A poc a poc es va acostant l’hora de veure si el president Mas és capaç o no de vèncer la temptació de voler fer la truita sense trencar els ous. Tots els que diuen que és un home tràgic, tots els que diuen que és un mediocre, tots els que diuen que és un messiànic, tots els que volen evitar com sigui, no ja la independència, sinó que el país faci un acte net que li torni l’orgull i l’autoestima, confien que els sentiments traeixin el president i que al final els ous quedin intactes. L’últim capítol de The Walking Dead acaba amb una de les heroïnes mossegada per un zombi després de provocar, sense voler, una matança entre dos bàndols. “Volia evitar que hi hagués morts”, va repetint mentre agonitza davant dels seus amics, que no poden fer res per salvar-la.

Diuen els entesos que el president no sap si convocar el referèndum el 2014 o el 2016. Segons es fa circular, la idea seria esperar que el PP perdés la majoria absoluta per mirar d’aconseguir, amb un Estat més feble, pactar una consulta legal. Jo no tinc una pressa especial per arribar al referèndum, però si aquest és el pla, potser val més apartar-se’n i esperar que la sang no ens esquitxi. La broma de la legalitat és com la broma del federalisme. La majoria dels nostres apologetes de la legalitat venen del comunisme i del federalisme. No n’han encertat ni una; ara, tots tenen uns cotxes molt macos. La sortida legal es va acabar el dia que El Mundo i la policia van adulterar les últimes eleccions atemptant contra la imatge de Mas.

Ajornar el referèndum té els seus avantatges. Serviria per posar el PSOE al costat del PP, per fer més pedagogia a l’estranger i per donar temps a les fornades que no han crescut intoxicades per l’escola franquista d’agafar experiència. Tot i així, els països estan subjectes a la seva circumstància –igual que les persones. I en aquests moments la imatge de la guàrdia civil retirant les urnes seria una victòria fins i tot en el pitjor dels casos. Que això –una acció repressiva de Madrid– vagi a favor nostre és un fet excepcional en la nostra història. Seria una victòria perquè mataria excuses i fantasmes i perquè vivim uns temps en els quals protestar s’ha tornat inusualment barat.

Difícilment el caràcter del país i les formes que ha pres l’independentisme tornaran a tenir mai tant valor polític com tenen ara. Arreu del món la gent surt al carrer. Des de Turquia fins al Brasil, des d’Atenes fins a Estocolm, una onada de protestes qüestiona els governs. De vegades les manifestacions serveixen per incorporar algun matís al sistema. Però la veritat és que una època s’està ensorrant i que per això és més fàcil protestar que governar. El paisatge s’omple de farsants i és gairebé impossible distingir entre la veritat i la mentida. Pertot arreu apareixen corbs que s’alimenten de la por, dels dubtes i de la insatisfacció dels ciutadans. Les figures públiques es tornen caricatures. Alguns escriptors i empresaris fan grans sermons sobre el talent que ells no han tingut el valor de posar a prova.

Malgrat la importància que es dóna al carrer, el que definirà el futur no seran les manifestacions dels indignats ni els moviments tipus Beppe Grillo, sinó la resposta de les elits. El que salvarà Catalunya serà tenir unes elits que responguin per la seva cultura i per la seva economia en un món cada cop més inestable. En el fons la independència va d’això. La situació de la Generalitat és el mirall d’una situació internacional ampliada per la feblesa institucional del país. En els moments de crisi els pàries s’enfilen al carro de la història però la festa i el xampany duren el temps just que costa passar d’un ordre a un altre. Ja sé que una elit no s’improvisa i que, si la tinguéssim, no estaríem en aquest fangar. Però una elit tampoc no es forja a còpia de cursets i de discursos. Sense un Estat o sense un sistema d’interessos prou tens i comprometedor al voltant de la voluntat de tenir-lo no començarem a jugar de debò, això també hem de saber-ho.

Mas pot triar una data o una altra, però haurà de fer un acte de fe en el país, perquè el moment de fer l’anunci no serà mai perfecte. En els processos de transició, la intel·ligència difícilment la trobes a primera línia. A primera línia hi ha les mòmies i els oportunistes que s’aferren a les idees que els enfonsaran. L’atractiu del projecte català és que, venint del carrer no és, com la majoria de moviments que broten arreu del món, una reacció utòpica o destructiva, purament conjuntural, fruit de la desesperació. Ara bé: per guanyar una protesta cal saber acabar-la, trobar la manera i el moment de donar-li forma estrictament política. Com dic, aquest ambient que ens fa interessants i converteix els tricornis de la guàrdia civil en una arma a favor nostre no durarà sempre. El clima pot canviar i els mateixos que ara ens veuen amb simpatia dins i fora del país ens poden veure, segons com bufi el vent, com un enemic o un problema. Jo no menysprearia el marge que ens estan donant aquests anys de gràcia.

Un dels fenòmens que més deu sorprendre els urbanites veterans és que la volada que està agafant el prestigi de les ciutats vagi de bracet d’una rebrotada dels moviments de caràcter nacionalista i fins i tot religiós. Abans de la caiguda del mur de Berlín -i per tant de la globalització-, les ciutats representaven els valors del ciutadà del món, materialista i laic, que només creia en allò que veia i que no donava cap importància a les arrels, ni tampoc gaire al país on vivia.

Amb la globlalització semblava que les nacions es dissoldrien en un mar d’identitats particulars i que el somni dels idealistes de la icària cosmopolita s’acabaria realitzant completament. Fins aleshores, els glorificadors de la ciutat eren intel·lectuals que posaven les esperances de la humanitat en invents com ara el cotxe o la rentadora. Paraules com ànima, pàtria o tradició, no casaven amb el paisatge urbà; semblaven del tot incompatibles. Els temples al voltant dels quals havien crescut les grans ciutats van ser substituïts per centres comercials. Després de la primera meitat del segle XX, potser és normal que la gent s’aferrés als béns materials i que la dimensió espiritual de l’home quedés en quarantena.

Amb els milions de desplaçats que van provocar la Primera i la Segona Guerra Mundial, el valor tel·lúric de la terra es va passar a considerar definitivament un problema a superar. Amb la globalització, i amb el record de les guerres provocades pel nacionalisme d’estat, semblava que la relació entre l’espai i el mercat cada cop seria més feble i que això dissoldria tot tipus de fronteres, espacials i temporals. La tecnologia semblava pensada per eliminar qualsevol distància, especialment econòmica. El negoci immobiliari va ser l’última reminiscència d’una idea del benefici basat en la quantitat que va condicionar la vida política d’Europa des que vam entrar en l’època moderna.

Perquè ens entenguem: fins a l’edat mitjana l’economia es basava en el producte. Després, va passar a basar-se cada cop més en la productivitat i l’estandarització. Els avenços tecnològics van canviar la relació entre l’espai i el mercat, i van transformar la cultura i la política. A l’edat mitjana els espais urbans creixien de forma més o menys orgànica.  A poc a poc, les noves necessitats del mercat van començar a ordenar i a segmentar l’espai. La ciutat es va fragmentar en barris cada cop més homogenis, que reflectien una visió cada vegada més parcial i controlada del conjunt del món. Una ciutat perd l’ànima quan perd la diversitat. La segmentació social mata l’encant del paisatge urbà perquè el teatralitza; perquè n’elimina la memòria i l’atzar i només en deixa l’espectacle -o la vulgaritat.

Segrestades per l’obsessió de produir, les ciutats es van convertir en galliners que l’elit gestionava per tenir mà d’obra barata i alimentar els exèrcits colonials. A mesura que el producte torna a guanyar protagonisme alguns valors que en temps de l’obsessió quantitativa semblaven esotèrics tornen a considerar-se importants. La globalització ha trencat l’aliança entre l’economia i els Estats, i ha tornat a posar la ciutat al centre de l’esperança dels homes. Així, els vells centres històrics de les ciutats occidentals -començant pels Downtowns dels Estats Units- ens tornen a recordar els vincles que les persones sempre han establert, de manera natural, amb la terra i amb els avantpassats. Aquest últim daltabaix ens ha ensenyat que una casa en propietat dóna estabilitat en temps de vaques grasses però que pot convertir-se en un llast quan van mal dades.

A tothom li agrada tenir un lloc físic al qual poder tornar, però quan deixes de tenir l’estómac segrestat i només depèn de tu omplir-lo aleshores sobretot el que trobes a faltar és tenir una ànima. El producte s’ha tornat tan important que la premsa de Londres està entusiasmada amb la descoberta que el príncep Guillem té en el seu ADN rastres d’un avantpassat de l’India. Esperen que això ajudi a legitimar-lo com a líder de la Commonwealth.  Sense l’obsessió per la productivitat no s’explica l”holocaust, ni el gulag ni la gran fam de la Xina de Mao. Veurem què som capaços de fer a partir d’ara en nom de la qualitat del producte. Sembla que per la puresa de la sang ja no ens hem de preocupar.

 

L‘enquesta que dóna la victòria a ERC en les properes eleccions és la demostració més clara que hem tingut fins ara que el president Mas està portant el procés de manera excel·lent. Per raons que no vénen al cas aquests últims mesos he vist moltes sèries nordamericanes. He vist sèries sobre zombis, sobre invasions extraterrestres, sobre marines islamistes, sobre lladres de guant blanc, sobre polítics sense escrúpols, sobre advocats sense títol i fins i tot sobre justiciers urbans disfressats de Robin Hood, defensant la seva ciutat futurista amb arc i fletxes.

A banda de l’entreteniment, la gràcia que té veure sèries nordamericanes és que et donen una idea de quines coses preocupen el poder més enllà dels discursos que fan els intel·lectuals que gestionen la propaganda del sistema. Les sèries són les novel·les franceses del moment, et diuen cap a on va el món i on són les arrels dels grans conflictes. Ara, per exemple, està de moda dir que el progrés de les nacions depèn de la qualitat de les institucions. És un discurs que serveix perquè alguns diaris semblin seriosos i perquè el Jordi Cañas sembli alguna cosa més que un porter de discoteca. No obstant, el discurs de la crisi institucional emmascara el moll de l’os del problema d’Occident, i és que la gent comú ha perdut la tensió espiritual.

En totes les sèries nordamericanes que he vist el missatge és el mateix: la qualitat de les institucions és un reflex de la qualitat humana de la gent, de la seva capacitat de filar prim a l’hora de prendre decisions morals complexes i de la seva resistència a les excuses que els dolents ens posen sempre. Els Estats Units eduquen el públic per combatre l’enemic interior. No només l’enemic que s’amaga entre la gent, el criminal o el terrorista, o el polític corromput pel poder, sinó també l’enemic que portem dins. Totes les sèries que he vist sembla que treballin per superar l’home massa creat per la cultura dels vells estats-nació. Aquest home petulant i capritxós, que devora més del que produeix perquè ha perdut el contacte amb la terra i no es coneix a ell mateix. Contra la retòrica del polític que atia el fals idealisme i l’enveja de la gent, o contra el columnista que repeteix els tòpics que el fan quedar millor, els americans reivindiquen l’home que defensa els seus amors concrets de les perversions del sistema, si cal saltant-se la llei.

La maduresa ho és tot i el missatge subliminal d’aquestes sèries és que tot s’aguanta per un pèl i que la base de la democràcia i la pau social no està en mans dels polítics, ni dels militars, sinó del coratge i el talent de persones molt diverses que saben qui són i què volen fer amb la seva vida. Occident viu un moment d’estancament i pessimisme, i necessita la força moral dels seus ciutadans per renovar el sistema sense engegar-lo a fer punyetes. El que fa Mas de tirar endavant sense patir pels interessos de partit és el que el fa creïble el procés cap a la independència i el que dóna al país l’oportunitat de crèixer més enllà de les antigues pors i dels vells contes de fades.

La majoria dels columnistes que cobren per equivocar-se diuen que Mas trencarà CiU, però jo diria que més aviat es carregarà el que queda del sistema autonòmic. Per això, els fatxes i l’esquerra franquista estan tan nerviosos. Justament perquè no governa per afavorir el seu partit és més difícil d’aturar i posa més en evidència les ombres xineses del sistema. El pont aeri, que va voler convertir Mas en un ninot, ara acarona el somni d’una ERC esvalotada i impacient que li doni una excusa per tornar a espantar  la gent i recuperar el control sobre el païs. Una part de l’elit encara confia en l’infantilisme de la massa per evitar la independència i branda el fantasma d’una ERC guanyant per poc i d’una convergència trencada i cainita.

Mentre van perdent lectors, algunes capçaleres venen l’estampeta d’un Mas atrapat entre Espanya i Esquerra. Per la seva banda, Mas posa a prova el patriotisme d’ERC i CiU i el coratge dels columnistes que donen lliçons de democràcia mentre publiquen en diaris en els quals està prohibit escriure paraules com independència i referèndum; Mas posa a prova l’idealisme dels nois de la CUP que promouen la cultura de la ràbia, sovint bordant per Twitter com gossos salsitxa. I, per descomptat, apel·la al pragmatisme dels senyors de Barcelona, alguns dels quals podrien perdre part dels seus negocis si posen massa resistència al curs dels esdeveniments.

L’únic que fa Mas és posar a prova la maduresa del país. Està posant les condicions perquè cadascú tingui èxit o es faci mal solet. Ho fa amb una barreja de fe i d’escepticisme. I ho fa per ell mateix, que és el motiu pel qual s’han de fer les coses. Alguns diuen que trencarà CiU i regalarà la Generalitat a ERC. Jo crec que, si Mas i Junqueres saben mantenir el rumb prescindint dels cants de sirena i les ombres xinesques que genera el poder, els que han de patir són els altres partits. I Madrid, naturalment, quan es convoqui el referèndum.

Una bona manera de comprendre les conseqüències de la derrota de 1714 i fins a quin punt tenien raó els resistents que deien que lluitaven per la llibertat de totes les nacions d’Europa és llegir el llibre de Henry Kissinger, Diplomacy. L’ex secretari d’Estat de Richard Nixon no esmenta Catalunya però dedica un pròleg molt interessant a mirar d’explicar perquè les potències europees van engegar a fer punyetes la seva hegemonia amb dues guerres mundials.

El llibre està escrit després del col·lapse de la Unió Soviètica. Kissinger busca inspiració en la decadència europea per proposar una política de relacions exteriors que permeti als Estats Units gestionar el multilateralisme. Segons Kissinger, els governs nordamericans han basculat sempre entre dues cultures polítiques: l’aïllacionisme i l’intervencionisme. Aquestes dues tendències, diu, haurien nascut com a resposta a la cultura colonial i maquiavèlica dels vells Estats Nació, i compartirien un tret comú, que és l’idealisme. Simplificant, uns voldrien intervenir pensant d’escampar els valors de la democràcia nordamericana i els altres defensarien l’opció aïllacionista convençuts que el país no pot ésser amenaçat des de l’exterior mentre que, en canvi, tota intervenció a l’estranger corre el perill de pervertir els principis liberals de la nació.

La cultura política nordamericana es va fer per oposició a l’europea, diu Kissinger, i pressuposa que l’Estat té el deure d’intentar actuar amb un sentit moral equiparable a les persones que representa. La base política de l’Europa moderna és la raó d’Estat. Aquest concepte, introduït per Richelieu, el va explicar molt bé lord Bolingbroke a propòsit de la pau d’Utrech quan va dir que Anglaterra no té aliats sinó només interessos. Per poc que se segueixi el resum que Kissinger fa de la història del continent, és fàcil arribar a la conclusió que aquesta cultura es consolida després de 1714, quan França aconsegueix arraconar els Habsburg a l’est d’Europa. Després de Napoleó, Metternich intentaria donar una base moral al nou ordre europeu, però seria en va perquè, amb la derrota de 1714, les institucions austríaques van perdre la centralitat política i intel·lectual i, a poc a poc, es van anar momificant.

Com explica Kissinger, Richelieu va introduir la raó d’Estat per evitar que França quedés entrepanada entre l’Imperi espanyol i l’Imperi sacrogermànic que Àustria intentava cohesionar sota el seu lideratge. Richelieu va veure que així com els interessos més cars dels homes tenen un rerefons transcendent, els estats no tenen ànima i es juguen l’existència cada dia. D’entrada, aquesta Realpolítik, és a dir, aquesta política amoral i ultramaterialista, va donar a França un avantatge sobre els seus adversaris, limitats per principis ètics i religiosos. L’època de Lluís XIV va ser el moment daurat d’aquest avantatge; després, però, a mesura que els restants Estats es van veure obligats a adoptar les mateixes estratègies que França aquest avantatge es va anar perdent i va desembocar en una insostenible escalada militar.

Si mirem quines potències emergeixen després de 1714, veurem que tenen un caràcter marcadament autoritari i expansionista. Veurem que es generalitza la idea segons la qual els homes i els territoris s’han d’adaptar a les lleis de l’Estat i no a l’inversa (les lleis de l’Estat, als homes i els territoris) com pretenia el constitucionalisme català. Durant el segle XVIII, Prússia i Rússia venen a substituir Polònia i Àustria en el sistema polític europeu. Polònia i Austria eren estats multinacionals amb una filosofia política similar a la Corona d’Aragó. Mentre nosaltres anem quedant sepultats en l’oblit, el resultat de la guerra de successió no sols deixa Europa en mans de França i la Gran Bretanya, sinó que posa el pessimisme de Hobbes en situació de conquerir el centre de la cultura política europea.

Hobbes és un anglès que escriu el seu famós Leviatan durant una estada a París, on havia anat a raure fugint de la guerra civil al seu país. El fet il·lustra el paper que jugarien França i Anglaterra en l’Europa posterior a 1714 i el clima de crispació perpètua que va escampar entre els països del continent. Cal pensar que quan va començar la guerra de successió Anglaterra tot just s’havia assegurat una monarquia parlamentària. Durant tot el conflicte el perill que tornés a esclatar una guerra civil o que es produís un retrocés en les llibertats surava en l’ambient de Londres. Els anglesos van tancar uns acords de pau molt favorables i França no va aconseguir el domini absolut del continent que pretenia. Llegint Kissinger, però, tens la sensació que els Estats Units només van acabar de fer el camí cap a la democràcia que, a Europa, va quedar estroncat quan els anglesos ens van abandonar.

He llegit un article de Pilar Rahola a La Vanguardia dient que el catalanisme fa un segle que no inventa res de nou i que per això el país està en decadència. No hi estic d’acord. El catalanisme no ha inventat res de nou perquè no calia. El catalanisme complia una missió que consistia a disfressar políticament un anhel de llibertat que no es podia expressar de manera clara i pacífica. ¿Cal recordar que Prat, Macià, Companys i Pujol van passar per la presó? ¿Cal recordar el 23-F? El catalanisme va ser una resposta constructiva a una barbàrie que en gran part ja no existeix. Era dir: mirem de treballar per les nostres coses sense que ens enviïn l’exèrcit i ens ensorrin l’economia. Aquesta actitud ha tingut inconvenients, com ara promocionar la figura del murri i del cínic, del pedant que s’embolica amb la bandera i ha fet tornar boja gent massa honesta; també ha creat la cultureta i ens ha estovat l’idioma; però ha servit per anar tirant, de vegades amb cofoisme. La incomoditat actual no ve de la decadència del país sinó de la desaparició de les amenaces que justificaven el catalanisme. La incomoditat actual és la incomoditat de la llibertat. Ve del fet que s’acaben les excuses, que ara podem ser el que vulguem. La decadència són les màscares que cauen, i ens obliguen més enllà de la retòrica. El catalanisme ja només és la coartada de quatre ben pagats, que discuteixen sobre uns pressupòsits que han canviat. Comença a ser una horterada, com l’espanyolisme. Amb permís: mori el catalanisme, visca Catalunya!