Fa un parell de mesos l’Ajuntament de Barcelona va publicar una reedició ampliada del llibre d’Antoni Bernard, Catalans. RetratsL’Albert Perelló, que és l’editor del volum, em va demanar de fer-ne el pròleg i, com que els pròlegs són la part menys important i més protocolària d’un llibre -i més quan es tracta d’un llibre de fotografies-, he pensat que publicar-lo aquí seria una excusa per donar-li publicitat.

En el pròleg de la primera edició d’aquest llibre, publicada el 1985, Joan Ferreter Mora encara se sentia en l’obligació de recordar que la fotografia és un art. Llavors no hi havia internet, ni telèfons mòbils, ni càmeres digitals. Tampoc no hi havia televisors de plasma ni vivíem en un oceà embafador d’imatges retocades.

Llavors qualsevol fotografia produïa, per defecte, una fascinació natural. Amb totes les excepcions que es vulguin, el fotògraf  s’havia de conformar a passar per un home intel.lectualment discret, més inclinat a les habilitats tècniques que no pas creatives. Com aquests pianistes que ambienten els hotels de luxe o els locals nocturns, el fotògraf s’havia de mantenir en un perfil baix i de vegades fins i tot servil.

Antoni BernardLa missió de l’home que sabia utilitzar una càmara era per sobre de tot la de documentar el món en el sentit més prosaïc i pintoresc del terme. La resta -el valor artístic- gairebé es consideava una propina. O fins i tot el fruit indecent d’una llibertat que un fotògraf no tenia dret a prendre’s.

Evidentment era una altra època. Ara al caire de la ruïna, la casa Kodak passava pels anys més dolços de la seva història. L’accés a la informació no ens desbordava i per poder tenir una cosa tan vulgar com el carnet de conduir -o d’un gimnàs!- era imprescindible passar per una casa de fotografia, on et rebia un personatge més aviat gris, que et tancava en una cambra i et demanava que miressis en un punt fix amb un somriure càndid.

Aleshores era difícil de preveure que un dia parlaríem dels “selfies”, aquesta variació monstruosa de l’autoretrat que avui ens ajuda a entendre fins a quin punt l’ofici de fotògraf ha quedat alliberat del prestigi infantil de la tecnologia. Davant de l’aficionat que comparteix a Instagram o a Facebook una instantània més o menys afortunada d’una posta de sol o d’un plat de macarrons, és més evident que mai que la missió del fotògraf és la mateixa que la de qualsevol altre artista: sel.leccionar i posar ordre al món; retornar a les coses la seva màgia primigènia.

Durant la visita que vaig fer al taller de l’Antoni Bernad, em vaig fer explicar unes quantes anècdotes. Ja se sap que les anècdotes són la salsa de la vida i que sovint porten implícites una lliçó moral que val la pena atendre. Mentre conversàvem, la cosa que em va cridar més l’atenció és que apareguessin tan sovint, entre els records del Bernad, personatges que havien quedat disgustats o fins i tot escandalitzats amb la fotografia que els havia pres. JOSEP PLA2

Amb algunes de les imatges posades davant meu, això em feia somriure. Pensava en els egos que el fotògraf devia haver espantat amb el seu ull poètic i el cap se m’omplia d’idees divertides. Pensava, per exemple, que l’home ve del mico. Encara que ens agradi oblidar-ho, científicament, em sembla que fins i tot es pot dir literalment -sense por d’equivocar-se- que som autèntics micos.

L’Homo sapiens és una de les cinc espècies supervivents dels antics primats, juntament amb els goril.les, els ximpanzés, els orangutans i una altra espècie que ara no recordo. La capa de civilització que ens separa d’algunes bèsties engabiades és pràcticament artificial. Resulta, a més, que aquest barnís finíssim de cultura és curull d’elements que també ocultem al coneixement dels altres per motius que de vegades ni tan sols nosaltres no som capaços d’explicar o de comprendre.

Tant a la vida pública com a la privada, l’ésser humà és una mena de surfista que navega sobre una gran onada d’instints biològics i culturals. El maremàgnum que bull dins nostre ens provoca tota mena de vergonyes i de temors. Això ens manté en un estat d’alarma variable, però que mai no desaparteix del tot. El surfista no vol caure de la taula i nosaltres no volem ser descoberts; per això com més gran i més alta és la onada que ens impulsa -com més exposats estem a la mirada a la resta de la gent-,  més atents estem al mar de fons i més por ens fa de caure a l’aigua.

Si em permeten que estiri l’argument els diré que, igual que la resta de primats, l’home té uns avantpassats hiperactius des del punt de vista sexual. Pensem-hi: només aquesta herència no sol.licitada ja ens obliga a fer molts equilibris. Per exemple llegeixo que als Estats Units la pornografia produeix més beneficis que les cadenes de televisió CBS, NBC i ABC totes plegades. El 2008 l’església catòlica va pagar més de 400 milions de dòlars per compensar els abusos dels capellans pederastes. Això em recorda un uròleg que em va recomanar que fes servir preservatiu fins i tot amb l’amor de la meva vida perquè “gràcies a Internet cada cop hi ha més casos de joves que contrauen malalties a causa de les banyes”. I bé: tot i així, per paradoxal que sembli, el mite de l’amor romàntic no havia estat mai tan valorat ni havia tingut més seguidors al món. MANUEL DE PEDROLO

Dispensin la comparació, compto que potser  l’han trobat una mica poca solta. Però només si tenim present d’una manera prou clara el mar de fons sobre el qual ens veiem obligats a navegar fins i tot els dies més tranquils, ens podrem fer una idea de què passa en la nostra vida interior quan un fotògraf apareix amb la intenció d’immortalitzar-nos.

A més del còctel d’instints primaris que hem de gestionar, cal sumar, al paquet d’inconvenients que cal tapar sota una certa discreció, tota una sèrie d’elements lligats a l’herencia política i familiar, i naturalment a les pròpies experiències. Amb aquest percal no és estrany que davant d’una càmara de retratar la gent no se senti gaire còmode, especialment en un país d’història tan densa i asfixiant com Catalunya.

Davant d’un fotògraf ens passa com quan ens trobem un desconegut a l’ascensor però amb més intensitat. Encara que no haguem comès cap crim, ens sentim igual que un carterista de la rambla o que un amant furtiu. El nostre jo secret s’espanta com un animal davant del foc i el romesco que apareix a la superfície sovint és un espectacle artificiós, incoherent i lamentable. I fins i tot potser també injust.

En la fotografia hi ha una presumpció de veritat, que espanta. En una pintura, en un escrit, en una escultura, i ja no cal dir en una obra musical, la veritat ens sembla més interpretada i per tant més interpretable. Així com en una filmació fins i tot la veritat més salvatge i crua agafa un aire de ficció, en la fotografia qualsevol imatge té tendència a passar per una prova freda i policial d’algun fet indiscutible.

Potser cal anar a buscar l’origen d’aquesta temible qualitat en el fet que la fotografia ha sigut una arma molt utilitzada pels detectius i per les forces repressives dels Estats des que la gendarmeria francesa va començar a fer-la servir contra el comunards, el 1871, després de la guerra francoprussiana. O potser el problema és que la veritat és dinàmica i que ens sentim més justament representats a través del moviment. O potser senzillament som uns mentiders i ens hem fixat que els periodes històrics anteriors a la fotografia ens semblen menys reals i per tant més fàcils de manipular.

En tot cas, fixem-nos que quan diem que algú s’ha retratat mai no ho diem en termes positius. No ens l’imaginem pintant-se davant d’un mirall com Rembrandt o com Velázquez. Entenem que la imprudència ha deixat al descobert una feblesa o una mancança vergonyosa de la seva humanitat i que això li portarà problemes. És lògic que la perspectiva de sortir en una fotografia ens posi en guàrdia.JOAN SALASv2

En el pròleg de l’anterior edició, Ferreter Mora comparava l’art de fotografiar amb l’activitat del caçador. El filòsof pintava Bernad gairebé com un animal de presa, com una bèstia amatent al gest, a l’expressió justa, a la imatge capaç de revel.lar un aspecte del personatge retratat, ocult entre la comèdia.

A mi Robert Cappa –el Cappa de la guerra civil o del desembarcament de Normandia, o el que va morir per culpa d’una mina a Vietnam- sí que em sembla un caçador d’imatges. Molts dels fotografs europeus i catalans nascuts a primers del segle XX em semblen caçadors d’imatges. En canvi, les fotografies de Bernad em suggereixen més l’art pacient de l’artesà o del domador de bèsties. Trobo que en el seu art hi predomina més l’amor que l’adrenalina, més la tendresa que l’espectacularitat. En la seva obra hi veig més misticisme que no pas acció i ideologia; molta més expressivitat que voyeurisme.

Continue reading