És una llàstima que no s’expliqui amb més deteniment fins a quin punt el discurs sobre la corrupció és un recurs de l’Estat i del seu nucli dur per blindar la unitat d’Espanya. A la Xina, Xi Jingping fa tres anys que porta a terme una croada de patrons semblants. Quan va arribar al poder el 2012, va declarar que la corrupció amenaçava l’existència mateixa del país. Des de llavors ha fet feina: en només tres anys uns 270.000 càrrecs públics han estat condemnats per la justícia. Això ha donat un vernís de prestigi al sistema legal i ha servit per transmetre una aparença de renovació i de tancament d’etapa. El règim comunista té l’armari ple de monstres i necessita superar la crisi de creixement sense discutir els episodis del passat.

La situació resulta prou familiar. A la Xina, la campanya anticorrupció ha esdevingut un èxit entre la classe baixa i la classe mitja baixa. Xi Jingping ha fet declaracions que deixen en ridícul els nous herois de la política espanyola: “En la lluita contra la corrupció -ha assegurat- no m’importa ni la vida ni la mort, ni arruinar la meva reputació”. Mentrestant, l’aristocràcia maoista i l’entorn del president es freguen les mans i fins i tot potser es peten de riure. És veritat que han caigut algunes torres altes; però, curiosament, les torres que han caigut sempre han sigut opositors al president i vaques sagrades que s’havien retirat de la política i ja no tenien els contactes necessaris per protegir-se de l’Estat. Els casos recorden molt els de Pujol, Rato o Alavedra.

Evidentment, la Xina té un problema amb la corrupció. El tenen tots els països de tradició autoritària que, durant generacions, han avista els ciutadans a nedar i guardar la roba. Si a la Xina tenen el problema de l’anomenat “guanxi” a Espanya tenim el problema de l’anomenat “enchufe”, que és una paraula que no té traducció al català segurament perquè fa temps que no manem en la nostra llengua. A Rússia la corrupció va servir per expulsar Boris Ieltsin del poder, però també va servir per crear una nova elit capaç de protegir la riquesa del país quan l’Estat rus sorgit de la desfeta de la Unió Soviètica no es podia defensar de la depredació de les potències estrangeres. A la Xina, la corrupció ha funcionat com una forma d’incentiu. Un dels problemes que ara té Beigin és que, en alguns sectors de l’administració, el rendiment ha disminuït perquè els funcionaris no poden fer trampes.

De moment la politica de Xi Jingping no passa de ser una estratègia per consolidar-se en el poder i per aplanar el camí de les reformes. En els índexs internacionals de transparència la Xina no ha guanyat cap posició. La cacera de corruptes, però, ha ofert un motiu a molta gent per aferrar-se a una esperança i per projectar la seva frustració. A mesura que el poder es liberalitza les persones es tornen exigents i cal donar-los pinso per calmar-les. Els règims que trontollen dissimulen les seves febleses fent gestos d’autoritat. Això és el que ha fet el rei Felip VI humiliant la seva germana en la vigília del seu 50 aniversari. Tot i així, el problema de recórrer a caps de turc és que a la llarga consoliden un ecosistemes en els quals la força té més prestigi que no pas la intel·ligència.

Els experts diuen que la campanya de Xi Jingping només canviarà els xinesos si finalment fa rutllar millor l’economia. Espanya no parteix de tan avall -els oficials de l’exèrcit no subornen els seus superiors per aconseguir ascensos. Però, en canvi, la persistència de la crisi és probablement l’únic factor que pot aconseguir eclipsar l’independentisme a mitjà i a curt termini. L’altre dia, el públic de Hong Kong va xiular el seu “himne nacional” durant la celebració d’un partit de classificació del Mundial contra Buthan que la Xina va guanyar per 7 a 0. Com aquí, els representants locals van reprendre els seguidors i van recordar que “cal ser respectuós amb tots els himnes”. Com a Espanya, a la Xina continental es van escriure barbaritats de tota mena. Els grans moralistes sempre han dit que, quan els homes virtuosos manen, la moral pública se’n ressent i molt sovint l’economia baixa.

La millor notícia que aquestes eleccions municipals han donat als partidaris de la independència s’ha produit fora del Principat de Catalunya. Els dirigents de Ciutadans, potser perquè encarnen la continuació del falangisme dels anys 30 per vies democràtiques, ho han vist de seguida. El partit d’Albert Rivera ha corregut a trencar els acords amb el PSPV per haver pactat amb Compromís a l’ajuntament de València. Ciutadans, que espresenta a tot l’Estat amb el noble ideal de la Regeneració, ha trobat el seu límit al Líban espanyol, allà on les ferides de la política de conquesta i d’assimilació castellana estan més obertes.

Ciutadans diu que Compromís és un partit separatista però, en realitat, el problema és que Compromís és un partit massa valencià i, precisament per això, massa proper a Catalunya. El fet que un senyor de Jaén o de Burgos siguin alcaldes de València està perfectament previst en el projecte nacional espanyol. Ara bé, que un senyor de Manresa que considera Àusias March un escriptor de la seva cultura sigui alcalde de la capital del País Valencià va directament contra la lògica política que l’Estat espanyol ha aplicat sempre que ha pogut en els antics territoris de la Corona d’Aragó.

Davant la possibilitat que València i Barcelona puguin arribar a tenir relacions positives, Ciutadans, el partit de la Regeneració, es posa del costat de Rita Barberá i del PP. El fet que Barberá hagi fet tot el que ha pogut per aplicar els ideals falangistes del seu pare durant els 24 anys que ha estat alcaldessa no és un problema. Ja he dit que Ciutadans és la continuació del falangisme per vies democràtiques. Poden llegir El imperialismo catalán, de l’Enric Ucelay da Cal, si creuen que exagero. Com que és una obra llarga, diré només que si el falangisme va ser una interpretació castellana de l’ideari noucentista de la Lliga, Ciutadans surt exactament de l’ideari de mesocràtic de Convergència.

Per això tan se val que Compromís i Barcelona en comú hagin evitat declarar-se mai independentistes. Tan se val que l’Ada Colau i Mònica Oltra s’entenguin més a través de la retòrica socialista d’estètica llatinoamericana que no pas a través de qüestions identitàries o relacionades amb la història. L’Estat espanyol és Castella i no pot existir sense el supremacisme castellà, i aquí s’ha acabat la història. Això és el que es veurà els propers anys. A Catalunya i a València l’esquerra intenta portar el discurs cap a les desigualtats socials. I la sorpresa que tindrà tothom és que en el fons d’aquestes desigualtats emergirà cada vegada amb més força la qüestió de la discriminació per raó de territori, de llengua i de cultura.

En el fons, el que està passant a l’Estat espanyol des de l’any 2000 és el mateix que està passant actualment a la Xina, on el progrés i el benestar han fet rebrotar els conflictes de Beigin amb aquells pobles que els xinesos l’ètnia Han no han aconseguit esborrar del mapa. Cada vegada es veurà més clar perquè els territoris que van perdre davant Felip V són els mateixos que apareixen expoliats en les balances fiscals i perquè durant la Transició Felipe González li va dir a Raimon que “Espanya no es podia permetre una altra Catalunya”. Aquesta frase, que Jordi Pujol va tenir sempre present, és la que explica la reacció de Ciutadans contra Compromís.

Durant molt segles, l’obscurantisme va servir per mantenir la unitat de l’Estat espanyol. Un dels peatges de la Transició encara va passar per sacrificar la cultura i l’elit intel•lectual de València a l’altar de la unitat d’Espanya. Pujol va poder mantenir el poder durant tants anys, en part, a canvi d’abandonar el vesper valencià a la seva sort. Encara el 2010, quan Solidaritat va entrar al Parlament, li va demanar a l’Alfons López Tena que no toqués el tema. Ara que Pujol no hi és, els joves escriptors que fan metàfores polítiques als diaris de Madrid hauran de decidir si estan disposats a tornar a l’Espanya negra o si deixen d’amagar-se rere de la Constitució per, finalment, acabar d’incorporar Castella a la democràcia.

El dia dels assassinats de Charlie Hebdo un expert en relacions internacionals em va escriure per preguntar-me què passaria amb el procés si hi hagués un atemptat gihadista a Catalunya. Les insinuacions de Fernández Díaz m’hi han tornat a fer pensar. Les declaracions del ministre complementen les pressions que la policia fa sobre la immigració, a través dels permisos de treball i residència, i fins i tot de reagrupament familiar, per evitar que es pronunciïn a favor del sobiranisme. L’Oriol Junqueras pot fer un llibre amb Justo Molinero perquè Franco fa anys que és mort i perquè el president de Teletaxi té la vida resolta. Qualsevol observador s’adonarà que ni ERC ni la CUP, ni tan sols CiU, no presenten públicament nous immigrants, perquè depenen de permisos i papers sotmesos a la decisió arbitrària de l’Estat. A banda de la feina que fa l’Àngel Colom, la nova immigració es troba, igual que la immigració del temps de la dictadura, apartada de Catalunya per la policia espanyola. A més d’utilitzar el gihadisme per espantar els nouvinguts i per mediatitzar-los –com Franco va fer amb el fantasma del rojo-separatismo–, l’Estat vol donar el missatge que una Catalunya independent constituiria un forat negre en la seguretat europea. En realitat, el paper d’Espanya en la lluita contra el gihadisme està subordinat al de França i la Gran Bretanya, que tenen experiència i interessos en les excolònies. Una altra cosa és que, com va demostrar la gestió de l’11-M, Madrid sigui capaç d’utilitzar qualsevol cosa per acomplir els seus deliris de grandesa. Per això és important que, en comptes de caure en el menyspreu fàcil del ministre, tinguem clar que el gihadisme pot esdevenir un aliat valuós de la unitat d’Espanya –o si més no de l’Espanya visigòtica que no deixa votar. Intentaran penjar-nos la llufa del nou terrorisme. Encara que el problema d’Europa no s’hagi trobat mai a Barcelona.

Controlada l’Espanya nacional amb la victòria del PSOE en les eleccions andaluses, l’aparició de Construïm era molt previsible. Després de mesos de donar protagonisme a la corrupció, Andalusia ha deixat clar que els espanyols estan encantats amb el seu país i que el fenomen de Ciutadans i de Podemos és una reacció a l’independentisme, potenciada per l’Estat amb l’ajut de les empreses i els diaris de l’Ibex 35. L’estratègia de Rajoy funciona, i sembla que CDC li faci el joc amb els seus girs socialdemòcrates. En realitat, els partits de Pablo Iglesias i d’Albert Rivera només tenen futur en la mesura que serveixin per dissimular que, a Espanya, tots els canvis importants passen per reconèixer el dret a l’autodeterminació dels pobles. L’aparició de Construïm s’ha d’entendre en el marc d’aquesta estratègia de desdibuixar veritats i de maquillar problemes per contenir l’independentisme. Per exemple, crida l’atenció que, en algunes comarques, s’hagin substituït els alcaldables d’Unió més compromesos amb la llibertat de Catalunya. Amb una dreta nacional articulada, Construïm no tindria espai per consolidar-se i la capacitat de Ciutadans i de Podemos quedaria molt delmada, a casa nostra. Per reeixir, l’Estat necessita que la plataforma de Duran convenci els electors de CiU que la seva única sortida és tornar a la reserva índia a picar pedra. Després del simulacre del 9-N i la histèria generada per Pujol, Construïm vol aplanar el terreny a l’Estat per capitalitzar la redempció de Catalunya. Si CDC no comença a comportar-se com un partit anticolonial de centredreta, la classe mitjana del país anirà desfent-se entre els sermons montserratins i l’esquerra independentista. L’Estat vol fer tornar Catalunya a l’eix social i a l’empat infinit del pujolisme, i com que la cançó del “fer país” ha quedat amortitzada s’ha inventat això de Construïm, mentre dóna aire a Ciutadans i a Podemos amb l’esperança de mobilitzar l’espanyolisme.

L‘historiador Sir Richard J. Evans explica en el seu últim llibre que el 1970 es va trobar a Hamburg sopant amb els membres d’una fundació de l’Alemanya Federal que l’havia premiat per les seves recerques sobre el nazisme. A l’hora dels parlaments, el filantrop que pagava el sopar i els premis va celebrar la imminent entrada de la Gran Bretanya a la Comunitat Econòmica Europea com un pas important en la col.laboració de les diverses branques de la raça anglosaxona. Un altre membre de la fundació va elogiar el règim d’Apartheid que llavors imperava a Sud Àfrica. Evans diu que se li va acudir donar un cop d’ull a la biblioteca que hi havia a la sala i que es va adonar que era plena d’obres que avui qualificaríem de negacionistes. L’endemà, la portera de la casa on s’allotjava li va dir que havia conegut l’Albert Speer, l’arquitecte del Berlín Nazi i ministre d’armament de Hitler -que llavors complia condemna a la presó de Spandau. Tan sols va comentar que era un home molt amable, de maneres exquisites.

Trobo que l’anècdota explica fins a quin punt els processos de depuració de la memòria són lents i limitats i com cada poble supera el seu passat de la manera que li surt més econòmica. La història està feta de dades objectives, però sense el paper que hi juguen la imaginació i la política no tindria gaire interès. Si partint de l’anècdota de Sir Evans comparem el procés de desnazificació que va viure Alemanya amb el procés de Transició que vam viure a l’Estat espanyol resulta fàcil d’entendre que quaranta anys de democràcia no hagin estat suficients per resoldre la questió de Catalunya -o per posar les bases per fer-ho. Justament aquest diumenge, l’Enric Juliana feia dir al seu amic portuguès que Espanya té pendent una cita amb la veritat. L’escriptor Magallhaes és un home intel.ligent, a mi em va canviar la visió de les avantguardes catalanes en un sol sopar. Però, francament, dubto que es pugui establir una veritat compartida entre Madrid i Barcelona que no sigui injusta i traumàtica.

Sense anar més lluny, aquests dies el tuiter va ple de referències a les monedes que l’Estat ha posat en circulació amb la efigie del nou rei Felip VI vestit de militar i la inscripció “70 años de paz”. El fet que la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre faci europeïsme utilitzant una consigna que recorda els 25 años de Paz de Franco; el fet que passi per alt les tres decàdes de repressió -una, dues i tres- que els ciutadans de l’Estat, i especialment els catalans, van patir des de la caiguda del règim nazi fins a la dissolució de la dictadura, no crec que respongui a una estratègia malèvola o conscient. Com ens ensenya l’anècdota de Sir Evans, cada nació es relaciona amb el passat com més li convé, per molta pressió i per molts morts objectius que li posis sobre la taula. El fet que l’Estat reivindiqui “70 años de Paz” en el 40 aniversari de l’execució de Puig Antich podria ser una casualitat, però curiosament representa una manera d’afrontar el passat que es dóna en tota la cadena intel.lectual de la cultura espanyola.

Aquests últims mesos jo mateix he seguit amb sorpresa la recepció absolutament acrítica que ha tingut la reedició dels dos volums que el periodista Augusto Assia va publicar, després de la segona guerra mundial, sobre la seva estada en el Londres del Blitz. El consens entre els articulistes de la premsa espanyola sobre la reedició de Cuando yunque, yunque i Cuando Martillo, martillo ha sigut impressionant. Segons totes les patums de la crítica l’exemple d’Assia s’alçaria com “una lliçó moral” enmig de la ignomínia del primer franquisme. Assia hauria estat un corresponsal lúcid, profètic, pedagògic, un home valent que va veure venir la barbàrie nazi i la va combatre des del primer dia, malgrat la dictadura i el sentiment germanòfil de molts dels seus lectors. Només Plàcid Garcia-Planas, en un article a Frontera Digital, ha centrat la figura del periodista de La Vanguardia desenterrant els articles que va escriure poc abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Assia, ens recorda Garcia-Planas a cop d’hemeroteca, va justificar les invasions nazis de Txecoslovàquia i de Polònia i va tractar França i la Gran Bretanya com els principals obstacles per a la pau a Europa, mentre Hitler es dedicava a fer el piròman. No explico més coses de l’article perquè és tan bo que s’ha de llegir sencer, però vull afegir un detall que li ha passat per alt i que il.lustra fins a quin punt serà dificil de trobar una veritat compartida entre Madrid i Barcelona. En el pròleg de la reedició dels dos volums, Ignacio Peyró confon Juan Pujol Martínez amb Joan Pujol Garcia. Diran que es tracta d’un error d’erudició, però em sembla que és un error que no hauria passat desapercebut sense la cultura que ha fet possible campanyes com aquesta de “70 años de Paz”. Pujol Martínez va ser cap de premsa i propaganda del govern de Burgos durant la guerra civil, mentre que Pujol Garcia és -sisplau, tregui’s el barret- l’espia que va ajudar els aliats a enganyar els nazis en el desembarc de Normandia.

Peyró, que és un escriptor intel.ligent i molt civilitzat, em diu que va llegir que eren la mateixa persona en un parell de llibres i que ho va donar per bo, tot i que li va semblar estrany. Pel que he pogut trobar, el primer va néixer a Múrcia el 1883 i va flirtejar amb l’anarquisme abans de passar-se al falangisme, mentre que el segon era fill d’una familia de catalanistes benestants i va néixer a Barcelona el 1912 -exactament al carrer Muntaner, número 70. El problema no és que el prologuista s’equivoqués, això passa a les millors famílies. El que resulta significatiu és que ni un sol dels nombrosos glosadors entusiastes que ha tingut la reedició d’Assia no hagi parat atenció a una confusió d’aquesta mena, tenint eines com el Google i el Youtube, i tan disposats com semblaven tots a marcar distàncies amb el feixisme. Els textos semblen tan ocupats a celebrar que el periodisme espanyol tingui una veta digne de la Constitució, que aquest detall els passa per alt -igual que els articles pronazis que el corresponsal va escriure abans de tornar-se anglòfil.

De fet, llegint la crítica i el pròleg és fàcil fer-se aquest raonament: si Assia era un heroic liberal i, al mateix temps, va ser el periodista més ben pagat de la dictadura franquista, per què no podria ser que un falangista hagués salvat Europa? A partir d’aquí provin d’imaginar-se com raonarem si l’Estat celebra els “100 años de Paz” amb Catalunya dins.

No vull ni pensar-hi.

(En aquest link hi trobaran l’article de Garcia Planes: http://www.fronterad.com/?q=cuando-adolf-hitler-fascinaba-a-augusto-assia)