Boris Johnson, que aspira a ser primer ministre de la Gran Bretanya, acaba de publicar un llibre sobre Churchill per reivindicar la seva figura, esverat de veure que molts joves del seu país confonen el nom del cèlebre dirigent amb una marca de cigar o una casa d’assegurances. El llibre de l’alcalde de Londres es titula The Churchill Factor i una de les idees que vol combatre és el prejudici marxista que diu que la història avança moguda per forces impersonals. A Catalunya li convindria molt tenir algun polític que cregués, com Churchill, i com el senyor Johnson, que caràcter és destí i que els líders han d’anar davant i no darrere o al costat del poble. També necessitaria una ciutadania que abandonés la idea que entre tots ho farem tot i que si els nostres líders no responen en podrem posar uns de nous d’un dia per l’altre. Johnson s’identifica amb un Churchill que es va negar a pactar amb Hitler contradient l’opinió de la flor i nata de la societat anglesa i de la premsa de Londres. S’identifica amb un home que no va donar coartades fàcils als anglesos, ni als seus amics nord-americans, i que va veure millor que Lord Halifax, que era més alt i tenia més pedigrí que ell, la diferència entre la veritat i el simulacre. Com tots els grans homes, Churchill era conscient del pes que la història i els valors transcendents juguen en l’alta política. Sabia que la principal funció d’un líder és treure el millor de la gent. Els líders vulgars juguen amb les baixes passions i es deixen adorar per les raons equivocades; els líders importants obliguen el seu poble a respondre a preguntes incòmodes i a fer-ho sense excuses ni ressentiment. No pas per messianisme, sinó perquè veuen la relació que hi ha entre la puixança d’un país i el seu sentit de la dignitat, entre la necessitat de ser pragmàtic i el deure de no rendir-ho tot a la contingència. Ara que la política espanyola s’està enfangant greument gràcies a una llei que quan convé legitima robatoris i quan convé persegueix pobles, The Churchill Factor hauria de ser a la taula de tots els nostres líders.

Mariano Rajoy ha dit que l’independentisme és un “torpede” a la línia de flotació del procés d’integració europea. Jo crec que és el contrari i trobo que té gràcia que el president d’una nació que s’ha caracteritzat per la seva reticència a deixar-se il·lustrar per les llums del continent vingui a donar-nos lliçons d’europeisme. La independència d’Escòcia, igual que la de Catalunya, la de Flandes o la del Vèneto, introduiria competidors frescos a la Unió i enfortiria les seves bases comercials, culturals i democràtiques. Avui la majoria de ciutadans europeus poden dir de Brussel·les allò mateix que Jaume Balmes deia de Madrid fa 170 anys, que és un forat negre del qual no se’n pot esperar res a banda de paperots i telegrames. Si Europa no funciona és perquè els vells estats nació encara hi tenen massa pes. L’aparició d’una Escòcia i d’una Catalunya independents permetria explorar un nou model d’estat a la mida de la Unió Europea. A Catalunya sempre hem estat federalistes i imperialistes, per això la idea de la independència hi troba ara tants adeptes. Els anglesos, i sobretot els castellans, han perdut el toc i el que haurien de fer és renovar-se i deixar de fer de policia. A Espanya, els que branden la llei per oposar-se al referèndum vénen del mateix egoisme mediocre que va permetre a Franco manar durant tants anys. A la Gran Bretanya, les veus que han volgut fer por als escocesos vénen de la mateixa hipocresia que va fer saltar els ploms dels alemanys del segle XX i que ha arruïnat la cohesió social de moltes poblacions angleses. Els perills d’Europa no vénen dels independentistes, sinó de la grisor d’alguns arguments, com els d’Enrico Letta, que ha comparat els referèndums d’Escòcia i Catalunya amb l’atemptat de Sarajevo de 1914. Només si Europa sap dotar-se d’una mica de veritat i d’innocència podrà ajudar els Estats Units a defensar la democràcia. L’alternativa és que el continent s’ensorri a poc a poc, com li ha passat a Espanya els últims lamentables segles.

Margallo s’ha volgut lluir i ha dit que pels Estats de la mida de Lilliput la vida es tornarà molt dura fora de la Unió Europea. Home, la República del Congo és molt gran i és un país que només destaca per les males notícies –com Espanya els últims anys, on hi ha un mallorquí valent que fa vaga de fam per defensar el sistema educatiu. En canvi, Israel és un país petit que prospera en un entorn dificilíssim gràcies a la feina dels ciutadans i a una aliança intel·ligent amb els Estats Units. És veritat que els canvis de director al New York Times, al Le Monde o l’ampliació de la plantilla al Washington Post fan pudor de socarrim. Aviam si resultarà que els nostres taurons es preparen per fer-ne una de grossa i volen tenir controlat el missatger, com passa a Espanya amb el president Rajoy i els grans diaris de Madrid i un dels que s’edita a Barcelona. Em temo que el món es complicarà en els propers anys. Hi ha la Xina, hi ha Putin, hi ha l’Iran i hi ha el canvi climàtic. Fins i tot hi ha historiadors que treuen llibres atribuint les revoltes contra els reis absolutistes del segle XVII a una baixada brusca de les temperatures. Justament per això, avui, el que seria un problema per nosaltres és ser Hong Kong i haver de negociar amb la Xina. O ser Ucraïna i haver-se-les amb Rússia. Tal com està organitzat el món, per Catalunya a la pràctica no existeix el concepte “fora d’Europa”. A efectes de seguretat i de lliure circulació de les mercaderies ni que volguéssim aillar-nos no ens ho permetrien. La resta, si no ets un país de galtes, no compta. Però Margallo no ho sap perquè encarna molt bé el discurs de pandereta que Espanya té sobre la Unió Europea. Els partits espanyols no s’han tret de sobre el complexe d’inferioritat de l’herència obscurantista. Així hi ha un europeïsme que recorda l’esperit de Bienvenido Mister Marshall i que de vegades sembla que Brussel·les sigui una excusa per fardar de saber idiomes, o de ser una dona de caràcter o de ser un jove super guapo o de fer metàfores patètiques amb els clàssics de la literatura anglesa.

L‘últim Foreign Policy porta dos assajos sobre el futur de les relacions internacionals força interessants. El primer defensa que l’ordre liberal que els Estats Units i Europa han impulsat des de la caiguda del mur de Berlín està en retrocés. Segons Walter Russel Mead, la geopolítica basada en el poder tou i els acords win win –aquest win win que reclamen l’Alfred Bosch i el president Mas– deixarà pas a una geopolítica cada cop més dura, basada en les aliances fortes i la musculatura militar. L’editor de la web The_American_Interest creu que el 2014 ha marcat un punt de no retorn a favor de la cultura “old fashioned” de la Xina, Rússia o l’Iran. Russel Mead creu que el somni americà està més viu en les societats dels països autoritaris que no pas en les velles democràcies i que, mentre Europa viu el somni postmodernista i els Estats Units paeixen la seva decadència, Occident va perdent el control de l’ordre mundial. Els arguments de Russel, ben representats en la premsa americana, són rebatuts per un altre assaig més optimista, que signa John Ikenberry. Segons aquest professor de Princeton, només els il·lusos poden témer un retorn de la geopolítica dels vells temps. Ikenberry recorda que la Xina i Rússia cada cop estan més envoltades de països democràtics i que la seva agressivitat és sobretot de caràcter defensiu. Segons l’acadèmic, les potències autoritàries com a màxim poden aspirar a ser paràsits de l’ordre occidental, però no poden substituir-lo perquè tenen un relat i uns interessos massa regionals. Ikenberry se situa en un corrent, també força explotat, que creu que Occident és el primer beneficiari de l’eclosió de les potències emergents. La intensitat de la discussió deixa clar que és a Europa, en tot cas, i no pas a Espanya on, cada dia més, els catalans ens jugarem els quartos. Dic això perquè quan els polítics lliguen la independència amb les europees poden semblar un pèl oportunistes, però aquest cop tenen raó.

El Financial Times ha publicat un altre d’aquests articles sobre Espanya que semblen escrits per publicar-se a La Vanguardia. El diari demanava dimarts, en una dura editorial, que el president Rajoy fes el favor de buscar una sortida negociada amb els catalans per tal de mantenir la unitat d’Espanya. Ja fa mesos que el diari ha deixat de riure les gràcies a l’independentisme i que va endurint el to cap a Madrid i cap a Barcelona. Fa uns dies, fins i tot va comprar la demagògica versió de Pere Navarro sobre el cop de puny que va rebre a Terrassa a mans d’una dona folla. Sembla que el prestigiós diari dels Landlords anglesos -que jo rebo cada dia a casa, com si fos el Comte de Vila- fins i tot està disposat a escampar la idea d’una pressumpta crispació social a Catalunya, que jo només he detectat en les declaracions de Jordi Cañas i de Loquillo, i en els somnis sadomassoquistes de la Camacho.

Quan vaig ser a Londres, en una enriquidora estada a la Fundació Cañada Blanch, em vaig prendre la molèstia de repassar l’arxiu del Times des de la seva fundació i vaig quedar parat de veure que la política britànica respecte d’Espanya fa més de 200 anys que és sempre la mateixa: els anglesos aprofiten qualsevol ocasió per debilitar l’Estat espanyol; empatitzen amb les raons de la “industriosa” Barcelona i critiquen la intolerància de Madrid, però les coses ja es poden posar tant peludes com tu vulguis que a l’hora de la veritat la idea que Catalunya s’escapi del corral Ibèric els fa més por que una pedregada. Londres té molt clar que l’expansió del seu poder va arribar després del 1714, amb la constitució d’una Espanya anul·lada per les seves pròpies contradiccions. Perquè ho haurien d’oblidar? Sobretot ara que se’ls dispara el populisme antieuropeïsta de la UKIP i l’aristocràcia de la City necessita esprémer algun llimoner per tranquil·litzar els seus Hooligans.

Londres, que ha anat empobrint el seu rerapaís igual que París o que Madrid, i que està envaïda pel capital xinès i àrab, necessita una segona ciutat forta sota la seva òrbita per respirar una mica i mantenir la seva posició a Europa, i Barcelona seria una delegació ideal si no fos perquè existeix aquesta cosa que es diu Catalunya, que sempre acaba tombant els seus plans de negoci. Els lords anglesos sempre s’han posat d’acord amb les 400 famílies catalanes. Josep Pla té alguns homenots, un de cèlebre, d’inclòs en el meu llibre, en els quals en fa molta conya d’aquesta sintonia anglocatalana. Les classes dirigents de Londres i Barcelona tenen un sentit de la ironia molt subtil i sempre s’han posat d’acord tant a l’hora de demanar una mica de liberalisme a Espanya com també a l’hora de tolerar dictadors com Primo de Rivera o Franco, quan ha sigut l’hora d’aturar els deliris revolucionaris de les masses desesperades.

Per això trobo simptomàtica la pujada de la CUP i la popularitat del seu líder David Fernández. És evident que la popularitat de qualsevol polític acostuma a créixer en funció dels motius més baixos. La situació social fa que la cara fosca de la CUP (que la té, igual que la tenen ERC o CiU), pugui ser de gran utilitat a les forces multinacionals que volen impedir la desmembració d’Espanya al preu que sigui. En els propers mesos veurem que, exceptuant Aznar i Franco, els polítics que han governat Madrid no han tingut cap projecte nacional que anés més enllà de gestionar les caritats de França i d’Anglaterra i després les dels Estats Units i Alemanya. Veurem que, des de 1714, les elits catalanes han sigut les úniques que han tingut una idea d’Espanya una mica moderna i refinada, però que aquesta idea és igual d’estúpida que la carpetovetònica castellana. I no sols perquè ha fracassat ja unes quantes vegades, sinó perquè es basa en la destrucció del propi país, com van fer Cavour i Garibaldi a canvi d’unificar Itàlia.

La política del Financial Times respecte Espanya fa temps que em recorda una conversa que vaig tenir amb un alt càrrec convergent ara ja deu fer dos anys. Pel que vaig entendre, a la Plaça Sant Jaume estan convençuts que una part d’Europa pressionarà perquè Madrid ofereixi una sortida negociada a Catalunya i perquè el govern de la Generalitat l’accepti o la plantegi en un referèndum de la manera més convenient i atractiva. Algunes elits de la Unió, mediocres en els seus plantejaments -com s’està veient a Ucraïna-, insistiran perquè es produeixi aquesta tercera via que de moment té tan poc suport social. Si el país aguanta les pressions Brussel.les, que seran en bona part pressions sol·licitades des d’aquí; si l’independentisme es manté, -em deia ara fa dos anys aquest bon convergent- aleshores començarem a tenir possibilitats d’aconseguir marxar d’Espanya. Jo crec que el millor que podria fer el president Mas és passar-se les manies de la City pels collons i deixar que els Estats europeus i els buròcrates de Brussel·les es trobin el problema de la democràcia catalana a sobre.

El Financial Times és un diari collonut, però una elit europea capaç de pressionar els catalans perquè acceptin un pacte arreglat en un ministeri acabarà creant una Unió que serà un bunyol, com el que han creat a Kiev; és a dir que servirà només perquè uns quants suquin el melindro. Com deia John Kay, en un article al Financial Times ja fa uns anys, una Europa de catalans, piemontesos i holandesos tindria més cohesió que aquesta Unió d’Estats, que es van pensar per un altre panorama geopolític. Tot i així, com que veig que el procés s’allargarà i segurament exigirà un extra de paciència, voldria demanar als tuiteros de la CUP que prediquen les virtuts polítiques de la ràbia que no es passin d’homenets quan arribi el millor moment de la pel·lícula.