Madrid pica. CiU, que és el partit que realment mana a Espanya -i, per tant, l’únic que pot trencar-la-, guanya d’aquesta manera en qualsevol dels escenaris. Si Madrid accepta l’envit i mira d’adulterar la consulta, segons quin sigui el resultat  sempre podrà passar-se la Constitució pel folre. Si Madrid no juga o no surten els resultats previstos, podrà continuar allargant el discurs a conveniència, fins que la fruita maduri en un sentit o un altre. L’únic que no pot fer Mas és tirar enrera, perquè l’Estat ho aprofitaria per esclafar el país i la mateixa CiU. Es parla dels Tribunals, de la cita del 8 d’abril i de l’opinió de no sé quins empresaris. En realitat Mas ja ha posat la sort de Catalunya en mans dels electors. El president ja ha dit, com Juli Cèsar quan va creuar el Rubicó: “Senyors, deixem que els daus volin ben alt!”

En el vídeo se sent algú que crida: “fill de puuuuta”. I llavors veus Jordi Cañas que es tomba enfurismat i comença a caminar cap als manifestants com si fos un brau que volgués embestir-los. Les enrabiades del diputat de Ciutadans han esdevingut un clàssic. En un altre vídeo vam veure com s’indignava agrament amb Josep Rull i li etzivava: “Me estás haciendo burla? Me lo explicas fuera”. I en un altre vam contemplar com esbroncava a crits un historiador vell i jubilat perquè durant una tertúlia li havia dit que en el seu discurs hi havia actituds franquistes (ell que en privat diu que “el franquismo no fue para tanto” i que no ha tingut una experiència directa ni familiar del que han significat les dictadures per Catalunya).

El moment més pintoresc d’aquesta última performance és quan un parell de membres del comitè d’empresa de TV3 aturen Cañas abans que arribi a la gent i miren de calmar-lo. Canviant al català per donar més dramatisme a la seva condició de pobre màrtir, el diputat li pregunta a un dels nois: “tu tens mare?, tu tens mare?”

Tothom sap que, en l’accepció més utilitzada, fill de puta és un vulgar sinònim de mala persona. Precisament un company seu de partit, Juan Carlos Girauta, va retuitejar fa pocs dies un article que començava citant la Real Académia de la Lengua Española per clarificar aquest matís, abans de començar a insultar un independentista que feia comentaris de mal gust al facebook. El fet que Cañas barregi la seva mare tan fàcilment amb la seva feina de polític no ajuda a fer creïble la imatge de noblesa i dignitat que vol donar amb els seus numerets. És realment còmic que un partit que reivindica la convivència i el radicalisme democràtic tingui uns líders tan susceptibles i inflamables.

Segons la saviesa universal només ofenen les veritats, però es veu que en aquest racó de món els delinqüents com el senyor Millet encaixen molt millor els insults i les desqualificacions que no pas alguns polítics unionistes. Parlem de Cañas però també podriem parlar de Juan Carlos Girauta, que va de polític tolerant i liberal i d’uns anys ençà tampoc no està tranquil si no abandona alguna tertúlia catalana abans d’hora. O de l’Anna Grau i la Inés Arrimadas, que també se senten de seguida personalment ofeses i atacades, sinó les tractes com princeses.

Abans d’increpar Cañas, els treballadors de TV3 havien insultat d’altres polítics i no n’hi va haver cap que tingués l’egoisme d’anar a encendre encara més els ànims dels treballadors. Un polític cobra per no convertir els conflictes en una cosa personal i és poc noble tocar temes sensibles amb un verb esmolat i després emprenyar-te com una mona a la primera de canvi. Si en comptes de buscar merder, Cañas defensés la unitat d’Espanya amb més gràcia i sentit constructiu probablement no li dirien fill de puta tan sovint. Trobo que diu molt de la situació política actual que el partit que reivindica més els valors cosmopolites de l’Estat tingui un discurs tan contaminat per la violència que ha forjat Espanya i tan impermeable al retrocés que aquesta mateixa violència ha experimentat a tot el món, en els últims setanta anys.

Com explica Steven Pinker en el llibre The better angels of our nature, el descens de la violència és una de les notícies més bones de la història des de la derrota del nazisme i, en canvi, és una de les menys valorades i tingudes en compte pels polítics i pels intel·lectuals. No és només que les actituds violentes hagin perdut glorificadors, sinó que els canvis tecnològics, culturals i mercantils la fan cada cop més contraproduent i cara. Sense aquest fenomen que el psicòleg de Harvard descriu amb una profusió tan rica d’exemples -i que s’ha vist tan bé les últimes setmanes a Crimea-, Catalunya no s’hauria atrevit a plantejar-se un procés d’independència. Suposo que és per aquest motiu que alguns polítics unionistes s’esforcen a parlar com si el món no hagués canviat i que, d’altres, s’han convertit directament en un bidó de gasolina amb potes, buscant entre la multitud una espurna que els encengui.

Madrid té prou gent per provocar un merder que desacrediti els partidaris de la independència. Però no està en la situació d’obligar Catalunya a mantenir-se dins d’Espanya contra la seva voluntat a mitjà o llarg termini -si la humanitat segueix evolucionant en la mateixa direcció. A Rússia, la majoria dels ciutadans estaven a favor d’annexionar-se la península de Crimea, però més del 70 per cent estava en contra d’aconseguir-ho per la força. No només ha sigut la comunitat internacional que ha obligat Putin a vigilar les formes en la seva audaç maniobra política. Amb això vull dir que el partit determinant entre Catalunya i Espanya no es jugarà en el Congrés dels diputats, ni al Tribunal Constitucional, si no que es jugarà al carrer entre els nacionalistes catalans que volen mantenir l’ordre com sigui i els no nacionalistes cosmopolites tolerants que, abans que l’ordre sigui català, sembla que preferirien destruir-lo.

Estic acabant de llegir un llibre sobre la Il•lustració i la Revolució Industrial que m’ha fet pensar en les conseqüències de la derrota de 1714. El llibre de seguida em va interessar perquè l’autor no menysprea el poder de les idees i perquè, tot i centrar-se en el cas britànic, té un enfoc molt europeu. La tesi de l’autor, un tal Joel Mokyr, és que al voltant de 1700 Europa ja estava immersa en la colla de canvis de mentalitat, de progressos tecnològics i de redefinició de les relacions polítiques que acabarien socialitzant la riquesa fins a un punt impensable i fins aleshores desconegut en la història del món.

Mokyr assegura que el fet que els britànics lideressin aquest procés és circumstancial. La revolució industrial l’hauria pogut encapçalar qualsevol altre país del continent i només haurien canviat alguns matisos. Segons Makyr, la Revolució Industrial va ser una obra conjunta dels països europeus promoguda per un ambient intel•lectual i mercantil que es va anar covant a tot el continent. Tal com es planteja el llibre, si la Gran Bretanya es va convertir en el gran taller del món és perquè les idees que van catapultar l’economia europea van trobar a l’Illa el seu millor laboratori.

El llibre explica com la Unió d’Anglaterra amb Escòcia va permetre els britànics d’unificar el mercat interior abans que la resta d’Estats europeus. El fet de tenir unes fronteres protegides pel mar va alliberar l’economia britànica de la destrucció ocasionada per les guerres, i les industries van poder aprofitar millor les innovacions i l’especialització dels treballadors. Per descomptat, el llibre remarca la feina liberalitzadora feta per la Revolució Gloriosa de 1688. L’autor recorda que molts dels instruments que s’associen a la Revolució Industrial s’haurien pogut construir amb el coneixement disponible el 1600. El que va marcar la diferència, insisteix, va ser el clima intel•lectual cada cop més favorable a treure’n rendiment.

Els treballs de James Amelang o de Garcia Espuche han deixat prou clar que Barcelona participava de l’esperit que va permetre Londres desenvolupar el model econòmic que acabaria servint de patró a la resta d’Europa. Fins i tot pel que fa a la importància de l’espionatge industrial, el cas anglès fa pensar en el català. Mokyr dóna molta importància a la revolució gloriosa, però a mi se’m fa difícil no pensar en la guerra de successió i en l’efecte que devia tenir en el procés que descriu el llibre. Diria que, derrotant Catalunya el 1714, Espanya va matar la gallina dels ous d’or i que els anglesos van quedar-se en una situació de privilegi davant d’un continent dominat per una França governada per caps d’Estats tirant a egòlatres i despòtics.

Curiosament, és durant els primers anys del segle XVIII que l’economia anglesa supera per sempre l’holandesa. Els impostos sobre el vi francès que van convertir la cervesa i el whisky en les grans begudes nacionals britàniques s’aproven el 1713 –el mateix any de la Pau d’Utrech. Algunes de les lleis sobre la protecció de la propietat i sobre el control de l’especulació bancària que serviran de base perquè l’economia de les illes s’acceleri també són d’aquests mateixos anys. La Unió entre Anglaterra i Escòcia se signa el 1707, l’any de la derrota d’Almansa. El mateix Mokyr dedica pàgines i pàgines a defensar que les guerres colonials promogudes per Londres i París no sols anaven contra les teories econòmiques dels il•lustrats, sinó que van perjudicar la Revolució Industrial més que no pas afavorir-la, com habitualment es creu.

Tot i que el llibre no esmenta per res la Guerra de Successió, és fa difícil no preguntar-se què hauria passat si els holandesos, els alemanys, els austríacs i els catalans haguessin derrotat, juntament amb els anglesos, les forces borbòniques. Hi ha un mapa d’aquella guerra dibuixat per Vicenç Vives el 1950 del qual ja vaig parlar una vegada. Sobre les fronteres de l’Europa de 1705, el gran historiador va dibuixar una línia verda que anava de Barcelona a Torí, de Torí a Viena, de Viena a Berlín, de Berlín a Amsterdam, d’Amsterdam a Londres i de Londres a Lisboa. Amb el mapa és molt fàcil d’entendre perquè els catalans i els anglesos van conquerir Gibraltar i perquè Madrid i París es van defensar amb tanta fúria.

És temptador pensar que, sense Barcelona, aquest circuit comercial va quedar estroncat i que la revolució industrial es va haver de refugiar a la Gran Bretanya, mentre la resta d’Europa quedava dividida entre ultramontans arnats i progressistes dogmàtics. Catalunya és com aquelles peces petites que potser no es veuen però que, si fallen, fan que l’engranatge no acabi de rutllar. Em sembla que si trobo el correu electrònic de Joel Mokyr li enviaré el mapa. El vaig veure en la portada d’un llibre d’homenatge a Vicens Vives titulat El naixement i la construcció de l’Estat modern. El llibre de Mokyr porta el títol de The Enlightened Economy: Britain and the industrial revolution 1700-1850. Llegir-lo fa pensar. I ara que tantes coses ens fan creure que encetem un nou període històric estaria bé ser previsors i mirar de no tornar-nos a quedar en el pròleg.

L‘altre dia vaig llegir al twitter una conversa molt interessant entre el Jordi Graupera i l’Enric Juliana, que després el Francesc Marc Àlvaro va recollir en un article. Segons em va semblar entendre, els tres columnistes de La Vanguardia estan d’acord que hi ha prou força popular -que hi ha país- per constituir un Estat independent. Després de dues manifestacions multitudinàries, no sé quantes consultes populars i un concert al Camp Nou amb Lluís Llach i Dyango, la major part de l’opinió publicada ja no posa en dubte que el poble català existeix al marge del cognom de les persones i de les opinions que la gent pugui tenir sobre les coses més contradictòries i diverses.

Ara sembla que l’única preocupació que hi ha és com ens ho hem de fer per separar-nos d’Espanya sense prendre mal. L’Enric Juliana, amb el seu estil florentí, va resumir-ho amb aquesta frase: I amb Maquiavel què fem? En el cas dels països ocupats, Maquiavel recomana al Príncep que si no pot exterminar o reduir un país el millor que pot fer per tal de dominar-lo és mimar la seva elit i donar-li privilegis que la facin poderosa i alhora dependent. No sé quina solució donaria Maquiavel en un cas de tossuderia tan extrema com la catalana. Però per poc que se segueixi la política, sembla que l’únic pla de l’actual classe dirigent barcelonina amb casa a l’Empordà consisteix en abaixar el llistó i guanyar temps, esperant que sorgeixi l’ocasió de presentar-se com el garant de l’ordre si el país esclata.

El trencament anunciat per Aznar no és pas el dels Rodríguez contra els Vila, com s’ha insistit des dels temps de la Transició. El trencament, si es produeix, es donarà entre el món que viu de la xarxa clientelar establida per les elits i la resta del poble català. A Catalunya no hi ha un problema ètnic; hi ha un problema social derivat d’una ocupació política que fa més de 300 anys que dura. Si el país corre el perill de trencar-se és per les desigualtats i les confusions que genera l’existència d’un sistema d’interessos que permet que l’elit faci i desfaci amb la condició d’assegurar la desviació de recursos cap a Espanya i la preeminència de Madrid sobre Barcelona. La gestió d’aquest problema, que només durant el segle XX ja va provocar dues dictadures, és la pedra de toc del procés d’independència.

Després de destruir la nostra aristocràcia i la nostra classe popular, ara la unitat d’Espanya exigeix que l’elit catalana ofereixi en sacrifici la classe mitjana del país. És un fenomen que es podia preveure ja fa anys, i que està escrit en els mapes. En una època en la qual l’economia ha substituït l’ús de la força per l’acumulació d’intel·ligència i de velocitat en les comunicacions, el centralisme no té -si mai les ha tingut- les connotacions irracionals que dibuixa Germà Bel en el seu famós llibre sobre Espanya. L’espanyol mitjà intueix que el futur dels seus fills passa per engrandir la capital del seu país, per això cap diari de Madrid no es preocuparà d’entendre què passa a Catalunya. Saben que el problema no es pot arreglar i que hi haurà guanyadors i perdedors com en qualsevol època de canvi.

Explico això perquè la socialització del sobiranisme a la qual estem assistint és instint de la supervivència en estat pur, en el sentit més tràgic i més material del terme. Després d’anys idealitzant Vicens Vives i la seva visió estrafeta del pactisme, poc a poc es va veient que Ferran Soldevila encaixa millor amb els mapes que avui divulguen els economistes i els problemes geopolítics que sempre ha plantejat la llibertat de Catalunya, per no entrar en d’altres consideracions que ara es farien llargues. Jo no crec que Dyango hagi canviat, em sembla que és el món que avui és diferent. Tampoc no som l’únic país amb una classe mitjana descontenta i empobrida, igual que a primers del segle XX no vam ser l’únic país que tenia una classe obrera cada cop més explotada i combativa.

Aquí, com que l’elit dirigent té el cul llogat, és veritat que les coses pengen més d’un fil. Però per salvar la situació jo no comptaria massa amb Maquiavel, que només serveix quan tens míssils, ni molt menys amb els miracles, tot i que en sóc un gran admirador. El perill real de trencadissa no ve de la desconnexió entre Catalunya i Espanya, com diuen els nacionalistes espanyols. El factor que pot desencadenar un trencament, aquest trencament que somien alguns espanyolistes, és que es vagi generant una distància insalvable entre les necessitats de la majoria de la població i la xarxa d’interessos clientelars que tenen escampada pel país els homes que fins ara decidien les regles del debat polític.

Això, com que la gent té consciència, provocarà contradiccions molt comprensibles, que ja veurem com es resolen i que donaran alguns senyals. Perquè el perill que corre Catalunya no és Espanya, que no té quartos ni per pagar el iot del rei. És que la xarxa de gent intel·ligent capaç de fer-se responsable del país més enllà dels seus interessos més concrets no sigui prou forta. És veritat que es pot morir de voluntat de ser, però també es pot morir de murrieria i de passotisme. De fet podem morir de moltes coses, fins i tot de cofoisme, com hem vist últimament. Ara, el que converteix els derrotats en morts vivents no és el fracàs, és la vergonya de no haver fet el que calia. Diria que per això celebrem el 1714 i, en canvi, odiem el 1939. Per això, també, ens trobem que fins i tot ara que tothom elogia Joan Sales encara no sabem com tractar la República i la dictadura sense un indispensable mínim de cursileria.