Aquestes municipals ens farem un tip de sentir a dir que, si l’independentisme no treu uns bons resultats a Barcelona, el procés quedarà ferit de mort. Una veritat més greu i que no agrada tant sentir en segons quins ambients és que, si el procés queda interromput, el futur de Barcelona també quedarà molt compromès. Els últims quatre segles, Barcelona només ha sobresortit en les èpoques que el país s’ha distanciat de l’Estat espanyol. Després de l’ensorrada de la guerra i de la dictadura, és veritat que les olimpíades de 1992 van tornar a posar la capital de Catalunya al mapa. Tot i així, la internacionalització de la ciutat no ha pres embranzida fins als últims anys, coincidint amb l’auge de l’independentisme. Igual que li passa al Barça, com més independentista és la ciutat més força té la seva marca al món i més oportunitats genera per al país. Tot això és perfectament normal. La força d’una ciutat depèn de la seva capacitat de convertir-se en el centre d’un món i de transformar els productes d’un país en valors cosmopolites. Malgrat els problemes que ha portat la crisi, Barcelona viu el seu millor moment des de primers del segle XX. Des de fa no gaires anys els barcelonins donem per descomptades moltes coses. Potser per això ara aflora un discurs que intenta rebaixar el debat municipal a les qüestions locals. És un discurs que tracta el Centre Cultural del Born de provincià però que després no té en compte que molts problemes de les grans ciutats es juguen cada vegada més en l’escenari internacional i de la geopolítica. Barcelona passa un bon moment però l’emergència de noves ciutats a tot el món li pot anar restant protagonisme. Per generar riquesa s’ha de fer una mica de fum i de soroll. Tota gran ciutat és un equilibri de molèsties i avantatges. Si badem, pot ser que els mateixos que diuen treballar pels més desafavorits els acabin condemnant, amb l’ajut d’aquests que es fan dir no nacionalistes però ensorrarien Barcelona un altre cop en nom de la unitat d’Espanya.

 

Cada època té el seu pensament progre, igual que cada època té les seves formes d’hipocresia i de lleure. Podem dir que el progressisme és el discurs que el poder promou en cada ocasió per donar peixet a la gent i conduir-la suaument pel bon camí, sense violències innecessàries.

Fins a la caiguda del Mur de Berlín, l’Estat-Nació monopolitzava tots els àmbits de la vida i era un element bàsic en els discursos de les classes dirigents. A Espanya, com que la cohesió política és molt fràgil, l’Estat encara té un paper essencial en la retòrica progressista. En d’altres parts del món, els imaginaris canvien més de pressa.

La globalització ha convertit els vells estats-nació en una estructura insuficient per desenvolupar la democràcia i l’economia. Davant l’emergència de nacions superpoblades -i súper motivades- com ara la Xina, la Índia o Indonèsia, les antigues potències occidentals busquen solucions imaginatives per preservar la seva hegemonia -o si més no per salvar-ne una part.

L’últim llibre de Benjamin Barber, If Mayor Ruled the World, s’ha de situar en aquest panorama mundial exòtic, ple de novetats i d’incerteses. El poder està canviant de mans i això afecta el discurs sobre la globalització. La civilització Occidental se sent amenaçada justament quan els seus valors s’imposen a tot arreu. Les velles metròpolis ja no poden competir a través del militarisme, la burocràcia i la producció en sèrie.

Com explica Panjah Mishra en el seu úlltim llibre, cada cop hi ha més motius per creure que les antigues colònies asiàtiques podrien acabar dominant Occident a través dels valors que van permetre els europeus de conquerir el món. Per posar un exemple: el 1991 un escriptor indi en tenia prou de vendre 4.000 llibres per situar-se en els primers llocs de les llistes d’èxit; avui els escriptors més venuts de l’India col.loquen tranquil·lament 55.000 exemplars setmanals i són llegits per milions de persones.

Davant d’aquest impressionant canvi d’escala, les ciutats apareixen com una alternativa que permetria a les velles democràcies continuar jugant un paper decisiu al món. Al capdavall, la cultura urbana és una creació d’Europa i dels Estats Units. Com explica Barber, en la cultura urbana la sofisticació, l’individualisme i la creativitat tenen més importància que no pas la violència i la força de les masses.

Fins fa poc, estàvem convençuts que el capitalisme i el progrés material portarien cap a una major democratització del món. El creixement de la Xina i d’altres països asiàtics, però, han posat en questió aquest prejudici. L’Índia mateix, que és un dels aliats potencials d’Occident, és una democràcia inestable, amb diferències socials extremes i amenaces interiors. Alguns acadèmics nordamericans es comencen a mirar el sistema meritocràtic de la Xina amb curiositat.

Sense aquest context geopolític no es pot explicar el llibre de Barber i la seva proposta de crear un Parlament mundial d’alcaldes que faci de contrapès a la ONU. Mentre que en un món dominat per les ciutats, Occident tindria molts números per mantenir l’hegemonia, en un món d’Estats Nació la democràcia es podria veure superada per models capitalistes de caire autoritari.

Quan Barber detalla les limitacions que els Estats imposen al desenvolupament de la democràcia, de l’economia i de la sostenibilitat ecològica del món, parla des del punt de vista occidental -encara que no ho especifiqui. Per un xinès, per un sud-coreà o per un vietnamita, l’Estat clàssic encara té un gran recorregut. No es pot ignorar la millora del nivell de vida que està experimentant la gent en aquests països. Barber no ho explica, i aquesta és una de les crítiques que es pot fer del seu llibre.

L’obra de Barber parteix dels estudis sobre la cultura urbana que les universitats occidentals han promogut des de la caiguda del mur de Berlín i, especialment, des de l’atac a les Torres Bessones. Des del punt de vista teòric el llibre és un compendi d’arguments ja coneguts sobre l’individualisme, l’interdependencia, els espais transfronterers, la contaminació, l’alliberament de les dones, la guerra o el terrorisme.

If Mayors ruled the World segueix l’estel.la d’autors com Richard Florida, Edward Glaeser, Saskia Sassen, o el japonès Kenichi Omhae -que ja anunciava la decadència dels estats nació a mitjans dels anys 90 del segle passat. És veritat que Barber té l’originalitat de portar aquest discurs fins al final, però d’aquest acte d’audàcia també en surten els principals defectes del llibre. Potser per defensar amb més força la necessitat de crear un parlament mundial d’alcaldes, l’autor planteja el discurs des d’una fe en les ciutats que de vegades resulta forçada o candorosa -com quan diu que els terroristes odien els Estats Units però que no tenen res contra Nova York.

La proposta té un aire de fugida d’estudi, de brindis al sol a mig camí entre la genialitat i l’infantilisme, que s’encomana al conjunt del llibre. Sovint sembla que Barber oblidi que les ciutats no promouen guerres perquè els Estats ja les fan –o les han fet- per elles. És com si no fos conscient que un dels elements que dóna prestigi a les ciutats és la limitació del seu poder, la poca capacitat que han tingut d’influir en el món dels últims vuitanta anys de manera traumàtica i directa.

En la lògica del llibre hi ressona aquell discurs federalista tan fariseu sobre els problemes reals de la gent i la gestió entesa com una acció neutra -com si la política fos innocent. El pròleg que Barber signa per a l’edició catalana el podria haver escrit un portaveu de la tercera via. Està molt bé reivindicar els alcaldes com a representants d’una cultura política més respectuosa amb la gestió de les realitats empíriques. Ara, és important tocar de peus a terra. La gestió de les ciutats segurament és una bona escola, i aporta una gran capacitat de concreció als polítics. Però cal recordar tantes vegades com calgui que si el poder occidental es refugia en realitats cada vegada més petites i més empíriques és a causa de la seva mateixa decadència.

(Ressenya de la traducció catalana del llibre de Benjamin Barber Si els alcaldes governessin el món)

L‘altre dia, mentre l’Ajuntament presentava a la premsa el Centre Cultural del Born, pensava en un llibre que m’ha agradat molt de llegir: Detroit, an American Autopsy. Detroit, que havia estat la ciutat més brillant i més rica dels Estats Units, és avui la més pobra i desgraciada. L’autor del llibre, Charlie LeDuff, descriu la descomunal fallida de la ciutat com una metàfora de la crisi que amenaça l’estil de vida americà. Després de viatjar durant uns anys, LeDuff va tornar a casa i es va trobar les avingudes buides, els gratacels abandonats, la policia desmoralitzada i les institucions corcades per la corrupció. En algunes parts de la ciutat hi va veure coiots i cadàvers humans colgats sota la neu; és clar, va escriure un llibre. Mentre que la majoria d’analistes consideren que el cas de Detroit és excepcional, LeDuff hi veu l’ensorrament de tot un món i el futur de moltes grans ciutats americanes, si el país no sap reinventar-se. El llibre recorda que Detroit va ser el bressol de la producció en massa, dels executius amb sou de futbolista i de la cultura del crèdit i del consum desbocat. Detroit va posar el cotxe i la rentadora al centre de la vida de les masses i va restablir l’esperança a Europa quan el totalitarisme va col·lapsar la societat burgesa. Algun problema deu tenir el way of life americà quan el govern dels Estats Units es planteja de crear una unitat de mercat amb Alemanya i la resta de la Unió Europea. Barcelona passa un bon moment, però sempre ha sigut una ciutat avantguardista, igual que Detroit. Els barcelonins som capaços de generar grans ideals de llibertat però també de pervertir-los. Hi pensava l’altre dia tot imaginant-me on hauríem anat a parar si ens haguéssim carregat les runes del Born. Justament perquè la vida urbana es basa en la innovació, la continuïtat és el tresor de les ciutats. L’agonia de Detroit ens recorda que la història és plena de perills i que saber estimar un passat ens ajuda a remuntar els mals moments i a no deixar-nos entabanar quan els interessos es tornen tan petits que pensar a curt termini sembla l’única solució.

Estic acabant de llegir un llibre sobre la Il•lustració i la Revolució Industrial que m’ha fet pensar en les conseqüències de la derrota de 1714. El llibre de seguida em va interessar perquè l’autor no menysprea el poder de les idees i perquè, tot i centrar-se en el cas britànic, té un enfoc molt europeu. La tesi de l’autor, un tal Joel Mokyr, és que al voltant de 1700 Europa ja estava immersa en la colla de canvis de mentalitat, de progressos tecnològics i de redefinició de les relacions polítiques que acabarien socialitzant la riquesa fins a un punt impensable i fins aleshores desconegut en la història del món.

Mokyr assegura que el fet que els britànics lideressin aquest procés és circumstancial. La revolució industrial l’hauria pogut encapçalar qualsevol altre país del continent i només haurien canviat alguns matisos. Segons Makyr, la Revolució Industrial va ser una obra conjunta dels països europeus promoguda per un ambient intel•lectual i mercantil que es va anar covant a tot el continent. Tal com es planteja el llibre, si la Gran Bretanya es va convertir en el gran taller del món és perquè les idees que van catapultar l’economia europea van trobar a l’Illa el seu millor laboratori.

El llibre explica com la Unió d’Anglaterra amb Escòcia va permetre els britànics d’unificar el mercat interior abans que la resta d’Estats europeus. El fet de tenir unes fronteres protegides pel mar va alliberar l’economia britànica de la destrucció ocasionada per les guerres, i les industries van poder aprofitar millor les innovacions i l’especialització dels treballadors. Per descomptat, el llibre remarca la feina liberalitzadora feta per la Revolució Gloriosa de 1688. L’autor recorda que molts dels instruments que s’associen a la Revolució Industrial s’haurien pogut construir amb el coneixement disponible el 1600. El que va marcar la diferència, insisteix, va ser el clima intel•lectual cada cop més favorable a treure’n rendiment.

Els treballs de James Amelang o de Garcia Espuche han deixat prou clar que Barcelona participava de l’esperit que va permetre Londres desenvolupar el model econòmic que acabaria servint de patró a la resta d’Europa. Fins i tot pel que fa a la importància de l’espionatge industrial, el cas anglès fa pensar en el català. Mokyr dóna molta importància a la revolució gloriosa, però a mi se’m fa difícil no pensar en la guerra de successió i en l’efecte que devia tenir en el procés que descriu el llibre. Diria que, derrotant Catalunya el 1714, Espanya va matar la gallina dels ous d’or i que els anglesos van quedar-se en una situació de privilegi davant d’un continent dominat per una França governada per caps d’Estats tirant a egòlatres i despòtics.

Curiosament, és durant els primers anys del segle XVIII que l’economia anglesa supera per sempre l’holandesa. Els impostos sobre el vi francès que van convertir la cervesa i el whisky en les grans begudes nacionals britàniques s’aproven el 1713 –el mateix any de la Pau d’Utrech. Algunes de les lleis sobre la protecció de la propietat i sobre el control de l’especulació bancària que serviran de base perquè l’economia de les illes s’acceleri també són d’aquests mateixos anys. La Unió entre Anglaterra i Escòcia se signa el 1707, l’any de la derrota d’Almansa. El mateix Mokyr dedica pàgines i pàgines a defensar que les guerres colonials promogudes per Londres i París no sols anaven contra les teories econòmiques dels il•lustrats, sinó que van perjudicar la Revolució Industrial més que no pas afavorir-la, com habitualment es creu.

Tot i que el llibre no esmenta per res la Guerra de Successió, és fa difícil no preguntar-se què hauria passat si els holandesos, els alemanys, els austríacs i els catalans haguessin derrotat, juntament amb els anglesos, les forces borbòniques. Hi ha un mapa d’aquella guerra dibuixat per Vicenç Vives el 1950 del qual ja vaig parlar una vegada. Sobre les fronteres de l’Europa de 1705, el gran historiador va dibuixar una línia verda que anava de Barcelona a Torí, de Torí a Viena, de Viena a Berlín, de Berlín a Amsterdam, d’Amsterdam a Londres i de Londres a Lisboa. Amb el mapa és molt fàcil d’entendre perquè els catalans i els anglesos van conquerir Gibraltar i perquè Madrid i París es van defensar amb tanta fúria.

És temptador pensar que, sense Barcelona, aquest circuit comercial va quedar estroncat i que la revolució industrial es va haver de refugiar a la Gran Bretanya, mentre la resta d’Europa quedava dividida entre ultramontans arnats i progressistes dogmàtics. Catalunya és com aquelles peces petites que potser no es veuen però que, si fallen, fan que l’engranatge no acabi de rutllar. Em sembla que si trobo el correu electrònic de Joel Mokyr li enviaré el mapa. El vaig veure en la portada d’un llibre d’homenatge a Vicens Vives titulat El naixement i la construcció de l’Estat modern. El llibre de Mokyr porta el títol de The Enlightened Economy: Britain and the industrial revolution 1700-1850. Llegir-lo fa pensar. I ara que tantes coses ens fan creure que encetem un nou període històric estaria bé ser previsors i mirar de no tornar-nos a quedar en el pròleg.

Un dels fenòmens que més deu sorprendre els urbanites veterans és que la volada que està agafant el prestigi de les ciutats vagi de bracet d’una rebrotada dels moviments de caràcter nacionalista i fins i tot religiós. Abans de la caiguda del mur de Berlín -i per tant de la globalització-, les ciutats representaven els valors del ciutadà del món, materialista i laic, que només creia en allò que veia i que no donava cap importància a les arrels, ni tampoc gaire al país on vivia.

Amb la globlalització semblava que les nacions es dissoldrien en un mar d’identitats particulars i que el somni dels idealistes de la icària cosmopolita s’acabaria realitzant completament. Fins aleshores, els glorificadors de la ciutat eren intel·lectuals que posaven les esperances de la humanitat en invents com ara el cotxe o la rentadora. Paraules com ànima, pàtria o tradició, no casaven amb el paisatge urbà; semblaven del tot incompatibles. Els temples al voltant dels quals havien crescut les grans ciutats van ser substituïts per centres comercials. Després de la primera meitat del segle XX, potser és normal que la gent s’aferrés als béns materials i que la dimensió espiritual de l’home quedés en quarantena.

Amb els milions de desplaçats que van provocar la Primera i la Segona Guerra Mundial, el valor tel·lúric de la terra es va passar a considerar definitivament un problema a superar. Amb la globalització, i amb el record de les guerres provocades pel nacionalisme d’estat, semblava que la relació entre l’espai i el mercat cada cop seria més feble i que això dissoldria tot tipus de fronteres, espacials i temporals. La tecnologia semblava pensada per eliminar qualsevol distància, especialment econòmica. El negoci immobiliari va ser l’última reminiscència d’una idea del benefici basat en la quantitat que va condicionar la vida política d’Europa des que vam entrar en l’època moderna.

Perquè ens entenguem: fins a l’edat mitjana l’economia es basava en el producte. Després, va passar a basar-se cada cop més en la productivitat i l’estandarització. Els avenços tecnològics van canviar la relació entre l’espai i el mercat, i van transformar la cultura i la política. A l’edat mitjana els espais urbans creixien de forma més o menys orgànica.  A poc a poc, les noves necessitats del mercat van començar a ordenar i a segmentar l’espai. La ciutat es va fragmentar en barris cada cop més homogenis, que reflectien una visió cada vegada més parcial i controlada del conjunt del món. Una ciutat perd l’ànima quan perd la diversitat. La segmentació social mata l’encant del paisatge urbà perquè el teatralitza; perquè n’elimina la memòria i l’atzar i només en deixa l’espectacle -o la vulgaritat.

Segrestades per l’obsessió de produir, les ciutats es van convertir en galliners que l’elit gestionava per tenir mà d’obra barata i alimentar els exèrcits colonials. A mesura que el producte torna a guanyar protagonisme alguns valors que en temps de l’obsessió quantitativa semblaven esotèrics tornen a considerar-se importants. La globalització ha trencat l’aliança entre l’economia i els Estats, i ha tornat a posar la ciutat al centre de l’esperança dels homes. Així, els vells centres històrics de les ciutats occidentals -començant pels Downtowns dels Estats Units- ens tornen a recordar els vincles que les persones sempre han establert, de manera natural, amb la terra i amb els avantpassats. Aquest últim daltabaix ens ha ensenyat que una casa en propietat dóna estabilitat en temps de vaques grasses però que pot convertir-se en un llast quan van mal dades.

A tothom li agrada tenir un lloc físic al qual poder tornar, però quan deixes de tenir l’estómac segrestat i només depèn de tu omplir-lo aleshores sobretot el que trobes a faltar és tenir una ànima. El producte s’ha tornat tan important que la premsa de Londres està entusiasmada amb la descoberta que el príncep Guillem té en el seu ADN rastres d’un avantpassat de l’India. Esperen que això ajudi a legitimar-lo com a líder de la Commonwealth.  Sense l’obsessió per la productivitat no s’explica l”holocaust, ni el gulag ni la gran fam de la Xina de Mao. Veurem què som capaços de fer a partir d’ara en nom de la qualitat del producte. Sembla que per la puresa de la sang ja no ens hem de preocupar.