Un dels aventatges que les ciutats europees tenen respecte de les asiàtiques i les americanes és la personalitat que els dóna la història. A Londres-París-Barcelona parlo de la profunditat que la continuïtat i la personalitat donen al poder, i també de com algunes societats es venen el passat quan ja no tenen força per treure’n un profit creatiu. Europa té història, però l’economia dels seus països rics s’ha anat tornant dependent de les inversions urbanístiques generades pel capital provinent de països autoritaris. Això es nota en el paisatge urbà i és possible que cada vegada es noti més: “Potser el destí de les ciutats globals és assemblar-se totes a Hong Kong”, escric en el llibre. John Gapper ho explica en aquest article  a través d’un concepte que m’agrada molt: “Generic city”

Everywhere one ventures in cities, skyscrapers are being built or planned. Even Paris is getting one. The French capital last week backed plans for a 180-metre high triangular tower by Herzog & de Meuron of Switzerland, its first in four decades.

There may never have been a better time to be an ambitious young architect. For an office skyscraper at the World Trade Center site in New York, James Murdoch, scion of the media dynasty, has just replaced a design by Britain’s venerable Lord Foster with a jazzier idea by Bjarke Ingels, the 40-year-old Danish architect.

There is plenty of work to go around for any global “starchitect” who can produce an iconic museum, office or residential tower from London to Chongqing. Mr Ingels is building a campus for Google with Thomas Heatherwick, the UK designer; Herzog & de Meuron are to remodel Chelsea’s football stadium; Rafael Viñoly is finishing an apartment block at 432 Park Avenue that is New York’s second-tallest building.

Every first-tier global city, and many a second and third-tier one in Asia, wants to put itself on the map with an iconic tower, or several. This creates plenty of strange shapes on the skyline — a firm of architects in Melbourne has just unveiled plans for an undulating 68-storey apartment and hotel block inspired by the fabric-clad dancers in a Beyoncé video.

Such expressions of architectural individuality have the paradoxical effect of making cities look more and more like each other. Once upon a time, Chicago and New York were skyscraper-villes, while European capitals such as Paris and London had muted streetscapes. Now, many are converging on what Rem Koolhaas, the avant-garde architect, dubbed “the generic city”.

This worries some designers. Moshe Safdie, the Israeli-American architect who has designed towers in cities including Chongqing, says some skyscrapers are “objectified, branded ego trips” that are more like giant sculptures than buildings forming parts of a public space. In Asia, “hundreds of towers are being built but you do not get a city from it, just individual pieces”.

Continue reading

Com que a Catalunya el discurs està intoxicat de provincianisme espantadís i les posicions més centrades sovint són titllades de quixotesques o feixistes, tinc una feblesa especial pels articles de la premsa estrangera que defensen el mateix que jo. Una de les coses que miro d’explicar a Londres-París-Barcelona és que les grans potències militars ja no seran, per força, els països que oferiran una vida més agradable i més interessant. Els països que tenen la bomba atòmica, per exemple, fa temps que baixen en totes les classificacions dedicades la qualitat de vida. A diferència del que passava fins a la caiguda del mur de Berlín, els grans Estats amb una demografia i un exèrcit potent ja no tenen el monopoli absolut del món i, si no hi ha un altre cataclisme, els països petits tindran cada vegada més oportunitats. John Kay, que té un discurs molt proper als interessos de Catalunya, va publicar l’altre dia aquest article al Financial Times que ho explica. Mentre aquí continuem oscil·lant entre la via irlandesa i el vell imperialisme hispànic del temps de Prim i de Cambó, el món ens va deixant enrera.   

Every five years, the United States National Intelligence Council, which advises the director of the Central Intelligence Agency, publishes a report forecasting the long-term implications of global trends. Earlier this year it released its latest report, “Alternative Worlds,” which included scenarios for how the world would look a generation from now.

One scenario, “Nonstate World,” imagined a planet in which urbanization, technology and capital accumulation had brought about a landscape where governments had given up on real reforms and had subcontracted many responsibilities to outside parties, which then set up enclaves operating under their own laws.

The imagined date for the report’s scenarios is 2030, but at least for “Nonstate World,” it might as well be 2010: though most of us might not realize it, “nonstate world” describes much of how global society already operates. This isn’t to say that states have disappeared, or will. But they are becoming just one form of governance among many.

A quick scan across the world reveals that where growth and innovation have been most successful, a hybrid public-private, domestic-foreign nexus lies beneath the miracle. These aren’t states; they’re “para-states” — or, in one common parlance, “special economic zones.” Continue reading

Aquest article del Simon Kuper, publicat al Financial Times, explica molt bé quin és el model que els partits espanyols tenen al cap per unificar la Península Ibèrica al voltant de Madrid. A Londres-París-Barcelona ja en parlo; i també adverteixo que el model de ciutat asiàtic es pot acabar imposant a Europa si Barcelona no aconsegueix la protecció d’un Estat que l’ajudi a surar i a defensar el seu model de Civilització. Substituïnt Londres per Madrid, l’article del meu admirat Kuper funciona perfectament bé:

London’s future is up for grabs. When you try to imagine what direction the city might go in, it’s useful to think about Vienna. A century ago the capital of the Austro-Hungarian empire was a rich, cosmopolitan metropolis. It was an incubator of modernity, attracting people from all over, some of them nuts. Here are a few of Vienna’s residents in 1913: Sigmund Freud, Hitler, Stalin, Trotsky, Archduke Franz Ferdinand and a young car worker named Josip Broz, who eventually became the Yugoslav dictator Tito.

By 1918, the Austro-Hungarian empire was gone. Today, Vienna is a backwater. A century from now, London could be a backwater too. The city faces its own threats. Most pressingly, few people can afford to raise families there any more. London may become a gated playground for the super-rich. However, there’s an alternative scenario in which the place just keeps getting more successful. Already the contours are emerging of a future London: the city as a giant drop-in office for millions of occasional workers who live far away, often in other countries. A ring of satellite cities ranging from Manchester to Rotterdam would turn into a new set of suburbs for London.

The problem London needs to solve, says Andrew Adonis, Londoner, Labour peer and writer, is, “Housing, housing, housing.” What’s happening in London’s housing market can no longer be described as gentrification. That was the ousting of the city’s working class and bohemians. Now many upper-middle-class people are being forced out too. Michel Mossessian, a French architect in London whose firm employs lots of nationalities, sees something of a “seven-year cycle”: people work for seven years in London but then often leave once they have children. It’s not just that the average three-bedroom home in London now costs £1.1m, according to Home.co.uk. It’s also that London’s state schools — despite vast recent improvements — will probably never meet the standards of the world’s most aspirational parents. Simply being the best state schools in England isn’t enough.

The solution: London needs to adopt satellite cities that can house a new tribe of “occasional Londoners”. In the Victorian era, the coming of the Tube and trains allowed workers to move to suburbs. Soon high-speed trains will allow occasional London workers to live hundreds of miles away, around Britain or abroad.

The UK currently has just 68 miles of high-speed rail line, from London to the Channel tunnel. But when the High Speed 2 line opens over the next 20 years, Birmingham will be 49 minutes from London, and Manchester just over an hour. “That’s hugely exciting,” says Adonis.

Already cities such as Paris, Lille and Brussels are joining the Londonsphere. I live in Paris. Sometimes I drop the kids off at school at 8.30am and later that morning meet someone for coffee near King’s Cross. I will probably never live in London again but I don’t mind. London and Paris are now perhaps the two most connected cross-border metropoles in history, an unprecedentedly creative network with trains carrying ideas back and forth. But I also know people who live in Germany or Spain and work in London a couple of days a week.

London companies will need to strike a new deal with occasional workers: live somewhere else but drop in on us regularly. The companies won’t need to pay these people the “London premium” on salaries, or rent lots of expensive office space. The trains that carry occasional Londoners will themselves act as de facto offices.

Occasional Londoners can buy a home in Lille or Rotterdam, spend £15,000 a year travelling to London for work and fun for 40 years and still be better off than if they’d spent that £1.1m on a house in London. And they won’t have to school their kids there.

In this scenario, London becomes not Vienna but Tokyo. Specifically: Greater Tokyo, brilliantly served by bullet trains, and today the biggest metropolitan area in history with about 36m inhabitants. That’s a nice target for the Londonsphere. London would then be the capital of a new informal empire spanning several countries.

London as giant drop-in office could be a reality within 20 years. That may seem improbable. But just over 20 years ago, nobody imagined that this grey city with 1960s Tube trains, separated from the continent only by a long traffic jam to Heathrow and then hours of dead time, could ever exert such attraction that a three-bedroom house would cost £1.1m.

A longer version of this article appears in London Essays, a new journal published by Centre for London. Read the full collection at essays.centreforlondon.org from April 13 simon.kuper@ft.com, @KuperSimon More columns at ft.com/kuper

El Financial Times es lamentava l’altre dia de la rebuda poc simpàtica que el Regne Unit dóna als turistes que aterren a l’aeroport de Heathrow. Quan arriben a l’aduana amb el passaport a la mà, ironitzava l’article, el cartell que veuen, “UK Border”, sembla que els digui: “Preparint-se per passar una mala estona.” Què costa agafar el cartell i pintar-hi  un “Welcome to the UK?”, es preguntava el periodista. El turisme ocupa un lloc discret en l’economia del Regne Unit, però gairebé un terç de les feines que s’hi han creat els tres últims anys estan relacionades amb aquest sector.

Malgrat la crisi, el turisme ha augmentat a un ritme explosiu a tot el món. La Organització Mundial del Turisme espera que el 2030 generi al voltant d’1.8 bilions de viatges. Aquestes previsions deixen en ridicul els 940 milions de 2010 o els 25 milions de 1950. Europa està inundada de turistes, tot i que a mitjans del segle XX rebia tres quartes parts de les visites internacionals i ara només en rep la meitat. Parlem de l’hotelització de Barcelona, però a Holanda parlen de l’hotelització d’Amsterdam, que rep encara més visites i té menys habitants.

Com les antigues fàbriques, el turisme fa xocar l’economia amb la qualitat de vida, però a Europa només se’n lliuren els països com Moldàvia, que passen greus dificultats. Fins i tot el Regne Unit ha flexibilitzat els tràmits perquè els xinesos que vénen a la Unió Europea puguin viatjar a l’illa sense omplir papers. És probable que, a Europa, el turisme només s’acabi podent contenir en aquelles ciutats que tinguin prou múscul per apujar els preus i cultivar el luxe. El turisme ja no és només un catalitzador per desenvolupar els països pobres, és un negoci mundial i un agent global de democratització.

A Barcelona, el sector turístic va compensar durant molts anys la manca de poder polític. El turisme de garrafa tenia sentit mentre la quantitat no era un problema, i mentre les fronteres militars obligaven Barcelona a mantenir-se en segon pla. El model del PSC estava pensat per fer diners i per afalagar el narcisisme dels catalans sense violentar la unitat d’Espanya. Això demanava esterilitzar la història i els aspectes més genuins de la ciutat. Avui, però, el model turístic hedonista, de ciutat internacional sense passat, només surt a compte en països perifèrics que viuen d’explotar la mà d’obra barata.

Mentre els països asiàtics alcen ciutats noves de trinca al voltant dels aeroports, Estats Units torna als Downtowns i s’enamora dels carrers amb més història. Cal relligar Barcelona amb l’epopeia que va donar nom als seus carrers, i amb la idea del país que va inspirar els seus millors artistes. Rera la lluita per la memòria hi ha una lluita per l’economia i pel mercat. Feia segles que Barcelona no tenia tanta llibertat per defensar el seu espai al món. Gaudí va pensar la Sagrada Família com una església vestida del revés per fer emergir l’imaginari amagat sota la dominació estatal i reivindicar el vincle entre Déu i Catalunya. Mentre els visitants la vegin com una curiosa excentricitat, segur que parlarem molt del turisme sostenible, però segur que no tindrem un bon model .

Chicago és la típica metròpoli dinàmica i resistent que, com Barcelona, ha tingut iniciatives pioneres i ha superat transformacions que han ensorrat d’altres ciutats de la seva regió. A primers d’abril l’alcalde va tenir una reelecció complicada. Contra tot pronòstic un candidat hispà va aconseguir diners per la seva campanya i va mobilitzar els barris pobres del sud de la ciutat i els mestres enfadats pel tancament de mig centenar d’escoles públiques. Nova York també ha virat cap a l’esquerra, després d’una dècada brillant que ha deixat un munt de persones sense sostre, dormint al carrer.

Les diferències socials són el taló d’aquil.les de totes les grans ciutats del món. Tots els espais feliços es construeixen a expenses del patiment de víctimes anònimes i sempre és dificil de trobar aquell punt d’equilibri que impedeix que les desgràcies acabin devorant els èxits. Gràcies a les xarxes socials, avui les víctimes tenen més veu que mai. Però qualsevol gran ciutat que reparteixi riquesa i esperança tendirà a ser l’encarnació d’aquelles famoses línies de Charles Dickens a Història de dues ciutats: “Era el millor dels temps i el pitjor dels temps, era l’època de la saviesa i de la follia, de la fe i de la incredulitat.”

Igual que passa a Londres, a Nova York o a San Francisco la classe baixa i la classe mitjana de Chicago cada cop tenen més problemes per seguir el ritme de les elits de la ciutat. A mesura que les ciutats es globalitzen, atrauen capital humà més ambiciós i ben format, i una part de la seva població queda relegada als barris pobres o directament és expulsada cap a la perifèria. Les revoltes de Londres, de París o l’aparició d’aquest candidat hispà de Chicago no s’expliquen sense les contradiccions que produeix el creixement urbà. Sobretot des que les ciutats s’han convertit en la principal eina dels Estats per competir en el context de globalització econòmica.

En el cas de Barcelona, l’aparició d’Ada Colau no em sembla que es pugui atribuir a un creixement desmesurat. La ciutat no s’ha fet sobre les costelles dels ciutadans més pobres, com va ser el cas de la Barcelona de primers del segle XX o de les ciutats que he esmentat fins ara. Chicago ha sigut un gran motor i una fàbrica d’oportunitats per als territoris del Mid West i només els últims anys se li ha pogut retreure que comença a empobrir el seu rerapaís amb les seves obsessions cosmopolites. El cas de Barcelona és diferent. La ciutat fa molt poc que col·labora amb la Catalunya interior i encara no és segur que hagi deixat definitivament de banda els discursos dualistes.

Si mirem el mapa de biblioteques i les connexions de transport públic veurem que, en realitat, el creixement de Barcelona l’han pagat les classes altes i mitjanes. Per descomptat que hi ha pobresa, a la ciutat, però també és evident que s’hi viu millor que a la majoria de capitals europees, Madrid inclosa. Chicago té una crisi de creixement. Barcelona té una crisi d’identitat, que algunes esquerres miren de vernissar amb discursos cridaners per no tenir mala consciència. La capital de Catalunya ha patit la pressió de l’Estat espanyol més que no pas la resta del país i les eleccions ho han posat en evidència. Mentre que les esquerres independentistes han guanyat al territori, a Barcelona l’esquerra del si/no ha tret més vots -en part gràcies a aquests conciutadans que troben malament per la capital de Catalunya allò que troben bé a Londres, París o Nova York.

Ara potser queda per veure si la fractura social i la fractura nacional es continuen anul.lant com en els temps de la guerra civil o de Pujol, quan el país havia de protegir grans contingents de població immigrant que no tenia res per conservar, ni res per perdre. Un indici que el context està canviant seria el resultat que Compromís ha tret a la ciutat de València, on una força com Podemos, en una altra època, hauria arrasat literalment. Igual que alguns partits d’esquerra utilitzen la retòrica apocalíptica perquè no sabrien defensar de forma més civilitzada la unitat d’Espanya, és possible que l’independentisme es deixi impressionar una mica massa per algunes mòmies i fantasmes del passat.