Tot i que, últimament, es difonen moltes metàfores inspirades en Hitler no he vist que ningú hagi establert encara una relació creïble entre les societats europees actuals i els règims totalitaris dels anys 30. Si l’ou de la serp ens amenaça no s’ha de buscar tant en el nacionalisme, que va ser un dels enemics més durs del feixisme en països com ara Lituània, Polònia o Catalunya, com en el narcisisme. Entre el vell totalitarisme i el nou liberalisme és fàcil de trobar-hi aquest factor psicològic tan poderós que sovint promocionem de manera excessiva. En comptes de fer tantes teories sobre el Lebensraum, ens hauríem de fixar una mica en les actituds que subsisteixen sota l’evolució dels discursos polítics i els avenços tecnològics. Les idees no solen tenir mai tanta importància com les limitacions, els traumes i les necessitats íntimes de les persones que se’n serveixen per viure i promocionar-se. Per això es diu que les idees no tenen propietari i que, en canvi, el talent no es pot copiar. O pel mateix motiu de vegades l’amor passa per damunt del sectarisme més agre per indignació de les ànimes corsecades. En l’Europa actual és més perillós el narcisisme obscur d’alguns perfils de Twitter i d’alguns coixos amb micròfon que no pas l’ideal dels Països Catalans o de la unitat d’Espanya. L’extermini és un tabú tan central en la identitat europea d’avui, com ho va ser la covardia física en l’Europa de les dues guerres mundials. Sense això, no es pot entendre la força que ha pres l’independentisme ni la modernització d’Espanya. Entre el narcisisme de l’individu dels anys 30 que projectava l’ego en un líder cridaner i el narcisisme de l’individu que ara les projecta sobre el seu melic, no hi ha tanta diferència com pretenen alguns discursos. Quan treus Déu de la vida de l’home, o quan creus que tot comença i acaba amb tu, fins i tot les paraules més boniques es tornen perverses i els discursos més erudits i èpics vitamines pels quinquis.

(Si voleu comprar el meu últim llibre, Un estiu a les trinxeres, cliqueu aquí,)

L‘episodi polític estel·lar de la setmana ha sigut, sens dubte, el rebombori que ha provocat Germà Gordó amb les seves declaracions sobre les relacions que el Principat hauria de tenir amb València, Rosselló i Mallorca. És impressionant la quantitat de bilis i d’inseguretats que genera la mera existència de la nació catalana. No serà que no ens haguem intentat morir vegades per complaure els espanyols. Un dels primers llibres que van aparèixer sobre la derrota de 1714 es titulava ‘El fin de la nación catalana’. Jo el tinc a casa en una edició de luxe, i és un llibre ben documentat i molt audaç per la seva època. Per entendre el títol, cal tenir present que quan Sanpere i Miquel es va posar a escriure’l no feia ni una dècada que Madrid havia fet afusellar José Rizal, total per reclamar una mica d’autonomia per les Filipines.

Fins ara l’amenaça de la violència havia estrafet el discurs polític català i, amb això, la cultura del país. Des que l’Estat ha començat a perdre el monopoli de la violència a favor d’instàncies internacionals, però, ja no és només el discurs polític català, el que té un dring de falsedat i de bijuteria. Ara també és el discurs polític espanyol que cada dia resulta més superficial. Les empreses de l’Ibex 35 aboquen cabassos de diners a la premsa i als Think Tanks però, a l’hora de la veritat, Espanya només sap gestionar la vitalitat de l’independentisme amb metàfores del temps de la guerra freda i de l’Europa de Hitler. Si no fos que els catalans ens prenem la llibertat amb un romanticisme tan xaró la partida ja estaria gairebé resolta.

Aquest dies he pensat molt en l’Albert Montón, un valencià fill de la immigració que va abandonar la cultura espanyola avergonyit de veure què passava a la seva ciutat. Si no han vist el seu documental sobre la diada nacional del País Valencià, vagin a mirar-lo al You Tube. Montón no va necessitar feina de guió, es va limitar a posar la càmera i va deixar que la fauna alimentada per Madrid li anés fent la feina. L’espectacle és alliçonador. A mi no m’ha ensenyat res perquè, quan vaig treure el llibre de Pla, Montón ja em va convidar a fer una tourné pel seu país. Però un cop vist el documental no trobes estrany que les estrelles del periodisme madrileny continuïn fent acudits sobre el Lebensraum i els sudets, mentre el consum d’alcohol, el fracàs escolar i la demagògia d’esquerres es va estenent entre els joves espanyols.

Espanya no ha sabut crear, en 40 anys de democràcia, una idea de bellesa que sigués capaç d’aprofitar l’energia de la vida col·lectiva catalana i donar-li un sentit. Potser la convivència no és possible, però quan diem que Espanya ens roba ens quedem curts. L’estat espanyol fa amb l’amor dels catalans el mateix que Putin fa amb el menjar que arriba a Rússia provinent d’Europa, és a dir, el destrueix per reafirmar-se de la forma més ràpida i grollera. Aquesta política de destrucció contra la vitalitat i la imaginació d’un dels col·lectius més importants de l’Estat, ha contribuït a fer de l’espanyol mitjà un ciutadà buit, que només creu en allò que veu i que, per tant, el sistema pot comprar amb qualsevol llaminadura material o retòrica.

Els opinadors i els polítics de Madrid tracten les qüestions de Catalunya sense miraments, com si encara fóssim al segle XX i l’exèrcit espanyol pogués salvar la seva situació en última instància. Això fa que ni tan sols les bronques i els insults no sonin gaire de debò. Veure l’Arcadi Espada tractant Joan Fuster de nazi, com ja va fer un president de la diputació valenciana col·locat per Franco als anys 60, és com veure una joveneta escotada intentant enredar un senyor experimentat en un restaurant de luxe. Això per no parlar dels sermons del jove Jorge Bustos. Mira que podria ser un noi brillant. Però quan l’acudit va de catalans, el seu sentit de l’humor perd aquella impertinància alada de l’Umbral, tan madrilenya, i agafa un perfum de carajillo refredat que em recorda al seu ídol González Ruano.

Fins i tot negant la base cultural i econòmica del pancatalanisme, és podria fer un discurs que elevés el debat polític espanyol. Des del punt de vista de Madrid, explorar aquesta via seria una opció recomanable. De moment, si darrera les reaccions que ha suscitat Germà Gordó no s’hi amaga atrinxerat l’exèrcit espanyol, la veritat és que jo no hi sé veure altre cosa que una profunda decadència. De fet, n’hi ha prou d’observar la davallada de Podemos, el projecte que havia d’aprofitar la força de l’independentisme per regenerar l’Estat, per entreveure la profunditat del drama. De seguida que el partit de Pablo Iglesias ha hagut de demostrar una mica de coratge, la direcció s’ha desinflat i tothom ha entès que els discursos revolucionaris només eren un bell foc de Sant Joan.

Els cas de Ciutadans també és significatiu. El fet que el partit de Rivera traslladi la seva seu central a Madrid, posa de manifest fins a quin punt l’espanyolisme és incapaç de consolidar la seva posició sobre el terreny més enllà de l’àrea d’influència castellana. Rivera vol ser una versió castellanitzada de Miquel Roca. Però el seu discurs regeneracionista a mi més aviat em fa pensar en una anècdota que explicava Serrano Súñer. El poderós ministre de Franco tenia arrels familiars a Gandesa i es veu que el 1939 va ordenar fletar un grapat de camions de propaganda en català. Súñer volia seduir Catalunya en la seva llengua. Però com podia haver previst qualsevol que no estigués encegat per la vanitat i pel poder, el seu mateix exèrcit es va encarregar de confiscar els camions i de cremar la propaganda, abans no pogués d’ésser repartida.

Tot i que Súñer havia promès a Josep Pla que el català no corria cap perill mentre contribuís a “la grandeza de España”, el règim va optar per aplicar la mà dura en castellà.  La diferencia, ja ho he dit, és que ara ja no hi ha l’exèrcit. Només hi ha una premsa envellida i dos nous partits, plens de joves cínics i ambiciosos, que han renunciat als trets més genuïns de les seves formacions per poder participar dels beneficis de l’Estat juntament amb el PP i del PSOE.

Dimarts vaig publicar un article denunciant la utilització que l’Estat fa dels traumes que Hitler va escampar per Europa per contenir i estrafer la identitat catalana. Si en temps de les monarquies se’ns tractava de rebels, i en l’època dels feixismes i la guerra freda se’ns comparava amb els jueus o amb els polacs, ara alguns espanyols ens tracten de xenòfobs i racistes, aprofitant que el paradigma europeu és la democràcia. Sabia que l’article alçaria polseguera. Però és curiós que els mateixos lectors que em titllaven de racista, estaven més preocupats per desmentir un estudi sobre els col·lectius genètics d’Europa que hi citava, que no pas per llegir l’article. El que feria els més indignats és que l’estudi establís diferències entre Catalunya i la resta de l’Estat. Tocqueville ja va explicar que algunes democràcies tendeixen a establir formes encobertes de despotisme a través de l’opinió pública i a utilitzar les majories per esclafar minories. La Transició no va servir per superar l’“Españoles todos” de Franco; va servir per legitimar-lo a través del prestigi de la democràcia. Encara avui si algú qüestiona aquest dogma és lapidat per l’Estat i pels seus serfs. Dins el marc mental traçat per Franco pots viure bé com a independentista, però de seguida que el poses en qüestió ets tractat d’essencialista o de xenòfob. Així, comentaris que es trobarien naturals parlant d’holandesos i alemanys, es criminalitzen quan es parla de Catalunya i Espanya. Hi ha gent que es pensa que perquè té una mare aragonesa, Catalunya no pot tenir una tradició nacional que es relacioni lliurement amb el món sense passar per Castella i les seves conquestes. M’agradaria veure què dirien a Sevilla si al cap de quatre anys de viure-hi digués que sóc andalús i volgués alliçonar-los. Suposo que es pensarien que tinc algun problema. Aquí tothom diu que és català perquè tenim una capacitat d’integració molt forta. Però també perquè molts ciutadans no suporten que Catalunya sigui una nació i, com que no poden trucar a la policia, s’emboliquen amb la senyera per espanyolitzar-la, com Wert vol fer amb les nostres criatures.

L’altre dia el periodista Manel Manchón va rescatar un article d’Oriol Junqueras, publicat el 2008, que parlava d’un estudi elaborat a Holanda sobre els grups genètics d’Europa. Les conclusions, publicades al The New York Times, asseguraven que només hi ha tres estats europeus que no es poden agrupar en un sol col·lectiu genètic: Alemanya, Itàlia i Espanya. En el cas d’Espanya, l’estudi determinava que els espanyols estan més a prop dels portuguesos que no pas dels catalans. La població de Catalunya, tot i la quantitat d’immigració espanyola que ha absorbit, tindria més proximitat genètica amb la de França, Itàlia o fins i tot Suïssa que no pas amb la de la resta de l’Estat.

Com era de preveure, la notícia ha excitat la caverna espanyola i les Maries catalanes. Tot i que Manchón no enllaçava l’article de Junqueras, l’he buscat per internet i l’he pogut llegir. De seguida he pensat en tots polítics i artistes catalans que han deixat escrit que se sentien més a casa al migdia de França, a Itàlia o a Suïssa que no pas a l’interior de la Península. Balmes ho té publicat. Victor Balaguer ho va convertir en el motor de la seva política. Joan Maragall i Prat de la Riba van celebrar que Catalunya formés part d’un “gran nació transpirinenca”. Salvador Dalí sempre va insistir que Perpinyà era el centre del món. Joan Miró va assegurar en un llibre que per ell Espanya era un país estranger. Josep Maria de Sagarra va comparar la situació dels catalans sota el franquisme amb l’ocupació musulmana. I l’únic volum que Josep Pla va dedicar a l’Espanya castellana el va titular Direcció Lisboa.

A Manchón el conec d’un dia que vam coincidir a la televisió. Acabava de publicar un llibre sobre el catalanisme i va deixar caure amb una mica de sorna que Pompeu Fabra havia fet la gramàtica pensant d’acostar el català al francès -per allunyar-lo així del castellà. Li vaig respondre que Fabra treballava per acostar el català a l’occità, no pas al francès. Em sembla que vaig esmentar Loys Alibert i el fet que Fabra va haver de trencar amb l’occitanisme per donar via lliure a l’aprovació de l’Estatut de 1932. Madrid no volia oficialitzar la llengua catalana mentre tingués lligams amb un Estat estranger. Encara tinc present la cara de descol·locat que va fer Manchón: em va fer pensar que escrivia textos plens de bones intencions al servei de la policia erudita. Començo a estar convençut que no m’equivocava.

El primer que ha de saber un català, quan el tracten de racista, és que va per bon camí. Espanya és l’únic estat europeu que s’ha beneficiat de les polítiques d’Adolf Hitler dues vegades. Primer per imposar una dictadura feixista d’arrel castellana i després per continuar la tasca d’esborrar la nació catalana dels mapes, acusant de nazis i de racistes als membres més bel·ligerants amb les polítiques d’assimilació. L’altre dia, un nen d’Iniciativa em preguntava com distingeixo els espanyols dels catalans que viuen a Catalunya. Doncs mira, amb aquest exercici tan senzill: veient com reaccionen quan esmento algun tema relacionat amb els traumes que Hitler va escampar per Europa. Ja als anys 60, un càrrec franquista va acusar de nazi a Joan Fuster pel seu llibre Nosaltres els valencians -busquin informació sobre el catedràtic de ciència política Diego Sevilla Andrés i veuran fins on arriba la ignomínia.

Una altra cosa que tot català ha de saber és que avui ens acusen de racistes, de xenòfobs o d’etnicistes perquè no ens poden acusar de separatistes. Ens diuen nazis pel mateix motiu que fa unes dècades ens deien jueus, fenicis o polacs. Pels molts demòcrates i constitucionalistes espanyols continuem sent l’encarnació de l’enemic interior a exterminar. Mentre hi hagi catalans que no tinguin lligams amb l’Espanya castellana la Unitat de l’Estat no estarà assegurada. Evidentment, la genètica té poca o cap importància: quin tant per cent d’ADN compartim amb una mosca? El 90 per cent? No ho sé. Però algun problema hi ha si les mateixes veus que demanen que s’obrin les fosses de la guerra civil perquè la gent pugui enterrar els seus familiars, o que celebren que l’Estat ofereixi la ciutadania als descendents dels jueus expulsats pels reis catòlics, s’escandalitzen quan algú parla de similituds genètiques o de grups ètnics o culturals. Per què passa això en un Estat que conserva una monarquia hereditària amb la complicitat dels principals partits de l’esquerra i de la dreta.

Em sembla que el malson que tortura els espanyols que en ens tracten de racistes no és pas que els catalans repetim les salvatjades d’Adolf Hitler. El que els fa por és que recuperem la voluntat de poder i la visió del món que com a poble hem anat perdent a causa de la violència i la marginació a la qual hem estat sotmesos. Quan ens diuen racistes o xenòfobs ens estigmatitzen amb la retòrica i els codis de l’època per advertir als catalans més dòcils que continguin la seva identitat si no volen rebre. No cal ser un geni per veure que negar la diferència també és una manera de marginar-la i de destruir-la. A França, els gitanos oficialment no existeixen perquè les classificacions ètniques estan prohibides. Per descomptat, els gitanos existeixen de tota manera. Però els que són d’origen francès, o bé han estat assimilats o bé s’han hagut d’afegir a grups originaris d’altres països, com ara Catalunya o Alsàcia.

A Sueca, encara avui es donen casos d’una malaltia molt estranya, anomenada miopatía de Miyoshi, que se sap del cert que va ser transmesa per un colonitzador de Jaume I que es deia Ferrer de Vallmoll. La història pesa. Això es reflecteix en la genètica, i es reflecteix en la cultura, en l’economia o la política. Si els fills s’assemblen als pares, per què el passat dels països no s’hauria de notar? Els americans parlen d’aquests temes sense problemes perquè mai no es van doblegar a Hitler. Els espanyols els utilitzen per continuar exprement l’obra unificadora de Franco i dels seus antecessors. Curiosament els tres estats europeus que, segons l’estudi esmentat, no es poden agrupar en un sol col·lectiu genètic -Espanya, Alemanya i Itàlia-, són els tres que van impulsar el totalitarisme a Europa. També són els territoris que van pagar més cara la decadència dels Habsburg iniciada el 1714. Aquests detalls, però, al senyor Manchón no li deuen interessar. A ell li deu interessar la unitat d’Espanya, fins i tot en els aspectes il.lusoris. No cal recórrer a la genètica per veure-ho, n’hi ha prou de consultar el seu currículum.

Si la llista conjunta busqués la independència s’hauria presentat amb un sol punt en el programa que consistiria en la celebració d’un referèndum en cas de victòria. Precisament perquè Mas no havia esgotat la legislatura tenia tot el sentit democràtic del món, després de la festa del 9-N, demanar als catalans si donaven permís a la Generalitat per celebrar un referèndum sota la legalitat catalana i internacional. Unes eleccions d’aquesta mena haurien obligat Podemos i Ciutadans i el PP a pagar el preu de dir-se catalans i demòcrates. També hauria donat veu a la població al voltant d’una idea amb la qual la majoria del país està d’acord. Hauria centrat el debat en allò que és important i és la base del problema. Però una vegada ERC s’ha rendit a la trama que viu del conflicte, el 27- S serà una baralla de lladres amb matxet per arreplegar els quatre pollastres que ens dóna el sistema autonòmic. Els dolents ja tenen el que volien, una llista aigualida amb gasosa i un enemic a mida. Després de regalar l’espai de dreta i de posar de cap de llista un exfederalista com Romeva, per ferir Iniciativa i per crispar el debat social, tot porta cap a un pujolisme degradat de centreesquerra que es repartirà prebendes amb Ciudadanos, Podemos i Duran i Lleida. Els pactes d’Àngel Ros i la carrera de les cares maques unionistes deixa clar quins plans té l’Estat per a Catalunya. La substitució ètnica que es va produir entre 1950 i 1975 en la nostra coratjosa classe obrera ara s’intentarà portar a terme amb la classe mitjana que va aguantar el país durant la dictadura i els 40 anys d’autonomisme. Ciudadanos, PP i Podemos s’aprofiten dels recursos de l’Estat per mirar de comprar joves i fer la sensació que si tens menys de 35 anys el futur és fer-te espanyol, és a dir, subsidiari de Madrid. Espanya utilitza la política com es va servir de l’exèrcit en el segle XIX, com una eina de propaganda i de promoció social. Mentrestant, el full de ruta sembla que se’n rigui de la gent. Si anem anunciant declaracions simbòliques vol dir que el plebiscit també serà simbòlic. Ja veureu com pujarà la CUP.