Una bona manera de comprendre les conseqüències de la derrota de 1714 i fins a quin punt tenien raó els resistents que deien que lluitaven per la llibertat de totes les nacions d’Europa és llegir el llibre de Henry Kissinger, Diplomacy. L’ex secretari d’Estat de Richard Nixon no esmenta Catalunya però dedica un pròleg molt interessant a mirar d’explicar perquè les potències europees van engegar a fer punyetes la seva hegemonia amb dues guerres mundials.

El llibre està escrit després del col·lapse de la Unió Soviètica. Kissinger busca inspiració en la decadència europea per proposar una política de relacions exteriors que permeti als Estats Units gestionar el multilateralisme. Segons Kissinger, els governs nordamericans han basculat sempre entre dues cultures polítiques: l’aïllacionisme i l’intervencionisme. Aquestes dues tendències, diu, haurien nascut com a resposta a la cultura colonial i maquiavèlica dels vells Estats Nació, i compartirien un tret comú, que és l’idealisme. Simplificant, uns voldrien intervenir pensant d’escampar els valors de la democràcia nordamericana i els altres defensarien l’opció aïllacionista convençuts que el país no pot ésser amenaçat des de l’exterior mentre que, en canvi, tota intervenció a l’estranger corre el perill de pervertir els principis liberals de la nació.

La cultura política nordamericana es va fer per oposició a l’europea, diu Kissinger, i pressuposa que l’Estat té el deure d’intentar actuar amb un sentit moral equiparable a les persones que representa. La base política de l’Europa moderna és la raó d’Estat. Aquest concepte, introduït per Richelieu, el va explicar molt bé lord Bolingbroke a propòsit de la pau d’Utrech quan va dir que Anglaterra no té aliats sinó només interessos. Per poc que se segueixi el resum que Kissinger fa de la història del continent, és fàcil arribar a la conclusió que aquesta cultura es consolida després de 1714, quan França aconsegueix arraconar els Habsburg a l’est d’Europa. Després de Napoleó, Metternich intentaria donar una base moral al nou ordre europeu, però seria en va perquè, amb la derrota de 1714, les institucions austríaques van perdre la centralitat política i intel·lectual i, a poc a poc, es van anar momificant.

Com explica Kissinger, Richelieu va introduir la raó d’Estat per evitar que França quedés entrepanada entre l’Imperi espanyol i l’Imperi sacrogermànic que Àustria intentava cohesionar sota el seu lideratge. Richelieu va veure que així com els interessos més cars dels homes tenen un rerefons transcendent, els estats no tenen ànima i es juguen l’existència cada dia. D’entrada, aquesta Realpolítik, és a dir, aquesta política amoral i ultramaterialista, va donar a França un avantatge sobre els seus adversaris, limitats per principis ètics i religiosos. L’època de Lluís XIV va ser el moment daurat d’aquest avantatge; després, però, a mesura que els restants Estats es van veure obligats a adoptar les mateixes estratègies que França aquest avantatge es va anar perdent i va desembocar en una insostenible escalada militar.

Si mirem quines potències emergeixen després de 1714, veurem que tenen un caràcter marcadament autoritari i expansionista. Veurem que es generalitza la idea segons la qual els homes i els territoris s’han d’adaptar a les lleis de l’Estat i no a l’inversa (les lleis de l’Estat, als homes i els territoris) com pretenia el constitucionalisme català. Durant el segle XVIII, Prússia i Rússia venen a substituir Polònia i Àustria en el sistema polític europeu. Polònia i Austria eren estats multinacionals amb una filosofia política similar a la Corona d’Aragó. Mentre nosaltres anem quedant sepultats en l’oblit, el resultat de la guerra de successió no sols deixa Europa en mans de França i la Gran Bretanya, sinó que posa el pessimisme de Hobbes en situació de conquerir el centre de la cultura política europea.

Hobbes és un anglès que escriu el seu famós Leviatan durant una estada a París, on havia anat a raure fugint de la guerra civil al seu país. El fet il·lustra el paper que jugarien França i Anglaterra en l’Europa posterior a 1714 i el clima de crispació perpètua que va escampar entre els països del continent. Cal pensar que quan va començar la guerra de successió Anglaterra tot just s’havia assegurat una monarquia parlamentària. Durant tot el conflicte el perill que tornés a esclatar una guerra civil o que es produís un retrocés en les llibertats surava en l’ambient de Londres. Els anglesos van tancar uns acords de pau molt favorables i França no va aconseguir el domini absolut del continent que pretenia. Llegint Kissinger, però, tens la sensació que els Estats Units només van acabar de fer el camí cap a la democràcia que, a Europa, va quedar estroncat quan els anglesos ens van abandonar.

A Espanya tenen tendència a qualificar-nos de nazis. Probablement el pioner va ser Diego Sevilla, tot i que la història no el recordi. El 1963, en plena dictadura de Franco, Sevilla va titllar de nazi el llibre de Joan Fuster El país valenciano. Aleshores Sevilla era el president de la Diputació de València, de manera que l’insult tenia un inquietant aire d’acusació oficial. De fet Sevilla no sols va titllar el famós llibre de Fuster de nazi, també el va qualificar de comunista i de separatista, tot alhora, posant un adjectiu darrera l’altre. Era l’hivern de 1963 i encara no feia vint anys que els supervivents de la División Azul havien tornat de Rússia, on havien anat a ajudar l’exèrcit de Hitler plens d’entusiasme i d’esperit solidari. Les imatges de l’holocaust que havien commocionat el món eren una mica més recents; Goering i els seus amics no van ser penjats fins el 1946.

L’aliança amb els Estats Units havia permès Franco girar pàgina sense problemes i el feixisme estava mal vist fins i tot a Espanya. Malgrat que era prou gran per saber com les gastava el règim, Fuster va quedar esparverat per la campanya que la premsa va muntar contra el seu llibre i especialment per aquest insult que, aleshores, encara no estava tan gastat com ara. L’escriptor de Sueca explica l’episodi en una carta a Pla el febrer de 1963. Jo la vaig llegir en un llibre d’Isidre Crespo dedicat a la relació entre tots dos escriptors, un d’aquests llibres editats a València que aquí llegeixen quatre gats i que em va deixar un amic que no veig gairebé mai -per culpa meva. Fuster escriu a l’autor del Quadern Gris qualificant Sevilla d’energumen i Pla li respon que els atacs demostren que està tenint un èxit que ningú no s’esperava. Crida l’atenció l’èmfasi que posa a recomanar-li que eviti de menysprear els espanyols que l’ataquen. El llibre és una victòria política i la política demana paciència, li diu Pla.

Em sembla que l’escriptor de Palafrugell veia molt clar que un atac sense solta ni volta és tan perillós com un elogi desmesurat. La llibertat comença per la capacitat de pensar al marge de les trampes emocionals que et paren amics i enemics per controlar-te. Per mi, encara que no sigui tan periodïstic, resulta igual de nociu que es compari Mas amb Hitler com que es nomeni Pujol espanyol del año. En el fons només són dues cares de la mateixa relació de dominació que hem permès durant tants anys. No sé de què ens escandalitzem ara, ni on volem arribar amb aquests atacs de dignitat. Deu ser que ens en queda poqueta.

Jo, personalment, no he llegit ni tampoc no he conegut mai cap espanyol interessat a tenir raó, tocant a la qüestió de Catalunya. Ni tan sols Ortega i Gasset, amb les seves idees de gran pensador europeu, hi veia gaire clar quan entrava en aquest tema. Quan un espanyol parla de Catalunya li surt el policia; vegades és un policia bo i d’altres un policia dolent, però sempre li surt el policia. Tan se val que l’espanyol hagi nascut aquí, si és un espanyol autèntic li sortirà el policia. Per això el franquisme va funcionar, dintre de tot, encara que alguns fessin veure que hi estaven en contra o que el combatien.

Per acabar explicaré una anècdota. Quan l’Enric Juliana va presentar Modesta España a Barcelona -a la seu de RBA- va ser còmic de veure com un inofensiu discurs del conseller Mascarell va acabar amb el Secretari de cultura de l’Estat, José Maria Lasalle, parlant amb gran erudició de la matança de jueus que els romans van fer a Masada, el 73 després de Crist. L’auditori de patums va quedar escandalitzat pel to d’advertència que es desprenia del paral.lelisme. A mi no em va estranyar. L’únic objectiu de tot espanyol quan parla de Catalunya és preservar l’autoritat. És perfectament humà. Els beneficis de la dominació són superiors a la vanitat de demostrar dos dits de front. Però això no vol dir que no el tinguin. De vegades, com el senyor Lacalle, fins i tot aconsegueixen demostrar que la brutalitat i la lectura no són incompatibles.

Sr./ Sra.,

Breu història de la Rambla parteix de dos principis generals: el primer, que els Estats han perdut el monopoli del coneixement i que les ciutats els han pres el relleu com a unitat de comprensió del món i, el segon, que la Rambla és el carrer de Barcelona que serveix per explicar millor l’excepcionalitat que representa Catalunya dins d’Europa i el paper que hi juguem els catalans.

He mirat d’escriure un llibre fresc i curt, i també tumultuós, on passessin moltes coses en poc temps igual que passava a la Rambla en les seves millors èpoques. El llibre es pot llegir com una història de Catalunya explicada a través del seu carrer major o com una mena de llibre de visita que recull observacions i anècdotes protagonitzades per figures més o menys famoses que han passat per Barcelona en una època o una altra.

Un dia vam comentar amb el Quim Torra les dificultats que es trobaria l’Ajuntament per reformar la Rambla a causa del monopoli que n’ha tingut certa esquerra i de l’ús que el franquisme en va fer per mitificar la misèria a la qual havia condemnat els espanyols. De seguida vaig pensar que una manera de fer feina podia consistir a mirar de reconciliar el carrer amb la ciutat. A molts barcelonins la Rambla ens entristeix perquè ens sembla que no representa els valors de la Catalunya que nosaltres ens imaginem els dies optimistes, quan marxem de viatge i ens enyorem o llegim a les hemeroteques els articles dels anys daurats de la nostra premsa.

Com que la primera condició de l’amor és el coneixement, he mirat de comprendre el paper que el passeig ha jugat en la història del país i la seva capital. He mirat d’explicar els ideals que la Rambla va arribar a representar, i el món que a través seu van arribar a veure els vianants quan hi feien vida. He mirat de transmetre les il·lusions i les converses que circulaven pel passeig en la seva millor època i d’explicar com, després de 1714, la vida de la Rambla va modernitzar la identitat dels catalans.

El llibre repassa la història del passeig, però també l’evolució de la seva imatge i el procés històric que ha fet que molts barcelonins avui la menyspreïn o la trobin xavacana. Al meu entendre, el prestigi de la Rambla és fruit de la lluita del país per reprendre el camí que va estroncar la derrota de 1714. Així s’explica que aquest famós passeig, que havia de glorificar un rei absolutista i una Espanya castellana, s’acabés convertint en un símbol de la democràcia i la catalanitat abans de caure en les grapes del franquisme i dels anys de propina que van venir després.

Si entenem la història d’Europa com una lluita entre l’Estat i la Ciutat, entendrem perquè la Rambla encara avui fascina als turistes. Entre el segle XVII i el segle XVIII les ciutats van passar de ser un espai de llibertat a convertir-se en una presó dedicada al cultiu de mà d’obra barata i de carnassa per als exèrcits. Els reis van anar posant les ciutats al seu servei i van utilitzar-ne la força per homogeneïtzar els seus territoris i crear una indústria militar i mercantil depredadora, basada en el prestigi de la quantitat.

L’atracció gairebé hipnòtica que exerceixen les grans capitals parteix de la seva posició originària com a representants de la força d’aquest poder constituït. L’encant de Barcelona, i especialment l’encant de la Rambla, ve de representar tot el contrari. En pocs carrers com a la Rambla es veu tan clar que una ciutat és el resultat de la tensió que s’estableix entre els interessos de la gent i els interessos del poder. La Rambla ens recorda que els plans dels urbanistes i els buròcrates tenen un límit i que, a diferència de la majoria de ciutats d’Europa, Barcelona no s’ha deixat mai dominar del tot.

Mentre que la majoria de països són producte dels Estats, a Catalunya la consciència nacional s’ha forjat a les ciutats. La Rambla és única perquè, a banda dels Estats Units, cap altre país ha reivindicat la llibertat amb el romanticisme i la passió que ho ha fet Catalunya. La Rambla és fruit de la lluita per la supervivència d’un país que després de 1714 va quedar fora de context i que, en certa forma, és la baula perduda d’alguns valors positius que Europa va anar arraconant amb el pas de l’edat mitjana a l’època moderna.

A través d’anècdotes i de testimonis, el llibre explica una història crua i bèstia, plena de violència i de decepcions. La gràcia és que ho fa sense dramatisme, amb el punt de joc i d’alegria que demana el passeig i que, personalment, a mi sempre m’ha permès mantenir la moral alta en tots els àmbits de la vida. Com que el llibre es planteja a través de la idea que la Rambla és un mirall de les relacions entre el poder i la ciutat, alguns lectors potser trobaran a faltar un final més incisiu, que relacioni de forma més directa el vincle entre la poca qualitat de la Rambla actual i la política dels últims 30 anys. Ara que tothom escriu llibres sobre la independència, però, jo ja sóc postindependentista i dono moltes coses per enteses. Per això vaig preferir guardar-me uns quants rocs a la faixa i acabar amb flors i violes, explicant perquè la Rambla és una oportunitat que hem d’aprofitar.

Naturalment, són lliures de comprar el llibre que vulguin: però jo si fos de vostès, mira, aquest Sant Jordi compraria el meu.

Dimarts el Sostres va presentar al Velódromo el seu últim llibre, Viatge de noces. Jo diria que el principal valor del llibre és que no es pot copiar. Avui, escriure un llibre de viatges és tan fàcil que si no tens una personalitat molt treballada val més que no t’hi posis. El gènere està gastat. Cada dia ens queden menys coses per veure. Abans, calia anar pels llocs ben documentat i saber descriure qualsevol detall amb un talent de microscopi. Avui, si l’autor no sap  molt bé què vol, si no és capaç de menysprear una mica l’escenari, val més que ho deixi estar. Avui tothom va amunt i avall i es poden comprar postals a tot arreu, el que compta és la mirada. Els llibres de viatges ja no poden ser llibres d’acció.  A tot arreu la gent s’assembla molt  i explicant  l’encant d’una ciutat o d’un paisatge, relatant un itinerari, difícilment enganxes a ningú  -si no és que vas al cul del món a provocar una tribu caníbals. El Sostres ha donat la volta al món però no ha anat a l’aventura, com tothom es pot imaginar. Un hotel decepcionant, un plat o un vi sorprenent, no hi ha pas emocions fortes en el llibre, i és una sort, tractant-se del seu viatge de noces. El llibre té un ritme reposat. Tot al contrari que als articles, hi ha una voluntat expressa de ser amable amb el lector. Els pensaments entren sense fer mal, la prosa és lleugera i relaxada, les arestes ben llimades, cada frase cau amb peu segur. El viatge és interior. Hi ha el luxe extern, esclar, i algunes teories per escandalitzar els imbècils; però el llibre és, sobretot, el viatge d’algú que busca al fons de si mateix una possibilitat de calma i la dibuixa literàriament. Una evidència que no es tracta d’un llibre superficial és que el Sostres no ha comès l’horterada de posar, en el títol, cap al·lusió a la volta al món. El viatge explica un balanç i una adaptació, i és aquesta intimitat la que et bressola. Els escenaris passen i la literatura queda, i per molts anys.