El llibre de Pla no em deixa dormir, i només m’ha faltat l’atac cracker d’aquesta nit, però abans del congrés d’ERC m’agradaria explicar amb quatre ratlles més perquè recolzo l’Uriel Bertran. El recolzo perquè és l’únic, dins ERC, que veig més interessat en fer política que en manar. Això a Catalunya és una cosa extranyíssima. Aquí tothom tendeix a reduir la política al poder, i com que el poder és escàs només surten o bé líders capritxosos i fàcils de comprar, o bé messies irredents, o bé cacics de poble una mica elevats. La gràcia del senyor Bertran és que no és res d’aquestes tres coses. A mi m’agrada perquè actua més en funció d’uns objectius polítics concrets que d’interessos personals. El senyor Bertran és ambiciós, esclar, és un polític, però em fa l’efecte que és més estratègic que tàctic, que entén que la solidesa i el valor d’un resultat depèn molt del camí recorregut. Bertran no vol la joguina del Carod com Puigcercós, ni vol salvar ell tot sol el país, com de vegades sembla que pretén Carretero, ni necessita un escenari per poder fer la vedette com Carod. No: L’Uriel Bertran vol contribuir a aconseguir la independència de Catalunya, punt i final. Remcarco la paraula “contribuir”. No vol salvar res ni ningú, ni espera que res li vingui regalat. És d’esquerres però si Mas fos qui estigués en disposició de proclamar la independència l’ajudaria sense dubtar-ho. M’ho sembla; i per això m’agrada. M’agrada Bertran perquè tinc la impressió que ell i els que l’envolten fan mitjana honesta amb el món, i això, en aquest país de cínics i exaltats, i de llunàtics que passen d’un extrem a l’altre, crec que és una gran qualitat.

Ara el sector oficialista d’ERC marca pit dient que l’independentisme marxarà del govern si, d’aquí a un any, el tripartit aplica la tercera hora de castellà. És l’últim regal del PSC a les faccions de Carod i Puigcercós per ajudar-los a guanyar els sectors renovadors, en el congrés de demà. Aquesta política anecdòtica disfressada de redemptorisme és tan perniciosa que demano, sisplau, als militants d’ERC, que votin candidatures renovadores, la de Bertran o la de Carretero, m’és igual. La prioritat és treure’s de sobre aquests maquiavèl·lics d’estar per casa que han quedat abduïts per la maquinària del PSC i semblen putxinel·lis. L’independentisme dels actuals dirigents d’ERC és a la democràcia el que va ser la sardana durant el franquisme: pur folklore humiliant i enverinat. L’única força amb què compten els ideals que trenquen l’statu quo és la capacitat de movilitzar i de generar il·lusió. Carod i Puigcercós han fet molta feina, però ja fa temps que resten més que no sumen. És natural: a qualsevol polític sempre el cremarà més defensar la independència de Catalunya que defensar el socialisme espanyol; insolvents com Zapatero només se’ls pot permetre un país amb Estat. Cal tenir això present i actuar amb conseqüència. Cal que ERC recuperi el seu perfil i, sobretot, que blindi el seu funcionament assembleari. Militants d’ERC: no feu cas d’aquells que us diguin que el vostre partit és una olla de grills. Que sigui una olla de grills és el que fa impossible segrestar el partit per la via de comprar o espantar quatre líders. Doneu al president Montilla l’oportunitat de complir el seu lema: fets, no paraules.

Doncs sí, dissabte vaig assistir al míting central d’Esquerra Independentista. Alguns amics m’han preguntat si m’havia fet d’ERC, amb aquest punxó irònic típic del país, ple de menyspreu, sectarisme i petulància. No sé si veuen que, després del petard mullat -pel pipí de la por- que ha acabat sent la casa gran del catalanisme, el congrés d’ERC ha agafat una importància transcendental: massa trancendental pel meu gust, però que hi farem. El desllorigador de la situació el tornen a tenir els peluts. Els senyors necessiten algú que els estiri per la corbata. No s’hi pot fer més.

Així doncs, vaig anar al míting i m’hi vaig trobar Heribert Barrera. D’un temps ençà, Barrera va donant, amb la seva actitud ferma i discreta, lliçons de patriotisme i saber estar al president Pujol, que comença a semblar una caricatura folklòrica d’ell mateix. Al seu costat, hi havia l’escriptor Héctor López Bofill, l’economista Elisenda Paluzie, i els dos candidats, Jaume Renyer i Uriel Bertran.

Renyer, sense ser un mestre de l’oratòria, em va agradar més que Carretero. Carretero té una planta molt digne i rep molts suports. Però li manca cintura i li veig un punt de puritanisme mal entès, enravenat i messiànic (de nacionalista antropològic), que em fa patir. Tinc entès que Renyer va oferir a Carretero retirar-se, a canvi que acceptés fer tàndem amb Bertran, i que aquest ho va rebutjar. Si la resposta de Carretero a la generosa oferta de Renyer és tàctica, puc arribar a comprendre-la, però si és estratègica, em fa pensar que els catalanistes patirem. Carretero farà mal a ERC i al país si s’enroca en el personalisme. Jo crec que, tard o d’hora, s’haurà d’entendre amb Bertran perquè ell tot solet no podrà acabar amb Puigcercós i la seva oficina de col·locació, que té el suport del PSC.

Pel que fa a l’Uriel Bertran, pot tenir defectes i mancances, però té una cosa que no es compra ni s’aprèn: té força, una força interior, que es reflecteix en la seva mateixa biologia, i que ben orientada pot donar molts fruits. Mentre parlava, els ulls encesos, el coll ample, el cos acompanyant sense estridències el seu discurs vertical i contundent, vaig pensar: és un toro, és el toro català. El Bertran té una força, té un esperit de Sant Jordi, que ja voldria veure’l més estès. És l’esperit que Pujol o Barrera van tenir en el seu temps, i que jo ara veig en persones com el Salvador Sostres o el David Madí, que, com tothom no són perfectes, però no s’arronsen a l’hora de defensar el que creuen.

La gràcia del Sant Jordi és que se’l pot matar, però no se’l pot comprar. A Sant Jordi se’l pot enganyar una temporada i es pot equivocar, però no se’l pot comprar perquè només és capaç d’obeir les jerarquies que sent dins del seu cor. Un cavaller és un cavaller, i la noblesa és el seu estendart. Com que té força interior, té un criteri propi. Com que no es deixa dominar per la por, no confon el principal amb l’accessori, ni els objectius amb els mitjans. De tot se’n fa una opinió i en té prou, per existir, amb el seu sentit del deure, perquè és la seva raó de ser. Un cavaller té alguna cosa dins i la vol donar. Això pot crear una sensació d’il·luminisme o de prepotència, però només és la força, de vegades una mica brutal i grollera, amb què s’expressa la generositat.

Si defenso Bertran és per aquest motiu, perquè el veig valent, em sembla un polític d’acció. La posició de l’independentisme és fràgil i necessita gent dura de pelar, que no sigui bizantina. Un líder polític no es busca ni es prepara, t’apareix al mig del camí i d’entrada fins i tot molesta: ja veurem que passa amb Bertran, però a mi em sembla que estem davant d’un cas d’aquests. No em cal estar d’acord amb tot el que diu o fa; igual que molt sovint no estic gens d’acord amb el Salvador o amb el David Madí i això no m’ha fet dubtar mai que sumen. Al final, els grans problemes sempre venen provocats per la qualitat dels individus no per les seves opinions. El que permet aliances constructives, no és la ideologia sinó la sensibilitat. Fins que no entenguem això, i que els líders cínics i la política d’aparador i de canvi de cromos només se la poden permetre els Estats, aquest país no anirà bé.

Saber que l’Heribert Barrera ha donat suport a l’Uriel Bertran signant a favor de la seva candidatura de cara al congrés d’ERC, m’ha fer pensar una mica. Barrera, que és un polític format abans de la guerra, amb una cultura científica i humanística excepcional, i unes idees tirant a pessimistes i conservadores; Barrera, si em permeten la disgressió, que fa uns anys va patir un linxament mediàtic típic de país on es demana perdó fins per anar al lavabo; Barrera, que alguns ignorants tenen per un vell carcamal, ha donat suport al candidat més jove, més d’esquerres i més optimista del seu partit. Què tenen en comú? Jo diria que un lligam més profund que qualsevol ideologia, i és el fet de ser dos polítics que no estan empastifats pels fantasmes del franquisme. Barrera i Beltran són dues generacions que s’abracen a través d’un abisme que hem salvat pels pèls. Sempre que em diuen que Franco ja fa temps que és mort em vénen ganes de riure. És com si, d’aquí a 30 anys, a les criatures de Joseph Fritzl els retreguessin que ja fa molt temps que van sortir del soterrani. Hi ha violències que marquen per sempre. Doncs bé: ni Barrera ni Bertran estan traumatitzats pel franquisme i, per tant, no és només lògic que s’entenguin, sinó que és molt important. Si CiU representa el catalanisme majoritari, ERC és el pot de les essències. L’olla de grills que ara mateix tenen al partit és un mirall exacte del país. Però l’eix Barrera-Beltran és el senyal que l’etapa de la por promoguda pel franquisme es va tancant, i que se n’obre una de nova en què tot el que volguem serà possible.

L’Uriel i el Puigcercós

Són les dues personalitats més fortes d’ERC i les que, al meu entendre, determinaran el futur del partit. Puigcercós és un tàctic, un polític hàbil que sap quin numeret ha de fer a cada moment. A mi em sembla el típic polític català espavilat però sense gaire noblesa, frívol, voluble i amb una idea sobredimensionada d’ell mateix. Puigcercós és un supervivent, s’emmarca en la tradició d’un Companys, d’un Tarradellas, o per ser més precisos d’un Carod-Rovira o d’un Benach.

L’Uriel Bertran té un caràcter heroic, més estil Barrera o Macià. Si el Puigcercós és un cínic una mica pitarresc, l’Uriel és un purità a l’holandesa, directe i dur com una pedra. Si li piques al cap segur que et fas mal. El que fa que encara estigui viu és que no sol fer allò que li convé, sinó allò que creu que ha de fer. Això el fa més imprevisible, més coherent i molt més difícil de comprar. M’agrada perquè va de cara a barraca i és tossut com una mula. Té estudis universitaris i mira d’envoltar-se de gent que en sap més que ell. Quan parla no intenta quedar bé ni fer-se l’intel·lectual. No crec que busqui en la política redimir-se de cap complexe, ni de cap ressentiment; sinó que és una persona amb una visió crua de la vida que mira de posar-li una mica de poesia a través de l’ideal.

Al seu costat, Puigcercós fa el mateix efecte que feia el golum al costat de Frodo. És un maquiavèlic sense grandesa, amb una ambició massa egoista, massa per damunt de les seves possibilitats. El problema no és ja que no tingui estudis, sinó que s’envolti de persones més grises que ell, per poder-les dominar. És molt desconfiat i una mica envejós, em sembla. Vol la independència però no hi acaba de creure, perquè no se la pot imaginar. Amb això és igual que Carretero i que Carod-Rovira, no és un problema d’intel·ligència, sinó un problema generacional. Les coses importants, com la llibertat de pensament, s’aprenen de petit. És veritat que Puigcercós és més pencaire que Carod, però té força menys cultura, i és veritat que és més simpàtic que Carretero però no té la seva honestedat. El seu discurs és un corta i pega de coses que li han dit aquí i allà, i el seu mèrit polític més notable és no tenir vergonya: per exemple quan parla de lideratge i de renovació havent estat ell el segon màxim responsable del naufragi d’ERC.

L’Uriel encara no ha demostrat res però està net, es va desmarcar a temps de la direcció del seu partit i en va pagar el preu. Voldria veure ERC a les seves mans perquè em sembla que en aquest país sobra càlcul i falta veritat, i perquè el cinisme, quan no es té poder com passa aquí, és un espectacle ridícul, de sarsuela. Els aires de Sarkozy que ha agafat Puigcercós són pura façana, més que quan anava d’obrer de Ripoll, i ve de l’èxit que actualment tenen a europa els líders amb fama de bandarres i els collons de cartró pedra. El bombo que els mitjans de comunicació li estan donant, totalment immerescut, em fa sospitar que no és gens perillós, i fa que l’Uriel m’agradi encara més.