Chicago és la típica metròpoli dinàmica i resistent que, com Barcelona, ha tingut iniciatives pioneres i ha superat transformacions que han ensorrat d’altres ciutats de la seva regió. A primers d’abril l’alcalde va tenir una reelecció complicada. Contra tot pronòstic un candidat hispà va aconseguir diners per la seva campanya i va mobilitzar els barris pobres del sud de la ciutat i els mestres enfadats pel tancament de mig centenar d’escoles públiques. Nova York també ha virat cap a l’esquerra, després d’una dècada brillant que ha deixat un munt de persones sense sostre, dormint al carrer.

Les diferències socials són el taló d’aquil.les de totes les grans ciutats del món. Tots els espais feliços es construeixen a expenses del patiment de víctimes anònimes i sempre és dificil de trobar aquell punt d’equilibri que impedeix que les desgràcies acabin devorant els èxits. Gràcies a les xarxes socials, avui les víctimes tenen més veu que mai. Però qualsevol gran ciutat que reparteixi riquesa i esperança tendirà a ser l’encarnació d’aquelles famoses línies de Charles Dickens a Història de dues ciutats: “Era el millor dels temps i el pitjor dels temps, era l’època de la saviesa i de la follia, de la fe i de la incredulitat.”

Igual que passa a Londres, a Nova York o a San Francisco la classe baixa i la classe mitjana de Chicago cada cop tenen més problemes per seguir el ritme de les elits de la ciutat. A mesura que les ciutats es globalitzen, atrauen capital humà més ambiciós i ben format, i una part de la seva població queda relegada als barris pobres o directament és expulsada cap a la perifèria. Les revoltes de Londres, de París o l’aparició d’aquest candidat hispà de Chicago no s’expliquen sense les contradiccions que produeix el creixement urbà. Sobretot des que les ciutats s’han convertit en la principal eina dels Estats per competir en el context de globalització econòmica.

En el cas de Barcelona, l’aparició d’Ada Colau no em sembla que es pugui atribuir a un creixement desmesurat. La ciutat no s’ha fet sobre les costelles dels ciutadans més pobres, com va ser el cas de la Barcelona de primers del segle XX o de les ciutats que he esmentat fins ara. Chicago ha sigut un gran motor i una fàbrica d’oportunitats per als territoris del Mid West i només els últims anys se li ha pogut retreure que comença a empobrir el seu rerapaís amb les seves obsessions cosmopolites. El cas de Barcelona és diferent. La ciutat fa molt poc que col·labora amb la Catalunya interior i encara no és segur que hagi deixat definitivament de banda els discursos dualistes.

Si mirem el mapa de biblioteques i les connexions de transport públic veurem que, en realitat, el creixement de Barcelona l’han pagat les classes altes i mitjanes. Per descomptat que hi ha pobresa, a la ciutat, però també és evident que s’hi viu millor que a la majoria de capitals europees, Madrid inclosa. Chicago té una crisi de creixement. Barcelona té una crisi d’identitat, que algunes esquerres miren de vernissar amb discursos cridaners per no tenir mala consciència. La capital de Catalunya ha patit la pressió de l’Estat espanyol més que no pas la resta del país i les eleccions ho han posat en evidència. Mentre que les esquerres independentistes han guanyat al territori, a Barcelona l’esquerra del si/no ha tret més vots -en part gràcies a aquests conciutadans que troben malament per la capital de Catalunya allò que troben bé a Londres, París o Nova York.

Ara potser queda per veure si la fractura social i la fractura nacional es continuen anul.lant com en els temps de la guerra civil o de Pujol, quan el país havia de protegir grans contingents de població immigrant que no tenia res per conservar, ni res per perdre. Un indici que el context està canviant seria el resultat que Compromís ha tret a la ciutat de València, on una força com Podemos, en una altra època, hauria arrasat literalment. Igual que alguns partits d’esquerra utilitzen la retòrica apocalíptica perquè no sabrien defensar de forma més civilitzada la unitat d’Espanya, és possible que l’independentisme es deixi impressionar una mica massa per algunes mòmies i fantasmes del passat.

Cada època té el seu pensament progre, igual que cada època té les seves formes d’hipocresia i de lleure. Podem dir que el progressisme és el discurs que el poder promou en cada ocasió per donar peixet a la gent i conduir-la suaument pel bon camí, sense violències innecessàries.

Fins a la caiguda del Mur de Berlín, l’Estat-Nació monopolitzava tots els àmbits de la vida i era un element bàsic en els discursos de les classes dirigents. A Espanya, com que la cohesió política és molt fràgil, l’Estat encara té un paper essencial en la retòrica progressista. En d’altres parts del món, els imaginaris canvien més de pressa.

La globalització ha convertit els vells estats-nació en una estructura insuficient per desenvolupar la democràcia i l’economia. Davant l’emergència de nacions superpoblades -i súper motivades- com ara la Xina, la Índia o Indonèsia, les antigues potències occidentals busquen solucions imaginatives per preservar la seva hegemonia -o si més no per salvar-ne una part.

L’últim llibre de Benjamin Barber, If Mayor Ruled the World, s’ha de situar en aquest panorama mundial exòtic, ple de novetats i d’incerteses. El poder està canviant de mans i això afecta el discurs sobre la globalització. La civilització Occidental se sent amenaçada justament quan els seus valors s’imposen a tot arreu. Les velles metròpolis ja no poden competir a través del militarisme, la burocràcia i la producció en sèrie.

Com explica Panjah Mishra en el seu úlltim llibre, cada cop hi ha més motius per creure que les antigues colònies asiàtiques podrien acabar dominant Occident a través dels valors que van permetre els europeus de conquerir el món. Per posar un exemple: el 1991 un escriptor indi en tenia prou de vendre 4.000 llibres per situar-se en els primers llocs de les llistes d’èxit; avui els escriptors més venuts de l’India col.loquen tranquil·lament 55.000 exemplars setmanals i són llegits per milions de persones.

Davant d’aquest impressionant canvi d’escala, les ciutats apareixen com una alternativa que permetria a les velles democràcies continuar jugant un paper decisiu al món. Al capdavall, la cultura urbana és una creació d’Europa i dels Estats Units. Com explica Barber, en la cultura urbana la sofisticació, l’individualisme i la creativitat tenen més importància que no pas la violència i la força de les masses.

Fins fa poc, estàvem convençuts que el capitalisme i el progrés material portarien cap a una major democratització del món. El creixement de la Xina i d’altres països asiàtics, però, han posat en questió aquest prejudici. L’Índia mateix, que és un dels aliats potencials d’Occident, és una democràcia inestable, amb diferències socials extremes i amenaces interiors. Alguns acadèmics nordamericans es comencen a mirar el sistema meritocràtic de la Xina amb curiositat.

Sense aquest context geopolític no es pot explicar el llibre de Barber i la seva proposta de crear un Parlament mundial d’alcaldes que faci de contrapès a la ONU. Mentre que en un món dominat per les ciutats, Occident tindria molts números per mantenir l’hegemonia, en un món d’Estats Nació la democràcia es podria veure superada per models capitalistes de caire autoritari.

Quan Barber detalla les limitacions que els Estats imposen al desenvolupament de la democràcia, de l’economia i de la sostenibilitat ecològica del món, parla des del punt de vista occidental -encara que no ho especifiqui. Per un xinès, per un sud-coreà o per un vietnamita, l’Estat clàssic encara té un gran recorregut. No es pot ignorar la millora del nivell de vida que està experimentant la gent en aquests països. Barber no ho explica, i aquesta és una de les crítiques que es pot fer del seu llibre.

L’obra de Barber parteix dels estudis sobre la cultura urbana que les universitats occidentals han promogut des de la caiguda del mur de Berlín i, especialment, des de l’atac a les Torres Bessones. Des del punt de vista teòric el llibre és un compendi d’arguments ja coneguts sobre l’individualisme, l’interdependencia, els espais transfronterers, la contaminació, l’alliberament de les dones, la guerra o el terrorisme.

If Mayors ruled the World segueix l’estel.la d’autors com Richard Florida, Edward Glaeser, Saskia Sassen, o el japonès Kenichi Omhae -que ja anunciava la decadència dels estats nació a mitjans dels anys 90 del segle passat. És veritat que Barber té l’originalitat de portar aquest discurs fins al final, però d’aquest acte d’audàcia també en surten els principals defectes del llibre. Potser per defensar amb més força la necessitat de crear un parlament mundial d’alcaldes, l’autor planteja el discurs des d’una fe en les ciutats que de vegades resulta forçada o candorosa -com quan diu que els terroristes odien els Estats Units però que no tenen res contra Nova York.

La proposta té un aire de fugida d’estudi, de brindis al sol a mig camí entre la genialitat i l’infantilisme, que s’encomana al conjunt del llibre. Sovint sembla que Barber oblidi que les ciutats no promouen guerres perquè els Estats ja les fan –o les han fet- per elles. És com si no fos conscient que un dels elements que dóna prestigi a les ciutats és la limitació del seu poder, la poca capacitat que han tingut d’influir en el món dels últims vuitanta anys de manera traumàtica i directa.

En la lògica del llibre hi ressona aquell discurs federalista tan fariseu sobre els problemes reals de la gent i la gestió entesa com una acció neutra -com si la política fos innocent. El pròleg que Barber signa per a l’edició catalana el podria haver escrit un portaveu de la tercera via. Està molt bé reivindicar els alcaldes com a representants d’una cultura política més respectuosa amb la gestió de les realitats empíriques. Ara, és important tocar de peus a terra. La gestió de les ciutats segurament és una bona escola, i aporta una gran capacitat de concreció als polítics. Però cal recordar tantes vegades com calgui que si el poder occidental es refugia en realitats cada vegada més petites i més empíriques és a causa de la seva mateixa decadència.

(Ressenya de la traducció catalana del llibre de Benjamin Barber Si els alcaldes governessin el món)

Dissabte al matí, mentre repassava els diaris de la setmana, vaig ensopegar amb uns quants articles que em van recordar la importància que tindran les properes eleccions municipals a Catalunya. Com és sabut, la globalització ha donat protagonisme als pàries del món i ha produït un estira i arronsa general entre els governats i els governants. A Hanoi, ara mateix, la gent va pels carrers abraçant-se als arbres per evitar que el govern comunista porti a terme un talla massiva que deixaria pelats els bulevards de la capital vietnamita. A Singapur, la llei prohibeix encara mastegar xiclet però el govern ha aprovat els pressupostos més socials de la seva història coincidint amb la mort de Lee Kwan Yew, el carismàtic pare de la pàtria que va governar amb mà de ferro el país durant més de tres decades.

Mentre que, a l’Àsia, la combinació de tecnologia i de diners està reforçant les defenses d’una societat fins fa poc passiva i obedient, als països occidentals l’estabilitat dels governs es veu amenaçada pel ressò extraodinari que la tecnologia ha donat a l’empobriment i a la desmoralització dels últims anys. La tornada vibrant de Sarkozy i els somriures de Marie Le Pen no es poden separar de la crisi de l’Estat francès i de les retallades que ha hagut d’implementar el nostre president Manuel Valls. En el cas de l’Àfrica és significatiu que l’únic país que ha tret un rendiment de les primaveres àrabs sigui, al mateix temps, el que dóna més jihadistes a l’Estat Islàmic. Ara mateix, mentre escric aquest article, TV3 anuncia un documental sobre la plaga de violacions que amenaça les dones liberals de l’India.

Les tensions entre les forces de l’ordre i les forces de la transformació prenen una forma diferent a cada lloc, però s’endureixen cada any que passa a tot el món i això facilita la demagògia i complica la situació política de Catalunya. A Espanya l’estira i arronsa és intens i es manifesta en detalls molt subtils. L’altre dia el congrés dels diputats va passar una llei que permetrà “tornar” la nacionalitat als descendents dels jueus expulsats pels reis catòlics a finals del segle XV. El text ha passat desapercebut potser a causa del soroll que ha provocat l’anomenada llei del morrió, aquesta llei que prohibeix, fins i tot, insultar la policia. Però com que no hi ha cap país que faci regals, ni cap país que revisi gustosament la seva història, sospito que el govern aprofita tots els recursos que té a la mà per legitimar la unitat de l’Estat i per atraure contribuents que reforcin el front de l’ordre.

Consti que jo trobo molt bé que Espanya ofereixi la ciutadania als jueus sefardites. Però és obvi que si el govern hagués considerat realment necessària una reparació històrica d’aquesta magnitud no n’hauria exclòs els descendents dels moriscos. És estrany que Espanya impulsi una mesura com aquesta si no és per enterrar la història fent veure que l’afronta. Més enllà de la dificultat que comporta acreditar una descendència de cinc segles, l’Estat ha obert una escletxa per recordar que si els jueus sefardites tenen drets històrics també els tenen els catalans. Ara la Generalitat podria denunciar el dret de conquesta declarat per Felip V o demanar compensacions pels hereus dels catalans afectats pel Tractat dels Pirineus. Suposo, però, que abans veurem un senyor amb un pergamí reclamant un edifici del casc antic de Toledo, que no pas el president de la Generalitat recordant que Espanya va cedir les províncies del nord dels Pirineus de manera il.legal, sense el permís de les corts catalanes.

En tot cas, volia posar de manifest que Catalunya està especialment exposada als vendavals que recorren el món en les èpoques de canvi. Un país és un sistema de repartiment i quan el repartiment falla en els països més estructurats i poderosos, és un perill que la gent comenci a demanar miracles, en països com el nostre. Les municipals són importants perquè si el conflicte social i el conflicte nacional no acaben d’apuntar clarament en la mateixa direcció, el país patirà molt. Jo tampoc no vull que la capital del meu país sigui una ciutat de restaurants i de botigues per a turistes, però sempre he tingut clar que, mentre Catalunya no tingui un Estat, el màxim que podrà fer Barcelona pel nostre benestar serà oferir-se als estrangers com una dama de companyia. La gent que critica l’alcalde Trias perquè la Diagonal li sembla un passeig massa burgès hauria de llegir més diaris internacionals. Potser es faria una idea de la sort que tenim de poder exprémer una ciutat com Barcelona i fins a quin punt les coses poden empitjorar, quan els canvis no se saben demanar en un cert ordre.

Stephen Fray ha comparat les polítiques de Putin vers els homosexuals amb les lleis antisemites nazis. Els mestretites ho han aprofitat per condemnar la frivolització de l’holocaust i per recordar-nos els detalls de la persecució que van patir els jueus a Europa. És veritat que sovint fem un ús frívol de l’holocaust però en aquest cas la comparació és menys gratuïta del que sembla. Tot i que el paral.lelisme pugui molestar, els gais són al segle XXI el que els jueus van ser al segle XX. També viuen en l’ull de l’huracà de les pors de la seva època i si no existissin els hauríem d’inventar. Així com estava cantat que un segle tan materialista i tan identitari com el segle XX faria dels jueus un magnífic de cap de turc, també és lògic que en un món tan orientat a l’individualisme i als plaers de la carn alguns països les emprenguin contra els homosexuals. Si els jueus van viure en el centre de les contradiccions de l’època que va acabar amb els nazis, avui passa una cosa semblant amb els gais i la globalització. Els gais molesten pel mateix motiu que molestaven els jueus, perquè viuen en la frontera dels límits establerts. L’antisemitisme partia de la ràbia que generava una minoria indissoluble, que vivia al marge dels abusos de l’estat, en un moment en què l’estat començava a arribar a tot arreu. Ara els homes més hostils als gais solen ser els més ressentits amb les obligacions que els imposa la família. De fet, la cultura gai és la resposta del geni masculí a l’ús que els Estats han fet del feminisme per estalviar-se diners en policia i lligar curta la virilitat. Els gais fan la competència a la dona en un moment en què l’home mitjà perd poder atrapat entre el nou capitalisme i les noves convencions socials. Els gais fan por perquè queden fora dels sistemes de control homologats. Com els jueus, són un termòmetre excel.lent per calcular el grau de llibertat que cada societat pot resistir sense desestabilitzar-se. No és atzarós que s’apleguin en les ciutats més prosperes i optimistes. Si tots els homes ens ho féssim entre nosaltres, el món s’acabaria. Però si la homosexualitat no existís, ens l’hauríem d’inventar, ni que fos per protegir-nos dels enlluernaments i els predicadors desesperats.