El president Mas i la Colau tenen una cosa en comú, i és que tots dos són fills del Gran Germà espanyol i no ho volen reconèixer. Per això tots dos se senten l’encarnació del Bé i la mesura de totes les coses que passen a Catalunya. Com que treballen per a un poder superior sense ser-ne conscients, els costa entendre que hi ha tantes morals com persones hi ha al món. El seu discurs és propi de capellans, més que no pas de polítics. Els seus discursos d’entrada enlluernen, però a la llarga són molt destructius. El discurs dels pobres que fa la Colau és el revers del discurs del “fer-ho bé” de Mas. Colau fa amb la gent que pateix pels diners el mateix que CiU ha fet tota la vida amb la gent que patia pel país. Mas i Colau basen el prestigi en idees que no s’acaben mai i que són una coartada inesgotable per ajornar la independència. Un país és una idea concreta d’humanitat. Per això Déu va posar les nacions al món. Déu va veure que si els homes intentaven imitar-lo l’univers acabaria malament i va inventar-se una torre de Babel tota plena de països per posar límits a les seves bogeries i ambicions. Com que Mas i Colau són fills d’un país sense sobirania, la seva idea de justícia no toca mai de peus a terra. Ells no s’imaginen fins a quin punt la manca d’un país sòlid que els endreci espatlla les seves intuïcions. L’un va veure que la casta no es podia oposar a la independència i l’altra es va adonar que els polítics no podien actuar com si fossin empleats de poders ocults. Tots dos veuen un problema, però no saben com resoldre’l perquè són com aquests africans francòfons que es pensen que el seu poeta nacional és Baudelaire. Fixeu-vos amb quina mala bava l’amiga d’Iniciativa dispara contra CiU. És una ràbia freudiana, una ràbia de fill que odia els pares i que gira l’artilleria contra ells. Són fills d’un país colonitzat i no tenen prou valor per afrontar-ho. La seva prepotència és un mirall de la seva frustració.

És entendridor de veure el nivell de crispació que el debat municipal ha assolit a Barcelona. Quan un es mira les enquestes de satisfacció dels barcelonins dels últims anys resulta sorprenent que l’alcalde Trias pugui arribar a ésser descavalcat per un discurs que qualifica el seu govern de mafiós, entre d’altres amables adjectius. El mateix passa quan es ressegueix la política d’inversions per barris, i quan es repassa el currículum de pactes de l’alcalde amb d’altres formacions polítiques. Això per no parlar del bon paper que Barcelona fa en els índexs de desenvolupament urbà que s’han realitzat al món, els últims anys.

Diuen que la ciutat s’ha venut al turisme i al capitalisme descarnat però el model turistic i capitalista que tenim és el mateix que van desenvolupar els governs d’esquerra durant tres dècades. En aquells governs hi havia representats tots els amics i simpatitzants dels grups que ara ataquen Trias com si fos el dimoni escuat. La politica d’habitatge de Barcelona, per exemple, durant molts anys la va portar Iniciativa. Pel que fa al turisme, veient l’evolució dels últims anys, hom diria que el que realment molesta és que els visitants de Barcelona cada cop vagin més ben vestits i comprin en botigues més cares.

Barcelona s’ha convertit en un camp de batalla perquè va millor que mai. Sempre que la capital de Catalunya agafa força entra en conflicte amb Madrid i posa en perill la unitat d’Espanya. És una constant històrica. Ho sabia aquell general que, quan va arribar a la ciutat, el gener de 1939, va preguntar: “quien ha permitido esto?”. I ho sabien els militars del segle XIX que es van oposar a tirar a terra les muralles -amb Espartero al capdavant, dient que calia bombardejar la ciutat cada mig segle. També ho sabia Porcioles, l’alcalde franquista que va salvar Barcelona de ser destruïda, a canvi de no recatalanitzar-la, i que abans de la guerra civil havia escrit:

“L’onze de setembre de 1714 no es una data gloriosa per a Catalunya i es prodigaren, sí, per part dels ciutadans de la noble Barcelona, actes veritablement heroics. Els hi mancava, però, a aquells braus catalans, la consciencia nacional, la voluntat decisiva dels avantpassats, perquè la seva obra es pogués veure coronada amb la victòria. En perdre la nostra pàtria definitivament les seves llibertats i en veure’s completament anorreada, vençuda i humiliada, sentí l’enyorança de la seva personalitat pròpia i la vergonya d’un poble que havia jugat un tan gran paper en el concert mundial es veiés subjecte a un Estat que l’odiava ”

Seguint l’exemple porciolista, Pasqual Maragall va creure que podria projectar Barcelona al món evitant el conflicte amb Espanya i al final es va trobar ell mateix embolicat amb la senyera per defensar quatre coses bàsiques. Potser cal recordar que el merder que tenim ara ve, en bona part, de l’obsessió d’Aznar per tancar el debat autònomic i convertir Madrid en el Pequín del món hispànic. Davant d’aquella política, Maragall va protestar amb un article en El País denunciant que “Madrid se va”. Trias va optar per abraçar l’independentisme amb tebiesa i mantenir un perfil baix. Ara es troba que la seva gestió no llueix prou i que, a través de l’Ada Colau, l’Estat sembla decidit a fer bona l’amenaça de l’Aznar que abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya.

Barcelona genera el 30 per cent del PIB de Catalunya i ocupa el 34 per cent dels seus treballadors. Si Barcelona creix, tots els habitants de l’àrea metropolitana i de la resta de Catalunya se’n beneficien. No només això, si Barcelona continua guanyant múscul econòmic i projecció al món, com aquests últims anys, les reivindicacions sobre el port i l’aeroport, ara en mans de Madrid, guanyaran força. Una altra cosa que passarà és que Tolosa i Perpinyà miraran cap a Catalunya més del que ja hi miren ara. Com que l’Ajuntament de Barcelona és de les poques institucions que han passat la crisi sense endeutar-se –i alguna cosa hi deu haver tingut a veure l’actual alcalde-, la ciutat és un reforç per a la sobirania catalana.

Per tant, qui està interessat a introduir les baixes passions en el debat polític sobre Barcelona? Per què una candidata que es presenta amb una llista plena de veterans d’Iniciativa, un partit vinculat a empreses com Agbar, està fent ombra a la CUP? Alguns candidats s’haurien de preguntar si la seva preocupació és la qualitat de vida de Nou Barris o la unitat Espanya, i deixar de fer el joc a l’Aznar. Els qui intenten substituir les bones idees pel ressentiment social haurien de pensar que, a la llarga, ells també hi perderan.

El dia dels assassinats de Charlie Hebdo un expert en relacions internacionals em va escriure per preguntar-me què passaria amb el procés si hi hagués un atemptat gihadista a Catalunya. Les insinuacions de Fernández Díaz m’hi han tornat a fer pensar. Les declaracions del ministre complementen les pressions que la policia fa sobre la immigració, a través dels permisos de treball i residència, i fins i tot de reagrupament familiar, per evitar que es pronunciïn a favor del sobiranisme. L’Oriol Junqueras pot fer un llibre amb Justo Molinero perquè Franco fa anys que és mort i perquè el president de Teletaxi té la vida resolta. Qualsevol observador s’adonarà que ni ERC ni la CUP, ni tan sols CiU, no presenten públicament nous immigrants, perquè depenen de permisos i papers sotmesos a la decisió arbitrària de l’Estat. A banda de la feina que fa l’Àngel Colom, la nova immigració es troba, igual que la immigració del temps de la dictadura, apartada de Catalunya per la policia espanyola. A més d’utilitzar el gihadisme per espantar els nouvinguts i per mediatitzar-los –com Franco va fer amb el fantasma del rojo-separatismo–, l’Estat vol donar el missatge que una Catalunya independent constituiria un forat negre en la seguretat europea. En realitat, el paper d’Espanya en la lluita contra el gihadisme està subordinat al de França i la Gran Bretanya, que tenen experiència i interessos en les excolònies. Una altra cosa és que, com va demostrar la gestió de l’11-M, Madrid sigui capaç d’utilitzar qualsevol cosa per acomplir els seus deliris de grandesa. Per això és important que, en comptes de caure en el menyspreu fàcil del ministre, tinguem clar que el gihadisme pot esdevenir un aliat valuós de la unitat d’Espanya –o si més no de l’Espanya visigòtica que no deixa votar. Intentaran penjar-nos la llufa del nou terrorisme. Encara que el problema d’Europa no s’hagi trobat mai a Barcelona.

Dissabte al matí, mentre repassava els diaris de la setmana, vaig ensopegar amb uns quants articles que em van recordar la importància que tindran les properes eleccions municipals a Catalunya. Com és sabut, la globalització ha donat protagonisme als pàries del món i ha produït un estira i arronsa general entre els governats i els governants. A Hanoi, ara mateix, la gent va pels carrers abraçant-se als arbres per evitar que el govern comunista porti a terme un talla massiva que deixaria pelats els bulevards de la capital vietnamita. A Singapur, la llei prohibeix encara mastegar xiclet però el govern ha aprovat els pressupostos més socials de la seva història coincidint amb la mort de Lee Kwan Yew, el carismàtic pare de la pàtria que va governar amb mà de ferro el país durant més de tres decades.

Mentre que, a l’Àsia, la combinació de tecnologia i de diners està reforçant les defenses d’una societat fins fa poc passiva i obedient, als països occidentals l’estabilitat dels governs es veu amenaçada pel ressò extraodinari que la tecnologia ha donat a l’empobriment i a la desmoralització dels últims anys. La tornada vibrant de Sarkozy i els somriures de Marie Le Pen no es poden separar de la crisi de l’Estat francès i de les retallades que ha hagut d’implementar el nostre president Manuel Valls. En el cas de l’Àfrica és significatiu que l’únic país que ha tret un rendiment de les primaveres àrabs sigui, al mateix temps, el que dóna més jihadistes a l’Estat Islàmic. Ara mateix, mentre escric aquest article, TV3 anuncia un documental sobre la plaga de violacions que amenaça les dones liberals de l’India.

Les tensions entre les forces de l’ordre i les forces de la transformació prenen una forma diferent a cada lloc, però s’endureixen cada any que passa a tot el món i això facilita la demagògia i complica la situació política de Catalunya. A Espanya l’estira i arronsa és intens i es manifesta en detalls molt subtils. L’altre dia el congrés dels diputats va passar una llei que permetrà “tornar” la nacionalitat als descendents dels jueus expulsats pels reis catòlics a finals del segle XV. El text ha passat desapercebut potser a causa del soroll que ha provocat l’anomenada llei del morrió, aquesta llei que prohibeix, fins i tot, insultar la policia. Però com que no hi ha cap país que faci regals, ni cap país que revisi gustosament la seva història, sospito que el govern aprofita tots els recursos que té a la mà per legitimar la unitat de l’Estat i per atraure contribuents que reforcin el front de l’ordre.

Consti que jo trobo molt bé que Espanya ofereixi la ciutadania als jueus sefardites. Però és obvi que si el govern hagués considerat realment necessària una reparació històrica d’aquesta magnitud no n’hauria exclòs els descendents dels moriscos. És estrany que Espanya impulsi una mesura com aquesta si no és per enterrar la història fent veure que l’afronta. Més enllà de la dificultat que comporta acreditar una descendència de cinc segles, l’Estat ha obert una escletxa per recordar que si els jueus sefardites tenen drets històrics també els tenen els catalans. Ara la Generalitat podria denunciar el dret de conquesta declarat per Felip V o demanar compensacions pels hereus dels catalans afectats pel Tractat dels Pirineus. Suposo, però, que abans veurem un senyor amb un pergamí reclamant un edifici del casc antic de Toledo, que no pas el president de la Generalitat recordant que Espanya va cedir les províncies del nord dels Pirineus de manera il.legal, sense el permís de les corts catalanes.

En tot cas, volia posar de manifest que Catalunya està especialment exposada als vendavals que recorren el món en les èpoques de canvi. Un país és un sistema de repartiment i quan el repartiment falla en els països més estructurats i poderosos, és un perill que la gent comenci a demanar miracles, en països com el nostre. Les municipals són importants perquè si el conflicte social i el conflicte nacional no acaben d’apuntar clarament en la mateixa direcció, el país patirà molt. Jo tampoc no vull que la capital del meu país sigui una ciutat de restaurants i de botigues per a turistes, però sempre he tingut clar que, mentre Catalunya no tingui un Estat, el màxim que podrà fer Barcelona pel nostre benestar serà oferir-se als estrangers com una dama de companyia. La gent que critica l’alcalde Trias perquè la Diagonal li sembla un passeig massa burgès hauria de llegir més diaris internacionals. Potser es faria una idea de la sort que tenim de poder exprémer una ciutat com Barcelona i fins a quin punt les coses poden empitjorar, quan els canvis no se saben demanar en un cert ordre.

Controlada l’Espanya nacional amb la victòria del PSOE en les eleccions andaluses, l’aparició de Construïm era molt previsible. Després de mesos de donar protagonisme a la corrupció, Andalusia ha deixat clar que els espanyols estan encantats amb el seu país i que el fenomen de Ciutadans i de Podemos és una reacció a l’independentisme, potenciada per l’Estat amb l’ajut de les empreses i els diaris de l’Ibex 35. L’estratègia de Rajoy funciona, i sembla que CDC li faci el joc amb els seus girs socialdemòcrates. En realitat, els partits de Pablo Iglesias i d’Albert Rivera només tenen futur en la mesura que serveixin per dissimular que, a Espanya, tots els canvis importants passen per reconèixer el dret a l’autodeterminació dels pobles. L’aparició de Construïm s’ha d’entendre en el marc d’aquesta estratègia de desdibuixar veritats i de maquillar problemes per contenir l’independentisme. Per exemple, crida l’atenció que, en algunes comarques, s’hagin substituït els alcaldables d’Unió més compromesos amb la llibertat de Catalunya. Amb una dreta nacional articulada, Construïm no tindria espai per consolidar-se i la capacitat de Ciutadans i de Podemos quedaria molt delmada, a casa nostra. Per reeixir, l’Estat necessita que la plataforma de Duran convenci els electors de CiU que la seva única sortida és tornar a la reserva índia a picar pedra. Després del simulacre del 9-N i la histèria generada per Pujol, Construïm vol aplanar el terreny a l’Estat per capitalitzar la redempció de Catalunya. Si CDC no comença a comportar-se com un partit anticolonial de centredreta, la classe mitjana del país anirà desfent-se entre els sermons montserratins i l’esquerra independentista. L’Estat vol fer tornar Catalunya a l’eix social i a l’empat infinit del pujolisme, i com que la cançó del “fer país” ha quedat amortitzada s’ha inventat això de Construïm, mentre dóna aire a Ciutadans i a Podemos amb l’esperança de mobilitzar l’espanyolisme.