El principal enemic de Mas quan esdevingui president de la Generalitat no seran ni els socialistes, ni l’atur, ni l’Estat espanyol: serà la famosa ambigüitat de CiU. No cal tenir gaire nas per veure que vivim un final d’etapa. El món viu una època de transició. La sacsejada és general i, com passa en tots els moments de canvi, hi haurà guanyadors i perdedors, països que sortiran reforçats i països que diran adéu al tren de la història. Per ara, encara tot és possible. L’avantatja d’aquests processos és que democratitzen les oportunitats; però, per contra, cada decisió té repercussions més grans que en les èpoques tranquil·les.
 
A Catalunya, com ja va passar durant el primer terç del segle XX, la desorientació podria sortir-nos cara. La crisi de la política a tot el món, per força s’ha de sentir més a Catalunya, on els polítics tenen tan poc poder. El desprestigi de la política catalana cal buscar-lo més en aquest fet, que no pas en el tripartit. La crisi de valors és general. A tot arreu, el sistema ha ensenyat el llautó i el polític ha esdevingut un rei despullat. A tot arreu, l’elector escolaritzat és un analfabet moral. El primer que hem d’entendre, per sortir del pou, és que no som tan especials, ni en els defectes ni en les virtuts. El model sorgit de les guerres mundials, al qual Espanya va arribar tard a causa de la dictadura, s’ha esgotat i ha escombrat tota una cultura política.
 
Si als països importants, els polítics miren de refer el seu lideratge amb un discurs moral i nacional potent, aquí, on les institucions són tan febles, la recepta val per partida doble. Com en tots els moments difícils, el futur del països dependrà de l’exemple que donin els seus líders. Dependrà de la seva capacitat de destriar el gra de la palla i de dir cap on cal anar. Els gestors de la calma, els tecnòcrates i les vedettes, fracassaran. El poder ara cal crear-lo i tornar a legitimar-lo, i això vol dir que cal picar molta pedra i fer-ho amb molta audàcia. 
 
Dic això perquè Mas, que va ser designat pels seus dots de bon gestor, haurà de canviar de pell. No crec que pugui administrar cap herència. Més aviat haurà de decidir si vol liquidar el negoci o reformar-lo de cap a peus, si vol representar el principi del final o el principi del començament. Mas haurà de liderar un moviment, més que no pas un partit o un govern. Per aturar l’espiral autodestructiu en què ha entrat el país, haurà d’explicar quina Catalunya vol per d’aquí 15 anys i situar les seves decisions en aquest marc. Per motivar els catalans, els haurà de deixar somiar, i encarrilar el país en alguna direcció. Haurà de definir horitzons i els mitjans per arribar-hi, posant al centre Catalunya i no pas la voluntat d’Espanya. L’oportunitat de Mas vindrà en un moment d’importància decisiva. No podrà governar veient-les venir. La seva situació recordarà aquella sentència de Roosevelt: “En una situació difícil la pitjor decisió és no prendre decisions”. De la tenacitat de Mas, ningú no en dubta; caldrà veure, però, amb quina audàcia pren la iniciativa.