És un espectacle veure com aquell independentisme que fa un any creia que Catalunya era a punt d’esdevenir un nou estat d’Europa, ara perd els nervis i dóna la partida quasi per perduda. Amb tanta data històrica, tant somriure estúpid i tanta falsa unitat, el món sobiranista acabarà per ofegar-se en un got d’aigua. Avui molts votants indepes recorden aquell seguidor del Barça d’abans de l’era Cruyff que no sopava quan el seu equip perdia i que es passava els partits cagat de por, fins i tot amb dos gols d’avantatge. Si anem a noves eleccions no passa res, pitjor serà si un dia hem d’expulsar la policia espanyola de l’aeroport del Prat. CDC ha sigut el partit mimat del sistema i ara es pren la independència com si fes un favor a la resta del país. La CUP, que és un partit de joves educats a Veneçuela i a les escoles convergents, també vol salvar Catalunya. Però si CDC creu que només es podrà refundar des del poder, la CUP sap que l’únic punt del seu programa fàcil d’aplicar és impedir que Mas sigui president. En realitat estem avançant. Passi el que passi, cada cop serà més clar que els partits són un obstacle per resoldre el plet català i que un referèndum és l’única solució. Si anem a noves eleccions podria ser que, amb l’efecte de les generals, el percentatge de votants independentistes passés del 50 per cent. Això desgastaria els sectors que es lamenten que l’Estat no els deixa votar i que, alhora, diuen que la independència no té prou suport. Encara que dins de CDC costi d’acceptar, és probable que el partit de Mas hagi de triar entre contribuir a alliberar el país des de l’oposició o segrestar el procés de forma indefinida, donant la culpa a l’enemic interior i exterior. Per fer la independència, la CUP hauria d’estar disposada a renunciar durant uns anys a l’anticapitalisme, CDC hauria d’acceptar la possibilitat de perdre el poder i ERC hauria d’estar oberta a conservar la monarquia. Tot això, que molts catalans podrien assumir tranquil·lament, resulta massa dur per a les maquinàries dels partits i els seus intel·lectuals a sou.

El nivell de paròdia que ha assolit la política ha quedat clar aquesta setmana amb els discursos que la Inés Arrimadas ha fet en els debats d’investidura. Que el partit que va néixer de l’odi a la Catalunya de Pujol i Maragall hagi acabat reivindicant les tesis del vell catalanisme posa en evidència fins a quin punt Espanya ens roba. Quan diem que Espanya ens roba, la gent entén que parlem de diners, però els diners són la superfície del problema, el resultat d’un robatori més profund i important. L’unionisme és com el maton de la classe que et copia els exàmens i després pretén fer-te passar per tonto davant del director del col·legi o de l’empresa. És com la nova iniciativa demanant un referèndum, ara que la CUP li ha tallat la retirada i no pot fer només el discurs de l’odi a Convergència. O com l’Albiol reivindicant els trams de l’IRPF que Pujol va arrencar d’Aznar com si li tallés un braç. Espanya ens roba la intel·ligència i la dignitat i és una llàstima que Madrid no ens pugui suspendre l’autonomia, com ens vol fer creure l’Arrimadas i el seu negre del Círculo Ecuestre. Si la CUP no tingués tanta por de Mas i la família Pujol no tingués tanta por de l’Estat, la independència ja estaria feta, perquè els espanyols no tenen cap idea que no passi per portar la policia. La CUP no investirà Mas perquè necessita una prova que CDC no s’arronsarà, mentre que CDC no sacrificarà mai el president perquè perdria el control del procés i la possibilitat d’una retirada ordenada. Els convergents es troben més còmodes promovent l’odi a Twitter que no pas fent la independència. Per sort Espanya ens roba, i Pablo Iglesias ha canviat el seu republicanisme pel nostre dret a decidir. Iglesias vol conquerir Madrid des de la perifèria, igual que Rivera, que ara es fa el catalanista per agafar força a Barcelona. Com que no hi haurà acord, ja veig que igual que vam haver de fer Montilla president per posar fi a l’ús que la propaganda espanyola feia de la immigració, ara caldrà que Ciutadans governi perquè caiguin els darrers tabús. Aleshores o bé tindrem un referèndum o bé guanyaran els que prefereixen que hi hagi violència que no pas la independència.

La sessió que va viure ahir el Parlament va tornar a posar en evidència la deriva retòrica que està prenent la política catalana i el caos que ens espera si no es produeix una reacció inesperada. Les escenes que es van veure al matí parlaven per si soles. D’una banda vàrem veure Lluís Llach exercint de diputat del partit del president Mas habillat amb un barret de llana i la mateixa samarreta que David Fernández va portar en la primera sessió de la legislatura passada. De l’altre, vam veure l’Anna Gabriel defensant una cosa tan seriosa com la secessió vestida amb una samarreta feminista que reivindicava el dret a decidir sobre el propi cos.

També vam veure el partit de Coscubiela amagant-se rera unes pancartes que demanaven un referèndum pactat que tothom sap que es podrà fer. Els diputats del PP van treure les banderes com si fossin un grup de hooligans en un camp de futbol, i la Inés Arrimadas va alliçonar la cambra sobre les llàgrimes que va costar la restauració del Parlament, com si fos una veterana de la lluita antifranquista i del catalanisme.

Tot aquest festival d’impostures i banalitzacions deixa clar que la llibertat de Catalunya i la història d’Espanya encara són un tabú pels nostres polítics, inclosos els independentistes. Resulta difícil de creure que els mateixos partits que van ser incapaços de convertir el 9N en un referèndum vinculant, ara seran capaços de suportar la pressió de realitzar una independència a terminis contra l’Estat, mentre discuteixen quin líder ha de presidir el govern, com s’han de repartir les conselleries i quines polítiques s’han d’aplicar.

Desobeir el TC per celebrar un referèndum mantindria el conflicte en el camp de la legitimitat democràtica i nacional, en el qual fins ara l’independentisme ha tingut l’hegemonia. Si Mas proposés de celebrar un referèndum unilateral per acabar de resoldre el resultat de les eleccions del 27 S, els diputats de la CUP ho tindrien molt difícil per no votar-li la investidura. Ara bé, en el moment que, amb l’excusa de la prohibició espanyola, tothom utilitza el debat sobre la independència per vendre el seu programa electoral el Carnaval està servit.

Els indepes ja poden riure del ministres del PP, perquè diuen que la unitat d’Espanya és sagrada. És més fàcil entendre’s amb algú que pensa així que amb partits independentistes que pretenen resoldre els problemes socials i alliberar el país a la vegada. Si l’independentisme assumís que la prioritat és la llibertat de Catalunya, no s’hauria posat la corda al coll aprovant un paper que corre el perill de dividir el seu electorat, dividir els funcionaris de la Generalitat i convertir qualsevol incompliment, per petit i insignificant que sigui, en munició per l’Estat espanyol.

A partir d’ara fins i tot incompliments tàcits i consolidats esdevindran una arma política de Madrid per trencar el binomi entre sobirania catalana i democràcia que les bases de l’independentisme havien aconseguit socalitzar amb unes urnes de cartró i molt voluntarisme. Per por a plantejar l’enfrontament amb Espanya en el terreny nacional, els polítics independentistes estan contribuint a judicialitzar el procés i a convertir-lo en una carnisseria. Els propers mesos, Madrid tindrà moltes ocasions d’aplicar la arbitrarietat en nom de la llei, per anar desgastant l’independentisme.

La desobediència més massiva, més clara i més cohesionada que l’independentisme podia articular era la d’un referèndum unilateral. El referèndum era l’acció constituent. Això, esclar, demanava determinació, i allò que se’n diu una idea essencialista del país, que és la idea que tots els paisos tenen d’ells mateixos. El discurs de Mas i de la CUP ens va confirmar ahir que no serà així. El programa exposat pel president gairebé podria ser el programa de Ciutadans. Si on va dir Catalunya, Mas hagués dit Espanya, li hauria sortit gairebè el mateix tot a cent, la mateixa carta als reis que va venent Albert Rivera. De la CUP i el seu discurs preintel.lectual sobre les retallades i la corrupció ja no cal ni parlar-ne.

David tenia l’oportunitat de tombar Goliath d’un sol cop de fona i per por a enfrontar-s’hi de cara ha decidit de torturar-lo, anar-lo matant a poc a poc. No sé si és una decisió gaire intel.ligent. Josep Pla ja va escriure en algun lloc que els catalans tenim la mania de posar el cap com un timbal als espanyols fins a fer-los perdre l’oremus. Entre l’anomenat dret a decidir i l’anomenat procés constituent, som a punt de tornar-ho a aconseguir.

A primera vista, Carme Forcadell recorda aquestes dones senzilles, sofertes i una mica hiperactives que, en moments de dificultats, són capaces de carregar-se la família a l’esquena i tirar-la endavant amb una abnegació admirable i una mica animalesca. Nascuda el 1956 a Xerta, un poble molt petit del baix Ebre que té una intensa història de saquejos a causa de la seva ubicació estratègica, Forcadell es va educar en una família de camioners i de pagesos. Quan va deixar aquell món de camps i pedres velles per anar a estudiar a la Universitat Autònoma, que llavors no tenia ni 10 anys i era plena de hippies que practicaven l’amor lliure, Forcadell no era independentista, ni especialment catalanista. Va ser el xoc de descobrir la situació del català a Sabadell i a Barcelona que va despertar la seva sensibilitat política.

Després d’estudiar Filosofia i Periodisme, Forcadell va fer un màster de Filologia Catalana i es va treure les oposicions a Catedràtica de Secundària. Tot i que va arribar a col·laborar en un programa de TVE que es deia Giravolt a finals dels anys setanta, aviat es va concentrar en la docència. Primer va treballar de professora i més tard va entrar al departament d’Ensenyament de funcionària. Fins a la quarentena, va circular per l’entramat associatiu de Sabadell, on va conèixer el seu marit, un informàtic amb qui té dos fills, que també es dediquen al mateix apassionant ofici. Mentre les criatures eren petites, Forcadell va fundar la Plataforma per la Llengua, va ser vocal de la junta d’Òmnium i va participar en la Comissió de la Dignitat pels papers de Salamanca.

L’entrada en política no es produeix fins el 1999, quan s’afilia a ERC. La futura presidenta de l’ANC de seguida assumeix càrrecs a l’executiva nacional i el 2003 ja és regidora del govern municipal de Sabadell encapçalat pel famós alcalde Manuel Bustos. En les eleccions del 2007, ERC va perdre dos dels tres regidors i les aspiracions de Forcadell van quedar bruscament estroncades. Els intents per anar de cap de cartell no van fructificar, i tampoc no li van sortir bé els intents de recol·locar-se dins del partit, una vegada va ser fora de l’ajuntament. Ni Carod Rovira ni Joan Puigcercós no es refiaven d’ella. Col·laboradors del consistori la descriuen com a una dona amb molta capacitat de treball però amb una voluntat de protagonisme poc subtil i mal dissimulada. L’independentisme de pedra picada tampoc no la devia ajudar en aquella ERC aigualida pel poder autonòmic. Alguns companys del seu partit deien que no pensava en altra cosa.

A partir d’aquí Forcadell s’allunya de la política i comença a buscar un lloc en l’independentisme cívic. Els primers passos els fa amb la mateixa manca de tacte que en la seva etapa de regidora. A les biografies de la Viquipèdia en català i en castellà hi ha un buit curiós entre el 2007 i el 2012. Una cosa que no s’explica, per exemple, és com va utilitzar la Plataforma per la Llengua per aconseguir el control de la PDD (Plataforma pel Dret a Decidir). En el llibre I ara què?, Alfred Bosch relata com Forcadell va conspirar per quedar-se amb l’organització que liderava la Mònica Sabata i “la seva guàrdia pretoriana de joves trentenaris”. En una trobada decisiva a Girona els seus partidaris es van alçar de la taula abans de la votació i no sols van deixar els membres restants tancats amb clau dins la sala de reunions; en un dramàtic cop d’efecte, els van tallar la llum i tot.

Aquest i altres episodis sòrdids del període –com els intents de controlar la Coordinadora Nacional de la Consulta–, li van donar fama de dona matussera que destruïa tot el que no podia controlar, però a partir d’aquí Forcadell comença a actuar amb més finor i amb més intel·ligència. Primer de tot va convèncer ERC i CiU que ella era només una força de xoc i que no tenia intenció d’entrar en política, cosa que li va permetre forjar bones relacions amb tots dos partits. Mentre altres activistes s’enfrontaven als polítics, o es posaven del costat d’alguna formació, Forcadell es va oferir com una corretja de transmissió neutral entre el carrer i el Parlament. Així, quan l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va haver de buscar una cara de consens, ella va poder acceptar la presidència amb la condició que ningú no hi estigués en contra.

Al capdavant de l’ANC va mantenir aquest mateix principi de realitat amb un notable virtuosisme. Qualsevol que hagi estat en una assemblea sap com costa disciplinar la gent, evitar les discussions inútils i fer que les persones col·laborin per acomplir objectius concrets. Amb tots els problemes que es vulguin, l’ANC va funcionar amb molta eficàcia sota el seu mandat. Forcadell va convertir el que hauria pogut ser una olla de grills en un exèrcit d’independentistes i una màquina de fer diners. Tot i liderar una organització més heterogènia que qualsevol partit, Forcadell va saber pressionar CiU fins una mica més enllà d’on la formació de Mas podia seguir-la sense trencar mai la corda ni incomodar el president. Aquesta habilitat, contrastada amb la simplicitat del seu discurs i amb el seu princesisme de dona que es compra un cinturó de Dolce Gabbana quan comença a destacar, ha generat una ràbia sorda contra ella molt graciosa. Continue reading

Segur que recorden aquella consigna que els partits unionistes van utilitzar en la campanya electoral del 27-S per desacreditar l’independentisme: Junts pel 3%. Doncs bé, ara resulta que el cap de la trama Gürtel, Francisco Correa, ha confessat que el PP també cobrava comissions per l’adjudicació d’obres públiques. D’aquí a uns anys parlarem de l’Espanya del 3% per referir-nos a la casta que va aguantar el prestigi de la Transició i el patriotisme constitucional. Tampoc cal escandalitzar-se. Comparat amb el que robaven les elits franquistes, un 3% és poca cosa. Hi ha gent que es pensa –o que vol fer veure– que la democràcia és una fórmula. És la mateixa gent que parla de fer neteja com si posar fi a la corrupció fos igual que passar el drap de la pols per damunt d’un moble. I no: la democràcia és una cultura. No n’hi ha prou de tenir unes institucions democràtiques, cal que els ciutadans i les classes dirigents siguin demòcrates, i això no s’improvisa en dos dies. Els escàndols de corrupció no es poden deslligar de l’esclat de l’independentisme perquè responen a la mateixa crisi de la democràcia tutelada que ha permès Espanya superar tants segles d’obscurantisme sense caure en un altre pou de violència. El 3% era el preu d’això que l’unionisme anomena pomposament la convivència. La corrupció va servir per substituir les classes dirigents del franquisme per unes altres elits fidels a l’Espanya constitucional i als poders autonòmics. Per això avui a Espanya no hi ha res més corrupte, més pervers i més antidemòcratic que utilitzar la corrupció amb finalitats partidistes. La corrupció que tant escandalitza ens ha servit per arribar on som. A Madrid va servir per definir una idea moderna d’Espanya amb la capital com a Pequín de la Península i a Barcelona va servir per protegir una centralitat catalana. A mesura que el centre i la perifèria xoquin es veurà fins a quin punt el 3% servia per mantenir unida l’Espanya democràtica.